Nacions petites

Milan Kundera recorda a l’assaig El teló com el seu petit país, aleshores Txecoslovàquia, és ignorat per les grans nacions durant les negociacions de Munich la tardor de 1938. El consideren «un país llunyà del qual sabem poca cosa» i el condemnen a un sacrifici del qual trigarà molt a recuperar-se. Perquè -argumenta l’autor- malgrat que Europa sigui un mosaic divers de moltes nacions, sempre n’hi ha que dominen les altres, que regeixen els seus destins o imposen la seva força, sempre hi ha les que es troben a les cimeres i prenen decisions i les que esperen a la porta i no tenen altre remei que obeir. Kundera, a més, va viure aquesta experiència de pertànyer a una nació petita i, doncs, menystinguda o simplement ignorada, durant l’ocupació soviètica del seu país i, posteriorment, durant el seu «exili» a França, on els costava molt d’entendre que Txecoslovàquia no era tant un país «comunitzat», sinó més aviat «annexat» i totalment desproveït de la seva cultura i del seu món, que poc tenia a veure amb un suposat món eslau.

Totes aquestes sensacions les hem tornat a viure molts catalans durant el procés polític d’aquests darrers temps. No només hem confirmat -per si algú encara en tenia cap dubte- que Espanya és un estat hostil, dogmàtic, terriblement implacable i autoritari, que ens ha imposat, com si fóssim una colònia, un «món» aliè i artificial amb l’aplicació del 155; sinó que hem descobert que Europa continua fent el joc a les grans nacions, als interessos econòmics que les sustenten i que, per tant, com diu Kundera, continua arrossegant el problema de les nacions petites, que enlloc més es manifesta amb tanta intensitat i concentració.

Com ja va exposar Gaziel, el problema de Catalunya és que no té un cos, és a dir, un estat, en el qual materialitzar la seva ànima (que per altra banda és indestructible, com ho prova el fet que hagi superat decrets reials, dictadures i tota mena de persecucions). O en paraules de Kundera: «El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas un criteri quantitatiu del nombre d’habitants; és alguna cosa més profunda: l’existència no és per a elles una certesa indubtable, sinó sempre una qüestió, una aposta, un risc; estan a la defensiva davant la Història, aquesta força que les supera, que no les pren en consideració, que ni tan sols les arriba a veure». Malgrat totes les dificultats, manipulacions i coaccions, estic convençut que hem començat a fer-nos visibles i que la nostra ànima trobarà per fi un cos que l’aculli sense xantatges ni humiliacions.

Diari de Girona, 21 de gener de 2018