22 de gener de 2018

Nacions petites

Milan Kundera recorda a l’assaig El teló com el seu petit país, aleshores Txecoslovàquia, és ignorat per les grans nacions durant les negociacions de Munich la tardor de 1938. El consideren «un país llunyà del qual sabem poca cosa» i el condemnen a un sacrifici del qual trigarà molt a recuperar-se. Perquè -argumenta l’autor- malgrat que Europa sigui un mosaic divers de moltes nacions, sempre n’hi ha que dominen les altres, que regeixen els seus destins o imposen la seva força, sempre hi ha les que es troben a les cimeres i prenen decisions i les que esperen a la porta i no tenen altre remei que obeir. Kundera, a més, va viure aquesta experiència de pertànyer a una nació petita i, doncs, menystinguda o simplement ignorada, durant l’ocupació soviètica del seu país i, posteriorment, durant el seu «exili» a França, on els costava molt d’entendre que Txecoslovàquia no era tant un país «comunitzat», sinó més aviat «annexat» i totalment desproveït de la seva cultura i del seu món, que poc tenia a veure amb un suposat món eslau.
Totes aquestes sensacions les hem tornat a viure molts catalans durant el procés polític d’aquests darrers temps. No només hem confirmat -per si algú encara en tenia cap dubte- que Espanya és un estat hostil, dogmàtic, terriblement implacable i autoritari, que ens ha imposat, com si fóssim una colònia, un «món» aliè i artificial amb l’aplicació del 155; sinó que hem descobert que Europa continua fent el joc a les grans nacions, als interessos econòmics que les sustenten i que, per tant, com diu Kundera, continua arrossegant el problema de les nacions petites, que enlloc més es manifesta amb tanta intensitat i concentració.

Com ja va exposar Gaziel, el problema de Catalunya és que no té un cos, és a dir, un estat, en el qual materialitzar la seva ànima (que per altra banda és indestructible, com ho prova el fet que hagi superat decrets reials, dictadures i tota mena de persecucions). O en paraules de Kundera: «El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas un criteri quantitatiu del nombre d’habitants; és alguna cosa més profunda: l’existència no és per a elles una certesa indubtable, sinó sempre una qüestió, una aposta, un risc; estan a la defensiva davant la Història, aquesta força que les supera, que no les pren en consideració, que ni tan sols les arriba a veure». Malgrat totes les dificultats, manipulacions i coaccions, estic convençut que hem començat a fer-nos visibles i que la nostra ànima trobarà per fi un cos que l’aculli sense xantatges ni humiliacions.

Diari de Girona, 21 de gener de 2018  






17 de gener de 2018

Centenari Abelló

Montserrat Abelló va publicar el seu primer llibre de poemes, Vida diària, amb quaranta-cinc anys. El títol de l’obra i l’edat de l’autora són ben significatius. Per una banda, mostren una vocació poètica insubornable, arrelada i latent durant anys, si bé retinguda per les circumstàncies, però que finalment esclata amb tota la maduresa, amb una mirada rotunda però lúcida i subtil. D’altra banda, el títol ens revela una poesia quotidiana i vital, atenta a les petites coses, al poder mateix de les paraules, al ritme i la musicalitat que les impregna, sense estridències ni artificiositats. Cal afegir, a més, que aquell primer llibre va ser prologat per Joan Oliver i editat per Joaquim Horta, poetes i traductors que també hauríem de començar a recordar.
Com que el pare era enginyer naval, la família Abelló estava acostumada a viatjar i canviar de domicili. Durant els anys que viuen a Londres, la Montserrat respira i fa seu aquell idioma que tantes similituds fonètiques i rítmiques comparteix amb el nostre. És molt probable, doncs, que la seva sensibilitat lírica, que la seva consciència de la paraula i de les llengües es comencin a gestar en aquells moments de la seva infantesa. L’esclat de la Guerra Civil, però, estroncarà els seus estudis i sacsejarà la vida de tota la família. Acabada la guerra, s’exilia amb el seu pare i ja no tornarà a Catalunya fins el 1960.
Obstinada, vitalista, ferma, Montserrat Abelló ha anat llegint, estudiant, traduint i escrivint al llarg de tots aquests anys difícils, marcats per l’enyor, durant els quals s’ha casat i ha tingut tres fills. La seva incansable tasca intel·lectual i creativa s’anirà diversificant en tres àmbits íntimament relacionats. Per un costat, culminarà la seva consolidació poètica amb llibres com El blat del temps, Foc a les mans, L’arrel de l’aigua o Més enllà del parlar concís. Per l’altra, la seva faceta com a traductora esdevindrà decisiva per divulgar autores com Sylvia Plath, Adrienne Rich, Anne Sexton o Alice Walker. I finalment, sempre compromesa, tothora activa, Abelló defensarà des de diversos fronts el paper de la dona i la seva centralitat en la literatura.
Aquest 2018 celebrem el centenari del naixement de Montserrat Abelló. Tenim l’oportunitat perfecta per conèixer les autores anglosaxones que va traduir i que tant la van influir. Però, sobretot, tenim l’oportunitat d’apropar-nos a la seva obra poètica: una paraula diàfana, una lírica serena i una veu sòlida que ens convida a “Plantar sobre la terra/ els peus. Ja no tenir/ por. Sentir com puja/ la saba, amunt, amunt.”


Diari de Girona, 7 de gener de 2018



5 de gener de 2018

Quina mena de gent són

El 1944, en les tenebres de la postguerra, proposen a Gaziel de presidir els Jocs Florals de Barcelona. Després de certs dubtes, l’escriptor guixolenc accepta i, en una masia del Vallès, en la semiclandestinitat, pronuncia un discurs que formarà part dels quatre assajos de Quina mena de gent som.
És un llibre revelador. Gaziel reflexiona, amb una lucidesa i una claredat admirables, sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Afirma que Castella ha acabat dominant tots els pobles d’Espanya excepte el català i que, tant la dreta com l’esquerra espanyoles, tenen en comú una aversió al fet diferencial català i “la voluntat fanàtica d’anorrear-lo”. Espanya (dominada per l’esperit de Castella) és un poble essencialment imperialista, militarista, dogmàtic, mentre que Catalunya és un poble amb sentit pràctic, de tarannà pacífic i treballador. Són, per tant, dues realitats incompatibles, condemnades a no entendre’s, encabides en un mateix territori com si és tractés d’una mala passada del destí. En el cas de Catalunya, el destí sembla especialment cruel perquè l’ha situada entre dos estats centralistes i dominadors, com són Espanya i França. I si tot plegat no fos prou complicat per a un petit i indefens país com el nostre, cal afegir-hi “l’autèntica repugnància que experimenten ells, al fons del fons (àdhuc si saben ofegar-la amb la més exquisida cortesia), quan senten que parlem català”.

Gaziel, però, també analitza les falles de Catalunya: la seva tendència indefugible a perdre sempre totes les batalles, la seva impossibilitat a constituir-se com a estat, o –brillant metàfora– la seva impotència per encarnar en cos la seva ànima. L’escriptor lamenta el munt d’oportunitats malaguanyades, de jugades desaprofitades, de moments històrics perduts... Però, al cap i a la fi, malgrat que Catalunya sigui des del punt de vista polític “una desgràcia perfecta”, gaudeix d’una “vida exemplar i extraordinàriament saborosa”, mentre que a Castella “la vida hi és infinitament pobra i trista”. I això darrer, crec jo (encara que Gaziel no ho digui obertament), crea un complex d’inferioritat terrible, una mena de gelosia malaltissa que ha portat Espanya a voler no només vèncer i dominar Catalunya, sinó també a humiliar-la sempre que ha pogut. Ho ha intentat de nou amb el 155 i una campanya electoral bruta i deshonesta, però tampoc no se n’han sortit. El problema, doncs, no és tant quina mena de gent som, sinó quina mena de gent són.  

Diari de Girona, 24 de desembre de 2017