12 de novembre de 2018

Dies al camp


       Canvi d'agulles és un llibre de contes de Lluís Muntada Vendrell amb el qual va guanyar el premi Mercè Rodoreda. Tot el recull és un goig: un equilibri elegantíssim per la corda fluixa de la paradoxa, un festival lingüístic, una exploració dels límits del llenguatge i del pensament, gairebé com si Borges ens acompanyés per laberints incerts i insòlits. És un viatge per les intimitats de la parella o per la placidesa infinita de l'espai, per estacions abandonades i per llibreries babilòniques, entre malalts d'etimologia i de fingiment, entra la raó i la follia, que diria Foix.

Però és el conte Una violència amable el que em té el cor robat: em xucla com un remolí, com una alenada, em trasbalsa i m'assossega: deixa pòsit. És un relat d'una rara puresa, d'una bellesa dolorosa, torbadora. Per les seves pàgines hi transita el paisatge vibrant, místic i llegendari de Ruyra, però també la natura rude, bàrbara i aspra de Bertrana; s'hi endevina la sensualitat irònica de Pla, però també la penetració serena de Gaziel. La història fluctua entre el present i el passat i recorre l'existència dura, ferrenya i resignada d'un home de pagès: la misèria material i moral de la postguerra, la supervivència a còpia d'enginy, l'assumpció silenciosa de la injustícia, l'aprenentatge de l'oblit, l'abnegació callada... I sobretot aquella comunió amb la natura, "aquell redós d'austeritat, de seny, de vida senzilla i agradable". Una vida i una natura que respiren i s'articulen al voltant d'un lèxic, d'un seguit d'expressions i mots que parlen de la terra i els seus fruits, de la mà de l'home que l'acull i la treballa, que en viu i en pateix: branquejar, herbei, desencauar, dallar... Paraules que moriran amb aquells que les feien servir o que es rovellaran com les eines abandonades a l'entrada del mas, igual que en aquell magnífic poema de Vinyoli, Dies al camp.
"El bosc era la pàtria de l'oncle", escriu Muntada, i amb aquesta frase entronca amb tantes i tantes vides viscudes arran de terra, com plantes que hi arrelen o animals que se'n nodreixen o aigua que la vivifica. Amb aquesta frase, s'empelta de la natura mítica de Verdaguer, de l'espiritualitat maragalliana de Les muntanyes, o fins i tot de la lucidesa de Rilke, quan aconsella al jove poeta: "Aleshores apropi's a la natura. Aleshores miri de dir, com el primer dels homes, el que veu i el que sent, el que estima i perd". 

Diari de Girona, 11 de novembre de 2018