Les
llegendes recorren l'obra de Víctor Català de cap a cap. L'autora
empordanesa recull un munt de paraules, dites i expressions de la
parla popular, però també se serveix de les llegendes i rondalles,
d'éssers fantàstics i mítics, per atorgar a la seva obra una
dimensió al·legòrica i simbòlica que l'enriqueix.
Solitud
n'és l'exemple més clar i eloqüent: al llarg de tota la novel·la
en Gaietà, el pastor, introdueix la Mila en l'univers de la muntanya
gràcies a les llegendes que li va explicant; és més: la muntanya
parla i es mostra a través de les llegendes i dels éssers que
l'habiten. La memòria, els secrets, els costums o els topònims es
van desgranant amb les llegendes que s'hi lliguen, fins al punt que
llegendes i realitat s'acaben confonent, com si les primeres
gaudissin d'un poder premonitori i revelador. Tot just a l’inici
del segon capítol, la Mila s’espanta d’uns lladrucs de gossos
que ressonen com un eco. En Maties, el seu home, li respon: “Són
les Llufes, dona, escarneixen tot el que senten...”. En el
transcurs de la novel·la, les llufes apareixen sovint i són
comparades amb les encantades i les goges, que poblen diversos racons
d'aquells paratges i juguen amb els humans, ara col·laboradores, ara
entremaliades o pèrfides. També s'esmenta el poder curatiu i màgic
dels saludadors, que el pastor inclou dins la llegenda
del Sol
de Murons:
«van havere de cridar cirurgians i saludadors per a que el
visuressin». Així com la inquietant presència del pastor, ja mort,
i transformat en ànima: "la dona percebé, d'una percepció
purament interna, la flamarada blavenca d'un foc follet que
atravessava ràpidament la fondalada; vegé l'ànima d'aquell vell de
vellor condemnat, enmig de l'etern escarni de les Llufes...".
També
trobem elements fabulosos i llegendaris en molts dels seus contes. A
Mare
Balena,
per exemple, ens parla d’un peix extraordinari anomenat Serena:
"una mena d’escorpra grossa, grossa com el campanar, amb uns
ulls de guspires, les ganyes vermelles com coral i les escates de
plata; aquella Serena que d’un revés de cua girava els llaguts com
si fossin cloves de nou, i se n’enduia els homes a sota aigua, on,
si no li donaven cent unces d’or o el fill més petit que tenien,
els encantava, fent-los tornar, per sempre més, botes marines o
mates d’alguer...».
I
és que Víctor Català sabia, tal com li fa dir al pastor de
Solitud,
que
«El filtre de la paraula humana obra tan poderosament en el sentit
dels homes que, quan s’estronca, aquests se’n senten
angoixosament enyoradissos».
Diari de Girona, 10 de juny de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada