Milan
Kundera
recorda a l’assaig El
teló
com el seu petit país, aleshores Txecoslovàquia, és ignorat per
les grans nacions durant les negociacions de Munich la tardor de
1938. El consideren «un país llunyà del qual sabem poca cosa» i
el condemnen a un sacrifici del qual trigarà molt a recuperar-se.
Perquè -argumenta l’autor- malgrat que Europa sigui un mosaic
divers de moltes nacions, sempre n’hi ha que dominen les altres,
que regeixen els seus destins o imposen la seva força, sempre hi ha
les que es troben a les cimeres i prenen decisions i les que esperen
a la porta i no tenen altre remei que obeir. Kundera,
a més, va viure aquesta experiència de pertànyer a una nació
petita i, doncs, menystinguda o simplement ignorada, durant
l’ocupació soviètica del seu país i, posteriorment, durant el
seu «exili» a França, on els costava molt d’entendre que
Txecoslovàquia no era tant un país «comunitzat», sinó més aviat
«annexat» i totalment desproveït de la seva cultura i del seu món,
que poc tenia a veure amb un suposat món eslau.
Totes
aquestes sensacions les hem tornat a viure molts catalans durant el
procés polític d’aquests darrers temps. No només hem confirmat
-per si algú encara en tenia cap dubte- que Espanya és un estat
hostil, dogmàtic, terriblement implacable i autoritari, que ens ha
imposat, com si fóssim una colònia, un «món» aliè i artificial
amb l’aplicació del 155; sinó que hem descobert que Europa
continua fent el joc a les grans nacions, als interessos econòmics
que les sustenten i que, per tant, com diu Kundera,
continua arrossegant el problema de les nacions petites, que enlloc
més es manifesta amb tanta intensitat i concentració.
Com
ja va exposar Gaziel,
el problema de Catalunya és que no té un cos, és a dir, un estat,
en el qual materialitzar la seva ànima (que per altra banda és
indestructible, com ho prova el fet que hagi superat decrets reials,
dictadures i tota mena de persecucions). O en paraules de Kundera:
«El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas un
criteri quantitatiu del nombre d’habitants; és alguna cosa més
profunda: l’existència no és per a elles una certesa indubtable,
sinó sempre una qüestió, una aposta, un risc; estan a la defensiva
davant la Història, aquesta força que les supera, que no les pren
en consideració, que ni tan sols les arriba a veure». Malgrat totes
les dificultats, manipulacions i coaccions, estic convençut que hem
començat a fer-nos visibles i que la nostra ànima trobarà per fi
un cos que l’aculli sense xantatges ni humiliacions.
Diari de Girona, 21 de gener de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada