S'acaba
de publicar la correspondència entre Gaziel i Josep Pla, amb
l'edició a cura de Manuel Llanas. El llibre aplega cinquanta-vuit
cartes, entre els anys 1941-1964, i un apèndix amb articles i
ressenyes dels dos autors, juntament amb un qüestionari sobre els
Godó que Pla va enviar a Gaziel. Cal esmentar que només set cartes
són de Pla, però malgrat aquesta desproporció constitueixen un
testimoni revelador i valuosíssim de la relació entre dos dels
millors prosistes de la nostra llengua. Serveixen també per trencar
certs tòpics sobre els dos autors empordanesos i per conèixer
alguns detalls tant de la seva vida personal com de la seva
trajectòria literària.
Després
d'uns anys de tibantor, de recels o d'indiferència, les cartes
mostren de seguida una actitud d'acostament, de complicitat i fins i
tot de mútua admiració. Gaziel, des de Madrid, demana sovint a Pla
de veure's i compartir un àpat i una llarga sobretaula: "Ens
veurem l'estiu que ve? Potser abans? Déu ho faci. Jo us llegeixo amb
gran plaer, de lluny estant, però més goig tindria de sentir-vos de
la vora" (1947). De fet, Gaziel està convençut que entre ell i
Pla hi ha molt punts de coincidència: l'amor al mar i al paisatge de
l'Empordà, una certa concepció del periodisme i de la literatura i
fins i tot una visió crítica i independent del món i de la
situació del país, que sovint es barreja amb un deix de desencant o
amb un volgut aïllament que s'assembla molt a l'exili interior: "vós
en la vostra fecunda soledat del Mas Pla, jo en aquest silenci i
aquest desert de Madrid" (1953).
M'interessa,
però, destacar aquella correspondència que parla del premi Sant
Jordi de novel·la de l'any 1960, que fins aleshores s'havia anomenat
Joanot Martorell. Pla i Gaziel en són membres del jurat, juntament
amb Joan Fuster, Joan Petit, Martínez Ferrando, Jordi Rubió i Joan
Pons. Al llarg de diverses cartes, comenten i valoren les obres
presentades al certamen, entre les quals n'hi ha de Calders, Pedrolo,
Benguerel o Rodoreda, que hi concorre amb La
plaça del Diamant
(amb el títol de Colometa).
Aquesta novel·la, però, no convenç Gaziel ni Pla, que arriba a
definir-la com "un intent fallit". No deixa de ser curiós
que dos autors tan lúcids i esmolats com ells, deixin passar una
obra tan fonda, tan potent, tan colpidorament humana com La
plaça del Diamant.
Però potser tot plegat corrobora el que Joan Sales li diu sovint a
Mercè Rodoreda a les seves cartes: que els premis literaris són una
rifa i que només el temps és un crític fiable.
Diari de Girona, 22 de juliol de 2018