26 de novembre de 2018

Passions


"Tres passions, simples, però aclaparadorament intenses, han governat la meva vida: l'ànsia d'amor, la recerca del coneixement i una insuportable pietat pel patiment de la humanitat", així comença Bertrand Russell la seva autobiografia. Són paraules sàvies i lúcides que justifiquen tota una vida; mots d'una honestedat escruixidora, perquè revelen també la vulnerabilitat i la migradesa de qualsevol existència, que Russell veu sotmesa a una ventada inclement i perduda en una mar d'angoixa que sovint ens acosta perillosament a l'abisme de la desesperació. Perquè una passió és alhora patiment, emoció intensíssima, inclinació vehement, insubornable, cap a alguna cosa, amor foll, necessitat imperiosa... La passió ens empeny i alhora ens refrena, ens envigoreix i al mateix temps ens debilita, ens arrossega com un imant però també pot ser un llast. Les passions ens fan com som, ens transformen i ens modelen: no en podem fugir.
No oblidem que l'autor d'aquestes ratlles és un dels matemàtics i filòsofs més brillants, incisius i innovadors de la nostra història recent. Però les escriu també un pacifista combatiu i convençut, un home crític i compromès amb la justícia social. Les escriu algú que cerca redimir-se amb l'amor, que hi busca refugi i consol, com un antídot davant la soledat de la vida, com una via per apropar-se a l'èxtasi dels poetes i dels místics. I aquest amor també l'impulsa cap al coneixement, cap a la comprensió de tot el que l'envolta, tant a l'interior dels humans com davant de l'espectacle de la natura i les lleis que la regeixen. Una mica com Kant, que admirat del cel estrellat i la llei moral, va dedicar la seva vida a reflexionar-hi. Però Russell sap que l'amor i el coneixement són dos camins que el "transportaven cap al cel", mentre que aquí, a la terra, les misèries i les injustícies continuen flagel·lant la vida de tantes i tantes persones: nens famolencs, avis desvalguts, guerres i tortures, abús de poder, pobresa, dolor i solitud... Un simulacre d'existència, una indignitat, doncs, que reforça la seva pietat i el seu desig, sovint infructuós, d'alleugerir tant de sofriment.

I malgrat tot, el filòsof creu que la seva vida ha merescut la pena de viure's i que, si en tingués l'oportunitat, la tornaria a viure amb la mateixa passió (i passions). Com Nietzsche, que ens proposava viure la vida infinites vegades, com un etern retorn. O semblantment als versos de Montserrat Abelló: "Estimo tant/ la vida/ que la faig meva/ moltes vegades".


Diari de Girona, 25 de novembre de 2017


14 de novembre de 2018

Montserrat Abelló, mitja vida a Pals


 Enguany es compleixen cent anys del naixement de Montserrat Abelló i Soler, poeta i traductora, compromesa amb el feminisme i amb la nostra cultura. Ella mateixa es va definir com "una dona que ha viscut molts d'anys i en èpoques crucials de la història". Bona part d'aquesta llarga vida, plena i apassionada, va estar estretament lligada a Pals, als seus paisatges i records, als seus colors i olors, als passejos pels seus encontorns o les trobades amb la família i els amics. I tot plegat, és clar, va quedar reflectit en la seva obra poètica: profundament vivencial, entestada "a parlar amb mots senzills", però que es manifesta fonda i reveladora, atenta al so, a l'harmonia i al poder de la paraula: "Si no hi ha veritat, si no és autèntica, la poesia és banal". Una poesia, doncs, que sempre transcendeix l'anècdota personal per esdevenir universal i compartida. És per això que Abelló no posava gairebé mai títol als poemes, ja que creia que això limitava i condicionava la interpretació dels lectors.
De fet, la relació de Montserrat Abelló amb Pals comença fins i tot en la distància: s'enceta a principis dels anys quaranta, durant el seu exili a Xile, quan coneix Joan Bofill, també exiliat i enamorat del seu poble natal. Abelló i Bofill es casen a Xile el 1943 i allà neixen els seus tres fills, Mireia, Miquel i Ferran, aquest darrer amb la síndrome de Down i que, segons la poeta, va "provocar la necessitat imperiosa d'expressar tot allò que, com a dona, feia temps que duia a dins. I vaig tornar a la poesia, però no tractant de seguir cànons establerts com havia fet esporàdicament fins aleshores -cosa que no m'acabava de satisfer-, sinó seguint el meu propi impuls interior, basant-me en el ritme de les paraules".
L'any 1960 Abelló torna a Catalunya, s'instal·la a Barcelona amb la seva família i es guanya la vida traduint i donant classes d'anglès a la Institució Cultural del CIC. Els estius i períodes de vacances els passen a Pals, on comencen a arreglar-se la casa pairal i on fins i tot arrosseguen altres familiars. Pals representa per a la poeta un espai personal, un recer per llegir, traduir i escriure, un ambient assossegat per passejar i meditar, per estar amb la família però també per estar amb ella mateixa. L'any 1963 Montserrat Abelló publica el seu primer llibre de poemes: Vida diària, amb pròleg de Joan Oliver, que va ser un gran impulsor i valedor de la seva poesia. Segons recorda Miquel Bofill, fill de la poeta, Oliver va visitar-los alguna vegada a la casa de Pals, així com ho van fer la pintora Roser Bru i altres intel·lectuals i artistes amb qui la seva mare havia coincidit a l'exili. És molt probable, fins i tot, que durant aquells anys Abelló coincidís també amb Joan Vinyoli, que estiuejava a Begur, i que la poeta ja devia conèixer per l'amistat que Vinyoli tenia amb la seva germana gran, Isabel Abelló.
Tot i que Montserrat Abelló continua traduint i escrivint, no torna a publicar poesia fins al cap de divuit anys perquè, com diu en un dels poemes de Vida diària, s'imposen la feina i les tasques quotidianes i "Només de tard en tard,/ puc agafar la ploma". El 1981, doncs, apareix Paraules no dites, amb pròleg de Marta Pessarrodona, obra que consolida la seva proposta lírica, cada cop més ferma i madura, amb uns poemes continguts però plens de lucidesa. És a partir de la seva jubilació, el 1983, que la poeta se sent "alliberada, amb una vida més plena" i pot dedicar més temps a la creació literària, fet que li permetrà publicar amb major regularitat. Així veuen la llum dos nous títols: El blat del temps, amb pròleg de M. Àngels Anglada, i Foc a les mans, prologat per M. Mercè Marçal, amb qui mantindrà durant anys una intensa relació personal i poètica, i una gran complicitat i compromís amb la lluita feminista i amb la difusió de la poesia. Abelló definirà Marçal com "la millor poeta i la millor amiga" i quedarà profundament colpida per la seva prematura mort.
La jubilació no només li regalarà més hores per escriure, sinó que també li permetrà passar més temps al seu recer de Pals. Allà hi fa una vida tranquil·la, en contacte amb la natura, amb sortides amb bicicleta i amb barca, que primer tenen a sa Tuna i més tard a l'Estartit. Amb el seu marit, els agrada sortir a pescar a volantí, a fer musclos, a buscar espàrrecs, cargols o bolets, a pescar anguiles amb botiró o simplement a caminar o passejar per la vila, on la gent va coneixent a poc a poc aquella veïna que ja comença a ser reconeguda com una gran poeta i traductora. A Montserrat Abelló, sempre activa, vital i obstinada, li agrada participar en recitals poètics i presentacions que s'organitzen a Pals, a Torroella de Montgrí i d'altres pobles del voltant, li agrada ballar sardanes per la festa major o anar a comprar al mercat de Palafrugell. Com evoca el seu fill Miquel: "Els meus pares eren feliços a Pals, perquè s'hi trobaven amb els amics i la família, però també perquè hi feien una vida senzilla, plena de petits plaers, gaudint de la natura, de la cuina i del que els oferia cada estació de l'any".
Si el paisatge de Tarragona, la seva ciutat natal, esdevé un espai mític en la seva poesia, Pals i rodalies aniran adquirint cada cop més protagonisme en els seus poemes. El seu jardí, les seves flors, el mar i la platja, els cels i les nuvolades, els petits racons i en general la natura esdevindran elements que Abelló anirà incorporant en la seva obra, com a metàfores i símbols de la seva experiència vital i dels interrogants que aquesta li va plantejant. Un dels exemples més explícits seria el conjunt de poemes que aplega sota el nom de Vora l'Illa Roja i que dedica al seu marit, Joan Bofill. Aquells anys, Abelló publica L'arrel de l'aigua, Són màscares que m'emprovo, Dins l'esfera del temps i reuneix la seva obra poètica a Al cor de les paraules, prologat per Oriol Izquierdo, a banda de la traducció de diverses poetes anglosaxones com Sylvia Plath, Anne Sexton o Adrienne Rich.
L'any 2004 mor el seu marit, amb qui ha conviscut més de seixanta anys, amb qui ha compartit l'exili i la tornada a Catalunya, la vida familiar, els fills, i també l'estima i la fruïció per Pals i els seus paisatges. Tota aquesta experiència i també tot aquest dolor i solitud per la pèrdua de la persona estimada, suren en els poemes de Memòria de tu i de mi (pròleg de Feliu Formosa): "I el record vivíssim/ dels teus llavis/ damunt la pell". Malgrat el cop, Abelló continua escrivint, traduint i participant de la vida cultural, i publica El fred íntim del silenci i Més enllà del parlar concís, dos poemaris d'una gran sobrietat i serenor, que condensen la saviesa adquirida durant una llarga i intensa vida: "Fugen els somnis/ fugen els desitjos,/ queda la calma,/ la placidesa" . Aquests darrers anys, encara ben lúcids i actius, li arriben les distincions de tota mena: la Creu de Sant Jordi, el premi Joan Fuster de l'AELC, el premi d'Honor de les Lletres Catalanes o el premi Nacional de Cultura, tot i que la poeta, tothora crítica i valenta, no s'està de denunciar la poca presència i reconeixement que encara tenen les dones en la cultura del nostre país i afirma: "Sóc feminista perquè amb cada cosa que faig em veig obligada a ser-ne".
Montserrat Abelló mor el 9 de setembre del 2014 a Barcelona, asseguda a la seva cadira, amb placidesa i escrivint fins al darrer alè, segurament conscient de la veritat dels seus versos: "No tenir por de morir./ Saber que/ el miracle és viure!".





Diari de Girona, 28 d'octubre de 2018




12 de novembre de 2018

Dies al camp


       Canvi d'agulles és un llibre de contes de Lluís Muntada Vendrell amb el qual va guanyar el premi Mercè Rodoreda. Tot el recull és un goig: un equilibri elegantíssim per la corda fluixa de la paradoxa, un festival lingüístic, una exploració dels límits del llenguatge i del pensament, gairebé com si Borges ens acompanyés per laberints incerts i insòlits. És un viatge per les intimitats de la parella o per la placidesa infinita de l'espai, per estacions abandonades i per llibreries babilòniques, entre malalts d'etimologia i de fingiment, entra la raó i la follia, que diria Foix.

Però és el conte Una violència amable el que em té el cor robat: em xucla com un remolí, com una alenada, em trasbalsa i m'assossega: deixa pòsit. És un relat d'una rara puresa, d'una bellesa dolorosa, torbadora. Per les seves pàgines hi transita el paisatge vibrant, místic i llegendari de Ruyra, però també la natura rude, bàrbara i aspra de Bertrana; s'hi endevina la sensualitat irònica de Pla, però també la penetració serena de Gaziel. La història fluctua entre el present i el passat i recorre l'existència dura, ferrenya i resignada d'un home de pagès: la misèria material i moral de la postguerra, la supervivència a còpia d'enginy, l'assumpció silenciosa de la injustícia, l'aprenentatge de l'oblit, l'abnegació callada... I sobretot aquella comunió amb la natura, "aquell redós d'austeritat, de seny, de vida senzilla i agradable". Una vida i una natura que respiren i s'articulen al voltant d'un lèxic, d'un seguit d'expressions i mots que parlen de la terra i els seus fruits, de la mà de l'home que l'acull i la treballa, que en viu i en pateix: branquejar, herbei, desencauar, dallar... Paraules que moriran amb aquells que les feien servir o que es rovellaran com les eines abandonades a l'entrada del mas, igual que en aquell magnífic poema de Vinyoli, Dies al camp.
"El bosc era la pàtria de l'oncle", escriu Muntada, i amb aquesta frase entronca amb tantes i tantes vides viscudes arran de terra, com plantes que hi arrelen o animals que se'n nodreixen o aigua que la vivifica. Amb aquesta frase, s'empelta de la natura mítica de Verdaguer, de l'espiritualitat maragalliana de Les muntanyes, o fins i tot de la lucidesa de Rilke, quan aconsella al jove poeta: "Aleshores apropi's a la natura. Aleshores miri de dir, com el primer dels homes, el que veu i el que sent, el que estima i perd". 

Diari de Girona, 11 de novembre de 2018