Canvi
d'agulles
és un llibre de contes de Lluís
Muntada Vendrell
amb el qual va guanyar el premi Mercè
Rodoreda.
Tot el recull és un goig: un equilibri elegantíssim per la corda
fluixa de la paradoxa, un festival lingüístic, una exploració dels
límits del llenguatge i del pensament, gairebé com si Borges ens
acompanyés per laberints incerts i insòlits. És un viatge per les
intimitats de la parella o per la placidesa infinita de l'espai, per
estacions abandonades i per llibreries babilòniques, entre malalts
d'etimologia i de fingiment, entra la raó i la follia, que diria
Foix.
Però
és el conte Una
violència amable el
que
em
té el cor robat: em xucla com un remolí, com una alenada, em
trasbalsa i m'assossega: deixa pòsit. És un relat d'una rara
puresa, d'una bellesa dolorosa, torbadora. Per les seves pàgines hi
transita el paisatge vibrant, místic i llegendari de Ruyra,
però també la natura rude, bàrbara i aspra de Bertrana;
s'hi endevina la sensualitat irònica de Pla,
però també la penetració serena de Gaziel.
La història fluctua entre el present i el passat i recorre
l'existència dura, ferrenya i resignada d'un home de pagès: la
misèria material i moral de la postguerra, la supervivència a còpia
d'enginy, l'assumpció silenciosa de la injustícia, l'aprenentatge
de l'oblit, l'abnegació callada... I sobretot aquella comunió amb
la natura, "aquell redós d'austeritat, de seny, de vida
senzilla i agradable". Una vida i una natura que respiren i
s'articulen al voltant d'un lèxic, d'un seguit d'expressions i mots
que parlen de la terra i els seus fruits, de la mà de l'home que
l'acull i la treballa, que en viu i en pateix: branquejar, herbei,
desencauar, dallar... Paraules que moriran amb aquells que les feien
servir o que es rovellaran com les eines abandonades a l'entrada del
mas, igual que en aquell magnífic poema de Vinyoli,
Dies
al camp.
"El
bosc era la pàtria de l'oncle", escriu Muntada,
i amb aquesta frase entronca amb tantes i tantes vides viscudes arran
de terra, com plantes que hi arrelen o animals que se'n nodreixen o
aigua que la vivifica. Amb aquesta frase, s'empelta de la natura
mítica de Verdaguer,
de l'espiritualitat maragalliana de Les
muntanyes, o
fins i tot de la lucidesa de Rilke,
quan aconsella al jove poeta: "Aleshores apropi's a la natura.
Aleshores miri de dir, com el primer dels homes, el que veu i el que
sent, el que estima i perd".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada