29 d’octubre de 2018

Tallers literaris

      Diu García Márquez, a La bendita manía de contar, que l'únic que havia volgut fer a la seva vida i l'únic que se li havia donat bé era explicar històries. Per això, en un moment determinat, va decidir que centraria totes les seves forces precisament en aquesta tasca: escriure contes, novel·les, relats... I rebla que res ni ningú no l'hi impediria de fer-ho. És un moment clau, iniciàtic, determinant, en la vida d'un escriptor, sobretot perquè enceta un camí incert i perquè suposa la plena assumpció de la seva feina i la presa de consciència del seu sentit. En el fons, és una gran alliberació.
     L'autor colombià fa aquesta reflexió davant els seus alumnes, en un taller de narrativa, i els confessa que aquests tallers s'han convertit en un vici i que mai havia sospitat que fos tan divertit explicar històries conjuntament. És cert, i ho dic per experiència pròpia: els tallers són addictius, perquè són engrescadors, perquè sempre són un repte i sempre en treus profit. Igual que García Márquez, no sé si aquesta habilitat, aquest talent, obsessiu i irreprimible, per explicar històries es pot ensenyar. Segurament és un do: es té o no es té. Segurament hi ha una part intuïtiva, innata, inconscient, irreductible a normes i a qualsevol racionalització. Però també és veritat que el talent es pot esperonar i es pot polir, es pot complementar i es pot enriquir. A través dels tallers, de les lectures i d'escriure molt i d'equivocar-se sovint, es poden anar adquirint hàbits i habilitats profitosos i es poden detectar actituds i vicis nocius. Compartint les experiències, les dificultats, els dubtes, els tallers permeten viure l'escriptura com un joc col·lectiu, com un descobriment constant, com un acte creatiu en el qual tothom aporta la seva visió i el seu sentit crític, que ha de ser honest i flexible, amb aquella rara barrejada d'humiliat i vanitat que demana l'escriptura.

     Cal advertir que tot plegat: és un procés llarguíssim, lent, ple d'entrebancs i frustracions que un ha d'anar assumint i superant, i no tothom està disposat a fer-ho. Però quan sorgeixen els primers èxits, per petits i modestos que siguin, quan es destapen els trucs, quan una frase esclata enlluernadora o un personatge se't fica a la butxaca, tot ha pagat la pena. Llavors un somriure còmplice, satisfet, es va estenent entre els participants del taller i tothom entén, de cop i per sempre, l'immens poder de la literatura.

Diari de Girona, 28 d'octubre de 2018


15 d’octubre de 2018

La pervivència de Rodoreda


    Aquest passat dimecres es van complir 110 anys dels naixement de Mercè Rodoreda, una autora estretament vinculada a les nostres comarques: va morir en una clínica de Girona i va voler que l'enterressin al cementiri de Romanyà de la Selva, el seu últim refugi, on va escriure i revisar part de la seva obra. Malgrat que els darrers anys li arribessin els reconeixements i els guardons de tota mena, així com una gran popularitat (segurament engrandida per la versió cinematogràfica de La plaça del Diamant), el camí fins al cim no va ser gens falaguer.
    Marcada per una infantesa atípica i la figura del seu avi, per l'exili i les privacions, per una relació enriquidora i alhora tumultuosa amb Armand Obiols, per etapes de profundes crisis personals, morals i literàries, per un ambient familiar convuls i tens, per la llarga i fructífera amistat amb el seu editor Joan Sales... Rodoreda va posar la creació literària per sobre de tot i va bastir una de les obres més sòlides, fascinants i lúcides de la nostra literatura. Una autora, a més, que va ser capaç d'arribar al gran públic, a un lector fins i tot ocasional, a través d'uns personatges plens de vida i autenticitat i d'un llenguatge planer però penetrant i altament suggeridor. I amb tot, Rodoreda no va decebre mai els lectors més avesats i exigents, perquè la seva obra és rica en matisos, subtil, d'un lirisme seductor, una obra curulla de símbols, mites i intuïcions, que creix constantment, que evoluciona i busca sempre nous camins d'expressió.

    La darrera etapa de la seva vida la va passar a Romanyà, primer a l'hostal del poble i a casa de la seva amiga Carme Manrubia, i després a la casa que ella mateixa s'hi va fer construir. Aquells darrers anys, era ja una autora consagrada, gairebé una llegenda, una dona amb molta vida viscuda i una obra impressionant, traduïda a diverses llengües; una dona que cercava la pau i la contemplació, potser l'arcàdia de la infantesa. I tot allò tan anhelat i desitjat, ho va trobar en aquell racó de món, envoltada de silenci i solitud, de cels de tramuntana i boscos d'alzines, suros i roures, de les seves estimades flors, els seus gossos i els seus llibres. És la plenitud vital i literària, la darrera parada d'una existència intensa, independent, a cops dura, feixuga i frustrant, a cops fèrtil i gairebé màgica. Potser per tot plegat va poder afirmar: «He vingut a Romanyà per morir».

Diari de Girona, 14 d'octubre de 2018


1 d’octubre de 2018

Urnes, llaços i avions de paper

Els avions de paper són terribles: requereixen certa paciència i habilitat manual per construir-se i, ben equilibrats i llançats amb perícia, poden assolir, impulsats per un cop de vent propici, volades i alçades gairebé temeràries. No oblidem, a més, que es fabriquen amb un material altament perillós que també serveix per escriure-hi coses tan subversives com poemes o imprimir-hi paperetes per votar. És més, aquests avions solen acabar en punxa i, llançats amb mala bava -amb molta mala bava- podrien fins i tot esgarrinxar pells fines i sensibles. La Guàrdia Civil, doncs, històricament tan sensible, ha denunciat, pel bé dels ciutadans (en el sentit ampli de la paraula), aquestes armes potencialment letals.
Semblantment passa amb les urnes: tenen un aspecte innocu, quasi groller, com una mena de tàper gegant. Però ve't aquí que amaguen molta malícia, molta mala fe, intencions perverses: són sedicioses, rebels i provocadores. Serveixen per votar i, per tant, són un dels símbols de la democràcia, si es vol una metàfora de la llibertat, de l'autodeterminació o del dret a decidir. Per això els policies nacionals, sempre al servei de l'ordre, les buscaven enardits, obsessius com gossos de cacera, encegats com els fanàtics i esperonats amb el crit esfereïdor de "¿dónde están las putas urnas?". Tothora pel bé dels ciutadans, no cal dir-ho.

Però el més perillós de tot, el realment preocupant i nociu són els llaços grocs que pengen d'arreu, fins i tot de la roba de molta gent. Són perillosos perquè no cal ser independentista per dur-los, només cal estar en contra de la injustícia, de la manipulació i de les ànsies de venjança i humiliació que mouen cada dia els mecanismes de l'estat espanyol i que la justícia internacional ja ha començat a assenyalar i denunciar. De fet, els llaços grocs han esdevingut profundament molestos, irritants, molt més que qualsevol estelada, per exemple, perquè recorden constantment que hi ha presos polítics en un país presumptament democràtic. Al cap i a la fi, aquests llaços són una mena de mirall en el qual molts no volen veure-s'hi reflectits perquè hi descobreixen les misèries i les barbaritats d'aquest país que mai no ha superat el seu passat franquista. Per això cal arrencar-los, extirpar-los, insultar i intimidar els que en porten, sempre amb un punt d'arrogància, sempre amb violència i agressivitat. I sempre, és clar, pel bé dels ciutadans i les seves males consciències. 

Diari de Girona, 30 de setembre de 2018