5 de març de 2018

Odiar la llengua


Escriure permet adquirir una consciència plena de la llengua, de les seves possibilitats, de la seva fondària i dels seus infinits matisos i subtileses. Però també, i precisament per tot això que hem esmentat, permet descobrir a poc a poc la seva immensa bellesa. És més, no crec que es pugui ser un escriptor de debò sense aquesta consciència, sense aquesta sensibilitat gairebé patològica per cada paraula. La llengua -qualsevol idioma en el qual s’escrigui- esdevé llavors una mena de repte i d’aventura, un joc addictiu, un camí fressat però alhora amb molts corriols i dreceres verges, encara per explorar. Així ho expressava Rodoreda al pròleg de Quanta, quanta guerra..., tot recordant Verdaguer, Ruyra i Carner: «(...) van picar pedra a la pedrera de l’idioma i van descobrir-hi vetes d’or. Per aquesta herència els vull significar tot el meu respecte i tot el meu agraïment». És aquest respecte, aquest agraïment, que ens impulsen i ens projecten endavant sense oblidar d’on venim. I tot plegat ens fa estimar la llengua i, doncs, patir-ne i voler protegir-la de qualsevol atzagaiada, atac o menyspreu.
Per això em costa tant d’entendre aquesta obsessió malaltissa i recurrent per aniquilar la meva llengua. Dolgut i perplex, em rebel·lo contra aquells que volen reduir-la a cendres, que l’odien i la menystenen, que la ridiculitzen i l’escarneixen. M'entristeix i em revolta perquè l’estimo bojament, perquè és la meva eina de treball, perquè m’hi guanyo la vida i, sovint, em fa molt feliç. Però també perquè és l’expressió d’un món, d’un tarannà, d’una cultura que només aquesta llengua, i no cap altra, pot reflectir. I perquè, al cap i a la fi, atacar i destruir aquesta llengua és una manera d’atacar i destruir les altres, una manera d’empobrir el món.

Quan rellegeixo la prosa viva i evocadora de Rodoreda, em ve al cap l’elegància poètica de Ruyra. Quan m’endinso en les descripcions líriques de Pla, evoco també la natura agresta de Bertrana. Però tampoc puc assaborir Vinyoli sense recordar alguns poemes de Machado, tan transparents, tan humans. I quan llegeixo la prosa de Delibes, amb aquell lèxic genuí i exuberant, amb aquelles expressions tan castisses i desimboltes, m’enamoro de la seva llengua i de seguida revisc alguns passatges de Víctor Català. Com podria, doncs, odiar o menystenir la llengua de Machado i Delibes? Com poden ells, doncs, odiar la meva, que també és la de Rodoreda i Ruyra, de Pla i Bertrana, de Vinyoli i Víctor Català? Són dignes de llàstima, pel seu odi.
Diari de Girona, 4 de març de 2018

Miguel Delibes