26 de juny de 2018

Víctor Català, literatura i llegenda


       Les llegendes recorren l'obra de Víctor Català de cap a cap. L'autora empordanesa recull un munt de paraules, dites i expressions de la parla popular, però també se serveix de les llegendes i rondalles, d'éssers fantàstics i mítics, per atorgar a la seva obra una dimensió al·legòrica i simbòlica que l'enriqueix.
Solitud n'és l'exemple més clar i eloqüent: al llarg de tota la novel·la en Gaietà, el pastor, introdueix la Mila en l'univers de la muntanya gràcies a les llegendes que li va explicant; és més: la muntanya parla i es mostra a través de les llegendes i dels éssers que l'habiten. La memòria, els secrets, els costums o els topònims es van desgranant amb les llegendes que s'hi lliguen, fins al punt que llegendes i realitat s'acaben confonent, com si les primeres gaudissin d'un poder premonitori i revelador. Tot just a l’inici del segon capítol, la Mila s’espanta d’uns lladrucs de gossos que ressonen com un eco. En Maties, el seu home, li respon: “Són les Llufes, dona, escarneixen tot el que senten...”. En el transcurs de la novel·la, les llufes apareixen sovint i són comparades amb les encantades i les goges, que poblen diversos racons d'aquells paratges i juguen amb els humans, ara col·laboradores, ara entremaliades o pèrfides. També s'esmenta el poder curatiu i màgic dels saludadors, que el pastor inclou dins la llegenda del Sol de Murons: «van havere de cridar cirurgians i saludadors per a que el visuressin». Així com la inquietant presència del pastor, ja mort, i transformat en ànima: "la dona percebé, d'una percepció purament interna, la flamarada blavenca d'un foc follet que atravessava ràpidament la fondalada; vegé l'ànima d'aquell vell de vellor condemnat, enmig de l'etern escarni de les Llufes...".
També trobem elements fabulosos i llegendaris en molts dels seus contes. A Mare Balena, per exemple, ens parla d’un peix extraordinari anomenat Serena: "una mena d’escorpra grossa, grossa com el campanar, amb uns ulls de guspires, les ganyes vermelles com coral i les escates de plata; aquella Serena que d’un revés de cua girava els llaguts com si fossin cloves de nou, i se n’enduia els homes a sota aigua, on, si no li donaven cent unces d’or o el fill més petit que tenien, els encantava, fent-los tornar, per sempre més, botes marines o mates d’alguer...».
I és que Víctor Català sabia, tal com li fa dir al pastor de Solitud, que «El filtre de la paraula humana obra tan poderosament en el sentit dels homes que, quan s’estronca, aquests se’n senten angoixosament enyoradissos».


Diari de Girona, 10 de juny de 2018