19 de febrer de 2018

La vanitat


L’escriptor uruguaià Mario Benedetti va conrear el periodisme, el teatre, la poesia, l’assaig i la novel·la, però va ser en la narrativa breu on, a parer meu, va excel·lir més. En una antologia feta pel mateix autor, hi apareix un conte titulat Los bomberos: com la majoria dels seus contes és curt, molt curt; llisca amb una prosa depurada, àgil, gairebé ingràvida i desprèn tothora un deix d’ironia. Es llegeix, doncs, amb lleugeresa, amb amenitat i expectació, amb un somriure als llavis. Però, com tots els grans contes, deixa pòsit. Olegario, el protagonista, és «un as del pressentiment» i se’n sent molt orgullós. Després d’uns instants de concentració, es capaç d’endevinar un munt de fets quotidians: quan plourà, per exemple. I, precisament per aquest do, els seus amics l’admiren fins a idolatrar-lo. Un bon dia senten el camió de bombers que recorre furient i sorollós els carrers de la ciutat. Olegario, amb un somriure quasi imperceptible, diu: «És possible que casa meva s’estigui cremant». Els amics, novament meravellats, callen en senyal de respecte i complicitat. Frisosos, agafen un taxi i segueixen el camió dels bombers, que per fi arriba a la casa, tota en flames, amb estelles enceses que salten pels aires. Els bombers, diligents, eficaços, emprenen la seva delicada i decisiva feina. Per la seva banda, Olegario baixa amb parsimònia del taxi, es posa bé el nus de la corbata i, «amb un aire d’humil vencedor», rep les felicitacions i les abraçades dels seus amics, una vegada més admirats per l’èxit de les seves prediccions.
La vanitat d’Olegario, doncs, com la de tantes persones (i em sembla que cada vegada en són més), està per damunt de qualsevol circumstància. Com Olegario, revesteixen la seva vida d’una teatralitat malaltissa, d’una actitud prepotent o d’una estudiada fredor. S’emmascaren, com el protagonista del conte, en una pretesa humilitat o en un altruisme postís. Justifiquen el seu afany de notorietat amb mil excuses o pretextos: la llibertat, la crítica, la creativitat, el sentit de l’humor... Ben sovint, doncs, perden la perspectiva de la realitat i, a canvi de continuar sent adulats, ho sacrifiquen tot: principis morals, ideologia, salut, amics, família, el que calgui. És aquesta gent la que ho cremaria tot -realment i metafòricament- a canvi de ser lloada, admirada, notada, de ser sempre el centre d’atenció. En tenim un munt d’exemples i, per desgràcia, em sembla que no hi ha cap bomber capaç d’extingir-los.

Diari de Girona, 18 de febrer de 2018





5 de febrer de 2018

El títol

Pels volts del Nadal de 1960 Joan Sales contacta amb Mercè Rodoreda, aleshores exiliada a Ginebra, per proposar-li la publicació d’una novel·la. És la mateixa novel·la que, sota el títol de Colometa, Rodoreda ha presentat al Sant Jordi i que no ha estat premiada (sortosament, però, Joan Fuster, membre del jurat, ha descobert la immensa qualitat de l’obra i li ha suggerit a Sales la publicació). El cas és que, ja des de la primera carta, l’editor li recomana a l’escriptora un canvi de títol, recomanació que, d’entrada, Rodoreda rebutja: «... voldria conservar el títol per raons profundes. No és el títol el que fa la novel·la sinó que és la novel·la la que fa el títol».
Durant més de sis mesos i al llarg de diverses cartes, Rodoreda i Sales discuteixen molts detalls de l’obra i parlen, de retruc, d’altres qüestions lingüístiques, literàries, editorials, socials o polítiques, però sempre hi ha de rerefons aquell títol esquívol que cap dels dos no acaba de trobar. L’escriptora proposa Un vol de coloms, però l’editor el descarta perquè «dóna una idea molt equivocada del gènere de la novel·la». Rodoreda li confessa que triar un títol sempre li resulta molt difícil i, per primer cop, suggereix La plaça del Diamant, el primer títol que l’autora té al cap quan comença a escriure la novel·la. Sales, però, pensa que la plaça del Diamant no té prou pes dins de l’obra i proposa Un terrat a Gràcia, que Rodoreda refusa perquè «em fa l’efecte d’un títol per a una novel·la que no és meva». Es palpa la tensió i el patiment per trobar el títol que faci justícia a l’obra i fins i tot la dona de Sales, la Núria Folch, en proposa un: La senyora dels coloms. Finalment, però, La plaça del Diamant s’imposa a la resta pel seu alè poètic, segons Benguerel, i perquè, addueix Rodoreda, obre i tanca el cercle vital de la seva protagonista.

Vist des de fora, des del punt de vista del lector, el títol pot semblar una cosa superficial, arbitrària, de segon ordre, però tots els escriptors hem passat pel martiri de no trobar aquell títol escaient que parli de l’obra sense trair-la, que l’evoqui sense resultar massa evident. Les fatigues de Rodoreda i Sales m’han fet pensar en un conte de Quim Monzó: un escriptor ha escrit el millor conte de la seva vida, el conte gairebé perfecte, però és incapaç de trobar el títol que l’acabi d’arrodonir, que el culmini; hi rumia llargament, hi dóna voltes i més voltes, però, incapaç de trobar-lo, acaba estripant el conte. 

Diari de Girona, 4 de febrer de 2018