3 de setembre de 2018

Animals

Prudenci Bertrana solia visitar el zoo de Barcelona com una mena de consol, de fugida i de recer: "a l'urbs, un cop amansit per la civilització dolcificadora de costums, he sentit una especial atracció per les bèsties, sobretot per aquelles que, com jo mateix, eren obligades a un esclavatge injust i a pagar amb enyorances llur pa de cada dia". L'escriptor se sentia engabiat com aquells animals ("M'havia caçat un editor") i com aquells animals mai no s'acabava d'adaptar a un entorn urbà que veia hostil, insegur, dominat per hipocresies i interessos mesquins. Sentia, doncs, una certa complicitat amb aquelles bèsties en les quals intuïa l'eco llunyà de la llibertat i la natura. Per això s'acostava sovint al Parc de la Ciutadella i, amb la seva filla petita, recorrien una per una les gàbies dels animals. D'aquelles visites i passejades, d'aquelles observacions i reflexions, en va sortir un llibre curiós, eclèctic, d'un lirisme elegant i imaginatiu, a mig camí entre el conte, la crònica i la faula : L'ós benemèrit i altres bèsties (1932).
També Joan Vinyoli, barceloní de soca-rel però enamorat de la natura, s'escapava tot sovint al zoo, sol o amb els seus fills. El poeta redescobria en els animals aquella puresa silvestre, aquella independència indomable, aquella bellesa superba que tan bé encaixava amb la seva proposta lírica, exemplificada amb el gall salvatge, símbol del poeta i del seu cant creador. Segurament per això A hores petites (1981) va escriure uns versos que refermaven aquest viure i morir indòmit i lliure, curull de salvatgia i risc: “Morir d’un llamp és el que vull/ no pas la llit, ans a ple bosc, entre les bèsties”.

Aquesta setmana vaig anar al zoo de Barcelona amb la meva filla i vaig recordar Bertrana i Vinyoli. Vaig contemplar aquelles bèsties precioses, tan dignes fins i tot en el seu captiveri. Admirats davant tanta bellesa, vam recórrer embadalits i emocionats aquells espais mig naturals mig de fireta on els animals s'exposen a les mirades impúdiques, burletes o escrupoloses de tants i tants visitants. El posat cansós, displicent de la lleona, la indiferència de les hienes, ajagudes en un racó polsegós, l'activitat frenètica dels suricates, entrant i sortint dels caus, la gansoneria de l'os bru, el llop esquerp i la foca cridanera, tots semblaven mirar-nos amb un punt de sorna, amb un deix d'ironia, conscients potser que les bèsties més estrafolàries i perilloses eren justament a l'altra banda dels barrots. 

Diari de Girona, 2 de setembre de 2018