25 d’agost de 2018

El mite de l'estiu


Som ja en plena canícula: aquell moment en què l'estiu es fa encara més odiós, més irritant, interminable. Cada petit moviment esdevé feixuc, fins i tot el gest més quotidià sembla heroic i ens arrosseguem a càmera lenta com si tot fes sempre pujada i sempre anéssim carregats amb una saca de rocs a l'esquena. Les coses apareixen més llunyanes, inassolibles, difuminades per la xafogor enganxifosa i pels rajos solars, inclements, lacerants, que mortifiquen el cos com en una tortura medieval. La ment s'encomana d'aquesta lentitud còsmica i d'aquest patiment absurd, i s'enterboleix, confusa, absent, fins a perdre's en paranys imaginaris i miratges reparadors. Tot grinyola i espetega i cruix com un lament, com fullaraca morta o branques seques a punt d'esclatar en flames. La claror crema, roent i despietada, encega, enganya, aniquila els matisos i les subtileses, ho arrasa tot. La pell plora i s'apergamina, la respiració s'entrebanca, els ulls couen i s'empetiteixen per estalviar-se un espectacle tan apocalíptic, tan depriment. El cos, socarrimat, nafrat, espremut, agullonat per mil pessigades d'insectes, reclama un respit i només cerca aigua o vent o terra humida on oblidar i fugir de l'infern. Els dies són eterns i les nits, també.
La treva, si és que mai arriba, ho fa de matinada, amb el cos encara entumit, cansat, atuït per una nit fantasmal, de sons intermitents i somnis que sempre semblen malsons, igual que en un conte de Poe. Llavors, potser -només potser- hi ha un record de rosada i un bri de brisa i un polsim de frescor. I cal, vulguis o no, escapar dels llençols suats i rebregats i cercar consol en el cant dels primers ocells o dels senglars que furguen a la vora dels sembrats o dels conills que surten del cau per abeurar-se a les rieres que resisteixen el setge. Com un animaló més, espantadís, fugisser, vulnerable, surts a la natura per despertar els músculs i revifar la carn i el cervell. Amb prou feines uns instants, i tot torna a cremar, consumit per la grotesca fúria de l'estiu.
I amb tot, la gent, molta gent, s'entesta a enaltir l'estiu: l'enyoren, el sobrevaloren, l'exalten, l'idolatren, el glorifiquen, el lloen... L'han convertit en un mite que es resisteixen a abandonar, en un fals ídol al qual continuen adorant encara que no existeixi. Ja ho deia Nietzsche, que la vida de molts se sosté sobre falsos valors, però ja m'imagino que fa massa calor per llegir aquest filòsof tan agosarat.


Diari de Girona, 5 d'agost de 2018