26 de novembre de 2018

Passions


"Tres passions, simples, però aclaparadorament intenses, han governat la meva vida: l'ànsia d'amor, la recerca del coneixement i una insuportable pietat pel patiment de la humanitat", així comença Bertrand Russell la seva autobiografia. Són paraules sàvies i lúcides que justifiquen tota una vida; mots d'una honestedat escruixidora, perquè revelen també la vulnerabilitat i la migradesa de qualsevol existència, que Russell veu sotmesa a una ventada inclement i perduda en una mar d'angoixa que sovint ens acosta perillosament a l'abisme de la desesperació. Perquè una passió és alhora patiment, emoció intensíssima, inclinació vehement, insubornable, cap a alguna cosa, amor foll, necessitat imperiosa... La passió ens empeny i alhora ens refrena, ens envigoreix i al mateix temps ens debilita, ens arrossega com un imant però també pot ser un llast. Les passions ens fan com som, ens transformen i ens modelen: no en podem fugir.
No oblidem que l'autor d'aquestes ratlles és un dels matemàtics i filòsofs més brillants, incisius i innovadors de la nostra història recent. Però les escriu també un pacifista combatiu i convençut, un home crític i compromès amb la justícia social. Les escriu algú que cerca redimir-se amb l'amor, que hi busca refugi i consol, com un antídot davant la soledat de la vida, com una via per apropar-se a l'èxtasi dels poetes i dels místics. I aquest amor també l'impulsa cap al coneixement, cap a la comprensió de tot el que l'envolta, tant a l'interior dels humans com davant de l'espectacle de la natura i les lleis que la regeixen. Una mica com Kant, que admirat del cel estrellat i la llei moral, va dedicar la seva vida a reflexionar-hi. Però Russell sap que l'amor i el coneixement són dos camins que el "transportaven cap al cel", mentre que aquí, a la terra, les misèries i les injustícies continuen flagel·lant la vida de tantes i tantes persones: nens famolencs, avis desvalguts, guerres i tortures, abús de poder, pobresa, dolor i solitud... Un simulacre d'existència, una indignitat, doncs, que reforça la seva pietat i el seu desig, sovint infructuós, d'alleugerir tant de sofriment.

I malgrat tot, el filòsof creu que la seva vida ha merescut la pena de viure's i que, si en tingués l'oportunitat, la tornaria a viure amb la mateixa passió (i passions). Com Nietzsche, que ens proposava viure la vida infinites vegades, com un etern retorn. O semblantment als versos de Montserrat Abelló: "Estimo tant/ la vida/ que la faig meva/ moltes vegades".


Diari de Girona, 25 de novembre de 2017