L'epistolari entre Gaziel i Pla

S'acaba de publicar la correspondència entre Gaziel i Josep Pla, amb l'edició a cura de Manuel Llanas. El llibre aplega cinquanta-vuit cartes, entre els anys 1941-1964, i un apèndix amb articles i ressenyes dels dos autors, juntament amb un qüestionari sobre els Godó que Pla va enviar a Gaziel. Cal esmentar que només set cartes són de Pla, però malgrat aquesta desproporció constitueixen un testimoni revelador i valuosíssim de la relació entre dos dels millors prosistes de la nostra llengua. Serveixen també per trencar certs tòpics sobre els dos autors empordanesos i per conèixer alguns detalls tant de la seva vida personal com de la seva trajectòria literària.

Després d'uns anys de tibantor, de recels o d'indiferència, les cartes mostren de seguida una actitud d'acostament, de complicitat i fins i tot de mútua admiració. Gaziel, des de Madrid, demana sovint a Pla de veure's i compartir un àpat i una llarga sobretaula: "Ens veurem l'estiu que ve? Potser abans? Déu ho faci. Jo us llegeixo amb gran plaer, de lluny estant, però més goig tindria de sentir-vos de la vora" (1947). De fet, Gaziel està convençut que entre ell i Pla hi ha molt punts de coincidència: l'amor al mar i al paisatge de l'Empordà, una certa concepció del periodisme i de la literatura i fins i tot una visió crítica i independent del món i de la situació del país, que sovint es barreja amb un deix de desencant o amb un volgut aïllament que s'assembla molt a l'exili interior: "vós en la vostra fecunda soledat del Mas Pla, jo en aquest silenci i aquest desert de Madrid" (1953).

M'interessa, però, destacar aquella correspondència que parla del premi Sant Jordi de novel·la de l'any 1960, que fins aleshores s'havia anomenat Joanot Martorell. Pla i Gaziel en són membres del jurat, juntament amb Joan Fuster, Joan Petit, Martínez Ferrando, Jordi Rubió i Joan Pons. Al llarg de diverses cartes, comenten i valoren les obres presentades al certamen, entre les quals n'hi ha de Calders, Pedrolo, Benguerel o Rodoreda, que hi concorre amb La plaça del Diamant (amb el títol de Colometa). Aquesta novel·la, però, no convenç Gaziel ni Pla, que arriba a definir-la com "un intent fallit". No deixa de ser curiós que dos autors tan lúcids i esmolats com ells, deixin passar una obra tan fonda, tan potent, tan colpidorament humana com La plaça del Diamant. Però potser tot plegat corrobora el que Joan Sales li diu sovint a Mercè Rodoreda a les seves cartes: que els premis literaris són una rifa i que només el temps és un crític fiable.

Diari de Girona, 22 de juliol de 2018

Estius literaris

"La meva infantesa hauria estat una manifestació ofegada, mutilada i raquítica, sense la gran contrapartida rural de la nostra finca de Santa Coloma de Gramenet, durant els tres mesos d'estiu", així s'expressa Josep Maria de Sagarra a les seves Memòries. I tot seguit ens descriu les delícies d'aquells estius en un jardí immens, ple de racons i amagatalls, envoltat d'hortes i fruiterars, de bestiar i aventures. Tots aquells records i experiències, a més, van esdevenir un material preciós per "construir personalíssims castells imaginatius" i també per evocar, passats els anys, tot un univers sensorial i líric que s'havia de manifestar en la seva obra poètica, dramàtica i narrativa. Semblantment s'expressa Prudenci Bertrana a la novel·la L'hereu, en la qual relata les vacances escolars al mas Aspriu, a l'Esparra. A través del seu àlter ego Innocenci Aspriu i de magnífiques descripcions, Bertrana mostra la seva passió per la natura, pel paisatge, per les feines vinculades a la terra i per un entorn que "l'omplia de goig, perquè li parlava d'un alliberament absolut, de l'única vida que ell creia raonable i digna d'ésser viscuda". Orfe de pare amb cinc anys, Joan Vinyoli també sent una mena d'alliberació quan comença els estiuejos a Sant Coloma de Farners. Allà, gairebé com una revelació, hi descobreix la natura boscana, l'amor, les lectures i també, amb el temps, la seva vocació literària, que sent com una crida irrenunciable.

Però d'altres escriptors passaven l'estiueig de la seva infantesa a la costa, amb l'estímul infinit del mar i tot el seu món, gairebé com un repte davant el misteri que representava. És el cas de Joaquim Ruyra i Blanes, població que va inspirar bona part de les seves narracions, amb la parla salabrosa dels pescadors i aquell alè de llegenda o fatalisme que impregna alguns dels seus relats. O de Josep Pla, que rememora els seus estius al Canadell, a Calella, moments d'una gran felicitat i llibertat en comunió amb la natura: "Hom queda badant, fascinat, dominat. D'aquí pervé, potser, que l'única posició de l'home davant de la mar hagi estat de simple contemplació" (El quadern gris). I també Gaziel recorda les sortides amb barca per les aigües de Sant Feliu de Guíxols, "a la vora de la mar més clara, lluminosa, serena i humana del món" (Tots els camins duen a Roma), sovint acompanyat d'un vell pescador que l'inicia en els secrets del mar i de la vida i que li fa enyorar per sempre més aquells escenaris d'infantesa i aquell paisatge del qual no podrà deslligar-se'n ja mai.

Diari de Girona, 8 de juliol de 2018