24 de desembre de 2018

Badar


"Badar" és una de les paraules més boniques del nostre idioma. Ho és per la sonoritat, per la dolçor, per la cadència, per la seva capacitat suggestiva, per la seva polisèmia (imagino que per tot plegat també deu costar força de traduir). Etimològicament prové del llatí vulgar batare, és a dir, "obrir, descloure", que al seu torn deriva del mot onomatopeic bat. Per això en català podem obrir les finestres "de bat a bat" o podem dir que "la porta bada mig pam" o que "badem la saca per ficar-hi les pinyes". De vegades, cohibits, sorpresos o insegurs, "no badem boca" o, fins i tot, en aquests dies tan convulsos i repressius, hem d'anar alerta perquè no "ens badin el cap amb un cop de porra". Per això també pot "badar-se una poncella" i de les flors de certes plantes, com la carbassera o el magraner, en diem "badocs" (com d'aquells que baden o que estan embadalits).
Heus aquí, doncs, una altra accepció de badar, íntimament lligada amb l'anterior: abstreure's, distreure's, encantar-se, perdre's en la contemplació d'alguna cosa. De vegades badar comporta una manca d'atenció, una descurança o negligència, per això diem que "si bades, ho perds tot" o que "no s'hi val a badar". Però badar també vol dir embadalir-se, o sigui, admirar-se davant la bellesa o la sorpresa o el misteri; és com si el temps s'esfumés i el teu ànim quedés en suspensió, gairebé en èxtasi. És llavors quan restem bocabadats o entotsolats o meravellats. Els nostres sentits i la nostra ment s'obren de bat a bat, es baden, i deixen doncs que hi penetrin totes les subtileses i matisos, totes les sensacions, tots els detalls que, en el tràfec del dia a dia, ens passen desapercebuts.
Aquest és el badar que hem perdut o que ens han pres, adelerats en mil coses insignificants i enganyoses, en tasques supèrflues que ens han venut com a imprescindibles, en problemes que ens creem nosaltres mateixos i en objectius tan fútils com inassolibles. De fet, badar s'ha convertit gairebé en una prohibició, fa mal efecte, no és productiu, distreu d'altres ocupacions pretesament més elevades. Cal no avorrir-se mai, no badar, no perdre el temps (que sovint vol dir guanyar-ne), cal estar sempre ocupats, atrafegats, esclaus d'horaris i imposicions de tota mena. Hem deixat de badar i ens estem perdent una de les activitats més enriquidores i agradables de la vida. M'ho ha recordat aquell lúcid jardiner de la Rodoreda: "Quan era petit m'asseia davant d'una flor i esperava que s'obrís".


Diari de Girona, 23 de desembre de 2018



10 de desembre de 2018

Rossinyols i reitincs

       Entre dos suros retorts, que diria Bertrana, s'insinuava un corriol potser només fressat per senglars golafres i esquerps. El terreny semblava davallar en feixes i més feixes, com si menés a una riera, i, més enllà, s'entreveien brucs altíssims, fimbrants, atapeïts. Era una invitació per a qualsevol boletaire sensat (vull dir aquell que esmerça esforços a buscar bolets, no a devastar el bosc). Així, doncs, la meva filla i jo ens hi vam endinsar, com qui s'endinsa en una aventura, en un castell encantat o en una promesa temptadora. Aviat els suros es van anar barrejant amb roures, alzines i cirerers d'arboç, i tot el terra es va anar encatifant de fulles dentades i cruixents, d'una tonalitat tan càlida com la benvinguda que ens dedicava aquell racó de món. A mida que penetràvem la tofa de la vegetació, la llum, filtrada entre el fullatge, anava adquirint intensitats intermitents: branques, fulles, soques o pedres, tornassolades, cobraven mil formes i matisos. És aquell moment en què un rovelló es camufla en un roc o un sureny podria ser una escorça enfosquida per tantes nits de pluja. Tot és tan insegur, tan subtil i dubtable, que els sentits s'aguditzen i la ment es concentra, àvida, per abraçar-ho tot.
Llavors, entre prats de molsa esponjosa i humida, com animalons que hi pasturen o follets atrafegats, van anar sorgint taques marronoses amb un tronc espigat i groguenc: centenars de rossinyols de pi s'estenien per aquelles praderies conquerides a còpia de plugims i solanes. Abraçats a la base dels brucs, ocults entre pinyes i troncs, entortolligats entre l'herbam, els bolets desafiaven la nostra vista i la nostra perícia. De quatre grapes, com feres boscanes, anàvem assolint tots els racons per omplir el cistell. De sobte, un moviment entre el brancatge ens va cridar l'atenció i vam restar muts, immòbils: un pit-roig es va aturar a dos pams dels nostres nassos i ens va mirar, mig encuriosit mig descarat. Els ulls de la meva filla van fulgurar com només ho poden fer els ulls d'un infant. Durant tota l'estona que vam ser allà, el pit-roig (o reitinc o rupit o tirrit) no va fer sinó seguir-nos, saltironejant de branca en branca, ara espigolant llavors i insectes, ara estarrufant les plomes amb coqueteria, sempre proper i juganer.
D'ençà, hem visitat aquell paratge moltes altres vegades i cada cop hi ha menys rossinyols de pi, però el pit-roig, fidel, agraït, sempre torna per fer espurnejar els ulls de la meva filla.

Diari de Girona, 9 de desembre de 2018





26 de novembre de 2018

Passions


"Tres passions, simples, però aclaparadorament intenses, han governat la meva vida: l'ànsia d'amor, la recerca del coneixement i una insuportable pietat pel patiment de la humanitat", així comença Bertrand Russell la seva autobiografia. Són paraules sàvies i lúcides que justifiquen tota una vida; mots d'una honestedat escruixidora, perquè revelen també la vulnerabilitat i la migradesa de qualsevol existència, que Russell veu sotmesa a una ventada inclement i perduda en una mar d'angoixa que sovint ens acosta perillosament a l'abisme de la desesperació. Perquè una passió és alhora patiment, emoció intensíssima, inclinació vehement, insubornable, cap a alguna cosa, amor foll, necessitat imperiosa... La passió ens empeny i alhora ens refrena, ens envigoreix i al mateix temps ens debilita, ens arrossega com un imant però també pot ser un llast. Les passions ens fan com som, ens transformen i ens modelen: no en podem fugir.
No oblidem que l'autor d'aquestes ratlles és un dels matemàtics i filòsofs més brillants, incisius i innovadors de la nostra història recent. Però les escriu també un pacifista combatiu i convençut, un home crític i compromès amb la justícia social. Les escriu algú que cerca redimir-se amb l'amor, que hi busca refugi i consol, com un antídot davant la soledat de la vida, com una via per apropar-se a l'èxtasi dels poetes i dels místics. I aquest amor també l'impulsa cap al coneixement, cap a la comprensió de tot el que l'envolta, tant a l'interior dels humans com davant de l'espectacle de la natura i les lleis que la regeixen. Una mica com Kant, que admirat del cel estrellat i la llei moral, va dedicar la seva vida a reflexionar-hi. Però Russell sap que l'amor i el coneixement són dos camins que el "transportaven cap al cel", mentre que aquí, a la terra, les misèries i les injustícies continuen flagel·lant la vida de tantes i tantes persones: nens famolencs, avis desvalguts, guerres i tortures, abús de poder, pobresa, dolor i solitud... Un simulacre d'existència, una indignitat, doncs, que reforça la seva pietat i el seu desig, sovint infructuós, d'alleugerir tant de sofriment.

I malgrat tot, el filòsof creu que la seva vida ha merescut la pena de viure's i que, si en tingués l'oportunitat, la tornaria a viure amb la mateixa passió (i passions). Com Nietzsche, que ens proposava viure la vida infinites vegades, com un etern retorn. O semblantment als versos de Montserrat Abelló: "Estimo tant/ la vida/ que la faig meva/ moltes vegades".


Diari de Girona, 25 de novembre de 2017


14 de novembre de 2018

Montserrat Abelló, mitja vida a Pals


 Enguany es compleixen cent anys del naixement de Montserrat Abelló i Soler, poeta i traductora, compromesa amb el feminisme i amb la nostra cultura. Ella mateixa es va definir com "una dona que ha viscut molts d'anys i en èpoques crucials de la història". Bona part d'aquesta llarga vida, plena i apassionada, va estar estretament lligada a Pals, als seus paisatges i records, als seus colors i olors, als passejos pels seus encontorns o les trobades amb la família i els amics. I tot plegat, és clar, va quedar reflectit en la seva obra poètica: profundament vivencial, entestada "a parlar amb mots senzills", però que es manifesta fonda i reveladora, atenta al so, a l'harmonia i al poder de la paraula: "Si no hi ha veritat, si no és autèntica, la poesia és banal". Una poesia, doncs, que sempre transcendeix l'anècdota personal per esdevenir universal i compartida. És per això que Abelló no posava gairebé mai títol als poemes, ja que creia que això limitava i condicionava la interpretació dels lectors.
De fet, la relació de Montserrat Abelló amb Pals comença fins i tot en la distància: s'enceta a principis dels anys quaranta, durant el seu exili a Xile, quan coneix Joan Bofill, també exiliat i enamorat del seu poble natal. Abelló i Bofill es casen a Xile el 1943 i allà neixen els seus tres fills, Mireia, Miquel i Ferran, aquest darrer amb la síndrome de Down i que, segons la poeta, va "provocar la necessitat imperiosa d'expressar tot allò que, com a dona, feia temps que duia a dins. I vaig tornar a la poesia, però no tractant de seguir cànons establerts com havia fet esporàdicament fins aleshores -cosa que no m'acabava de satisfer-, sinó seguint el meu propi impuls interior, basant-me en el ritme de les paraules".
L'any 1960 Abelló torna a Catalunya, s'instal·la a Barcelona amb la seva família i es guanya la vida traduint i donant classes d'anglès a la Institució Cultural del CIC. Els estius i períodes de vacances els passen a Pals, on comencen a arreglar-se la casa pairal i on fins i tot arrosseguen altres familiars. Pals representa per a la poeta un espai personal, un recer per llegir, traduir i escriure, un ambient assossegat per passejar i meditar, per estar amb la família però també per estar amb ella mateixa. L'any 1963 Montserrat Abelló publica el seu primer llibre de poemes: Vida diària, amb pròleg de Joan Oliver, que va ser un gran impulsor i valedor de la seva poesia. Segons recorda Miquel Bofill, fill de la poeta, Oliver va visitar-los alguna vegada a la casa de Pals, així com ho van fer la pintora Roser Bru i altres intel·lectuals i artistes amb qui la seva mare havia coincidit a l'exili. És molt probable, fins i tot, que durant aquells anys Abelló coincidís també amb Joan Vinyoli, que estiuejava a Begur, i que la poeta ja devia conèixer per l'amistat que Vinyoli tenia amb la seva germana gran, Isabel Abelló.
Tot i que Montserrat Abelló continua traduint i escrivint, no torna a publicar poesia fins al cap de divuit anys perquè, com diu en un dels poemes de Vida diària, s'imposen la feina i les tasques quotidianes i "Només de tard en tard,/ puc agafar la ploma". El 1981, doncs, apareix Paraules no dites, amb pròleg de Marta Pessarrodona, obra que consolida la seva proposta lírica, cada cop més ferma i madura, amb uns poemes continguts però plens de lucidesa. És a partir de la seva jubilació, el 1983, que la poeta se sent "alliberada, amb una vida més plena" i pot dedicar més temps a la creació literària, fet que li permetrà publicar amb major regularitat. Així veuen la llum dos nous títols: El blat del temps, amb pròleg de M. Àngels Anglada, i Foc a les mans, prologat per M. Mercè Marçal, amb qui mantindrà durant anys una intensa relació personal i poètica, i una gran complicitat i compromís amb la lluita feminista i amb la difusió de la poesia. Abelló definirà Marçal com "la millor poeta i la millor amiga" i quedarà profundament colpida per la seva prematura mort.
La jubilació no només li regalarà més hores per escriure, sinó que també li permetrà passar més temps al seu recer de Pals. Allà hi fa una vida tranquil·la, en contacte amb la natura, amb sortides amb bicicleta i amb barca, que primer tenen a sa Tuna i més tard a l'Estartit. Amb el seu marit, els agrada sortir a pescar a volantí, a fer musclos, a buscar espàrrecs, cargols o bolets, a pescar anguiles amb botiró o simplement a caminar o passejar per la vila, on la gent va coneixent a poc a poc aquella veïna que ja comença a ser reconeguda com una gran poeta i traductora. A Montserrat Abelló, sempre activa, vital i obstinada, li agrada participar en recitals poètics i presentacions que s'organitzen a Pals, a Torroella de Montgrí i d'altres pobles del voltant, li agrada ballar sardanes per la festa major o anar a comprar al mercat de Palafrugell. Com evoca el seu fill Miquel: "Els meus pares eren feliços a Pals, perquè s'hi trobaven amb els amics i la família, però també perquè hi feien una vida senzilla, plena de petits plaers, gaudint de la natura, de la cuina i del que els oferia cada estació de l'any".
Si el paisatge de Tarragona, la seva ciutat natal, esdevé un espai mític en la seva poesia, Pals i rodalies aniran adquirint cada cop més protagonisme en els seus poemes. El seu jardí, les seves flors, el mar i la platja, els cels i les nuvolades, els petits racons i en general la natura esdevindran elements que Abelló anirà incorporant en la seva obra, com a metàfores i símbols de la seva experiència vital i dels interrogants que aquesta li va plantejant. Un dels exemples més explícits seria el conjunt de poemes que aplega sota el nom de Vora l'Illa Roja i que dedica al seu marit, Joan Bofill. Aquells anys, Abelló publica L'arrel de l'aigua, Són màscares que m'emprovo, Dins l'esfera del temps i reuneix la seva obra poètica a Al cor de les paraules, prologat per Oriol Izquierdo, a banda de la traducció de diverses poetes anglosaxones com Sylvia Plath, Anne Sexton o Adrienne Rich.
L'any 2004 mor el seu marit, amb qui ha conviscut més de seixanta anys, amb qui ha compartit l'exili i la tornada a Catalunya, la vida familiar, els fills, i també l'estima i la fruïció per Pals i els seus paisatges. Tota aquesta experiència i també tot aquest dolor i solitud per la pèrdua de la persona estimada, suren en els poemes de Memòria de tu i de mi (pròleg de Feliu Formosa): "I el record vivíssim/ dels teus llavis/ damunt la pell". Malgrat el cop, Abelló continua escrivint, traduint i participant de la vida cultural, i publica El fred íntim del silenci i Més enllà del parlar concís, dos poemaris d'una gran sobrietat i serenor, que condensen la saviesa adquirida durant una llarga i intensa vida: "Fugen els somnis/ fugen els desitjos,/ queda la calma,/ la placidesa" . Aquests darrers anys, encara ben lúcids i actius, li arriben les distincions de tota mena: la Creu de Sant Jordi, el premi Joan Fuster de l'AELC, el premi d'Honor de les Lletres Catalanes o el premi Nacional de Cultura, tot i que la poeta, tothora crítica i valenta, no s'està de denunciar la poca presència i reconeixement que encara tenen les dones en la cultura del nostre país i afirma: "Sóc feminista perquè amb cada cosa que faig em veig obligada a ser-ne".
Montserrat Abelló mor el 9 de setembre del 2014 a Barcelona, asseguda a la seva cadira, amb placidesa i escrivint fins al darrer alè, segurament conscient de la veritat dels seus versos: "No tenir por de morir./ Saber que/ el miracle és viure!".





Diari de Girona, 28 d'octubre de 2018




12 de novembre de 2018

Dies al camp


       Canvi d'agulles és un llibre de contes de Lluís Muntada Vendrell amb el qual va guanyar el premi Mercè Rodoreda. Tot el recull és un goig: un equilibri elegantíssim per la corda fluixa de la paradoxa, un festival lingüístic, una exploració dels límits del llenguatge i del pensament, gairebé com si Borges ens acompanyés per laberints incerts i insòlits. És un viatge per les intimitats de la parella o per la placidesa infinita de l'espai, per estacions abandonades i per llibreries babilòniques, entre malalts d'etimologia i de fingiment, entra la raó i la follia, que diria Foix.

Però és el conte Una violència amable el que em té el cor robat: em xucla com un remolí, com una alenada, em trasbalsa i m'assossega: deixa pòsit. És un relat d'una rara puresa, d'una bellesa dolorosa, torbadora. Per les seves pàgines hi transita el paisatge vibrant, místic i llegendari de Ruyra, però també la natura rude, bàrbara i aspra de Bertrana; s'hi endevina la sensualitat irònica de Pla, però també la penetració serena de Gaziel. La història fluctua entre el present i el passat i recorre l'existència dura, ferrenya i resignada d'un home de pagès: la misèria material i moral de la postguerra, la supervivència a còpia d'enginy, l'assumpció silenciosa de la injustícia, l'aprenentatge de l'oblit, l'abnegació callada... I sobretot aquella comunió amb la natura, "aquell redós d'austeritat, de seny, de vida senzilla i agradable". Una vida i una natura que respiren i s'articulen al voltant d'un lèxic, d'un seguit d'expressions i mots que parlen de la terra i els seus fruits, de la mà de l'home que l'acull i la treballa, que en viu i en pateix: branquejar, herbei, desencauar, dallar... Paraules que moriran amb aquells que les feien servir o que es rovellaran com les eines abandonades a l'entrada del mas, igual que en aquell magnífic poema de Vinyoli, Dies al camp.
"El bosc era la pàtria de l'oncle", escriu Muntada, i amb aquesta frase entronca amb tantes i tantes vides viscudes arran de terra, com plantes que hi arrelen o animals que se'n nodreixen o aigua que la vivifica. Amb aquesta frase, s'empelta de la natura mítica de Verdaguer, de l'espiritualitat maragalliana de Les muntanyes, o fins i tot de la lucidesa de Rilke, quan aconsella al jove poeta: "Aleshores apropi's a la natura. Aleshores miri de dir, com el primer dels homes, el que veu i el que sent, el que estima i perd". 

Diari de Girona, 11 de novembre de 2018


29 d’octubre de 2018

Tallers literaris

      Diu García Márquez, a La bendita manía de contar, que l'únic que havia volgut fer a la seva vida i l'únic que se li havia donat bé era explicar històries. Per això, en un moment determinat, va decidir que centraria totes les seves forces precisament en aquesta tasca: escriure contes, novel·les, relats... I rebla que res ni ningú no l'hi impediria de fer-ho. És un moment clau, iniciàtic, determinant, en la vida d'un escriptor, sobretot perquè enceta un camí incert i perquè suposa la plena assumpció de la seva feina i la presa de consciència del seu sentit. En el fons, és una gran alliberació.
     L'autor colombià fa aquesta reflexió davant els seus alumnes, en un taller de narrativa, i els confessa que aquests tallers s'han convertit en un vici i que mai havia sospitat que fos tan divertit explicar històries conjuntament. És cert, i ho dic per experiència pròpia: els tallers són addictius, perquè són engrescadors, perquè sempre són un repte i sempre en treus profit. Igual que García Márquez, no sé si aquesta habilitat, aquest talent, obsessiu i irreprimible, per explicar històries es pot ensenyar. Segurament és un do: es té o no es té. Segurament hi ha una part intuïtiva, innata, inconscient, irreductible a normes i a qualsevol racionalització. Però també és veritat que el talent es pot esperonar i es pot polir, es pot complementar i es pot enriquir. A través dels tallers, de les lectures i d'escriure molt i d'equivocar-se sovint, es poden anar adquirint hàbits i habilitats profitosos i es poden detectar actituds i vicis nocius. Compartint les experiències, les dificultats, els dubtes, els tallers permeten viure l'escriptura com un joc col·lectiu, com un descobriment constant, com un acte creatiu en el qual tothom aporta la seva visió i el seu sentit crític, que ha de ser honest i flexible, amb aquella rara barrejada d'humiliat i vanitat que demana l'escriptura.

     Cal advertir que tot plegat: és un procés llarguíssim, lent, ple d'entrebancs i frustracions que un ha d'anar assumint i superant, i no tothom està disposat a fer-ho. Però quan sorgeixen els primers èxits, per petits i modestos que siguin, quan es destapen els trucs, quan una frase esclata enlluernadora o un personatge se't fica a la butxaca, tot ha pagat la pena. Llavors un somriure còmplice, satisfet, es va estenent entre els participants del taller i tothom entén, de cop i per sempre, l'immens poder de la literatura.

Diari de Girona, 28 d'octubre de 2018


15 d’octubre de 2018

La pervivència de Rodoreda


    Aquest passat dimecres es van complir 110 anys dels naixement de Mercè Rodoreda, una autora estretament vinculada a les nostres comarques: va morir en una clínica de Girona i va voler que l'enterressin al cementiri de Romanyà de la Selva, el seu últim refugi, on va escriure i revisar part de la seva obra. Malgrat que els darrers anys li arribessin els reconeixements i els guardons de tota mena, així com una gran popularitat (segurament engrandida per la versió cinematogràfica de La plaça del Diamant), el camí fins al cim no va ser gens falaguer.
    Marcada per una infantesa atípica i la figura del seu avi, per l'exili i les privacions, per una relació enriquidora i alhora tumultuosa amb Armand Obiols, per etapes de profundes crisis personals, morals i literàries, per un ambient familiar convuls i tens, per la llarga i fructífera amistat amb el seu editor Joan Sales... Rodoreda va posar la creació literària per sobre de tot i va bastir una de les obres més sòlides, fascinants i lúcides de la nostra literatura. Una autora, a més, que va ser capaç d'arribar al gran públic, a un lector fins i tot ocasional, a través d'uns personatges plens de vida i autenticitat i d'un llenguatge planer però penetrant i altament suggeridor. I amb tot, Rodoreda no va decebre mai els lectors més avesats i exigents, perquè la seva obra és rica en matisos, subtil, d'un lirisme seductor, una obra curulla de símbols, mites i intuïcions, que creix constantment, que evoluciona i busca sempre nous camins d'expressió.

    La darrera etapa de la seva vida la va passar a Romanyà, primer a l'hostal del poble i a casa de la seva amiga Carme Manrubia, i després a la casa que ella mateixa s'hi va fer construir. Aquells darrers anys, era ja una autora consagrada, gairebé una llegenda, una dona amb molta vida viscuda i una obra impressionant, traduïda a diverses llengües; una dona que cercava la pau i la contemplació, potser l'arcàdia de la infantesa. I tot allò tan anhelat i desitjat, ho va trobar en aquell racó de món, envoltada de silenci i solitud, de cels de tramuntana i boscos d'alzines, suros i roures, de les seves estimades flors, els seus gossos i els seus llibres. És la plenitud vital i literària, la darrera parada d'una existència intensa, independent, a cops dura, feixuga i frustrant, a cops fèrtil i gairebé màgica. Potser per tot plegat va poder afirmar: «He vingut a Romanyà per morir».

Diari de Girona, 14 d'octubre de 2018


1 d’octubre de 2018

Urnes, llaços i avions de paper

Els avions de paper són terribles: requereixen certa paciència i habilitat manual per construir-se i, ben equilibrats i llançats amb perícia, poden assolir, impulsats per un cop de vent propici, volades i alçades gairebé temeràries. No oblidem, a més, que es fabriquen amb un material altament perillós que també serveix per escriure-hi coses tan subversives com poemes o imprimir-hi paperetes per votar. És més, aquests avions solen acabar en punxa i, llançats amb mala bava -amb molta mala bava- podrien fins i tot esgarrinxar pells fines i sensibles. La Guàrdia Civil, doncs, històricament tan sensible, ha denunciat, pel bé dels ciutadans (en el sentit ampli de la paraula), aquestes armes potencialment letals.
Semblantment passa amb les urnes: tenen un aspecte innocu, quasi groller, com una mena de tàper gegant. Però ve't aquí que amaguen molta malícia, molta mala fe, intencions perverses: són sedicioses, rebels i provocadores. Serveixen per votar i, per tant, són un dels símbols de la democràcia, si es vol una metàfora de la llibertat, de l'autodeterminació o del dret a decidir. Per això els policies nacionals, sempre al servei de l'ordre, les buscaven enardits, obsessius com gossos de cacera, encegats com els fanàtics i esperonats amb el crit esfereïdor de "¿dónde están las putas urnas?". Tothora pel bé dels ciutadans, no cal dir-ho.

Però el més perillós de tot, el realment preocupant i nociu són els llaços grocs que pengen d'arreu, fins i tot de la roba de molta gent. Són perillosos perquè no cal ser independentista per dur-los, només cal estar en contra de la injustícia, de la manipulació i de les ànsies de venjança i humiliació que mouen cada dia els mecanismes de l'estat espanyol i que la justícia internacional ja ha començat a assenyalar i denunciar. De fet, els llaços grocs han esdevingut profundament molestos, irritants, molt més que qualsevol estelada, per exemple, perquè recorden constantment que hi ha presos polítics en un país presumptament democràtic. Al cap i a la fi, aquests llaços són una mena de mirall en el qual molts no volen veure-s'hi reflectits perquè hi descobreixen les misèries i les barbaritats d'aquest país que mai no ha superat el seu passat franquista. Per això cal arrencar-los, extirpar-los, insultar i intimidar els que en porten, sempre amb un punt d'arrogància, sempre amb violència i agressivitat. I sempre, és clar, pel bé dels ciutadans i les seves males consciències. 

Diari de Girona, 30 de setembre de 2018

17 de setembre de 2018

Envellir


Potser encara més que la mort, l'envelliment ha estat un dels processos que més ha obsessionat i neguitejat els humans des de sempre. Alguns diuen que és terrible, devastador, fer-se gran, veure minvar les forces, les energies, les facultats, tornar-se més vulnerable, més indefens. Però d'altres creuen que es pot continuar vivint amb il·lusió, amb projectes, actiu i creatiu, assimilant i acceptant les limitacions i els canvis que comporta. De fet, hi ha exemples ben il·lustres, gent que, en plena vellesa, ha creat potser la millor part de la seva obra: Abelló, Chomsky, Picasso, Russell, Kant...
La literatura i l'art en general estan plens de referències a la vellesa, de mirades dures o amables, de reflexions amargues o esperançades, però sempre suggeridores sobre una de les etapes de la vida que sovint maquillem amb eufemismes, que mirem amb prejudicis i condescendència o que simplement ignorem perquè ens incomoda o ens fa nosa. Rosa Regàs, que seria un bon exemple de vocació tardana i de gran activitat durant la vellesa, va escriure un assaig sobre aquesta etapa, L’hora de la veritat, en què ens adverteix dels perills i les trampes però també de les noves oportunitats que s'obren amb la vellesa, de la qual hem de prendre consciència perquè “Triguem molt de temps a adonar-nos de com de vells ens veuen els altres...” . Semblantment li passa a un personatge de La sang, un conte de Rodoreda: de sobte se n'adona, amb un d'aquells detalls tan reveladors, que està envellint i, de retruc, la seva mirada cap als vells canvia del tot perquè fins ara se'ls havia mirat com si mai no haguessin estat joves, com si haguessin nascut ja vells, amb totes les seves xacres.
Els poetes també s'han acostat a la vellesa amb perspicàcia i n'han revelat totes les arestes i esculls, com en el poema de Vinyoli Autoretrat a seixanta-cinc anys, que mostra la decrepitud, el declivi, el desencant de la vida, ja no recuperable i malaguanyada. Per cert, un dels grans amics de Vinyoli, el també poeta Gabriel Ferrater, es va suïcidar precisament per no haver de viure la decadència que pot acompanyar aquest trajecte vital. Amb tot, el mateix Vinyoli ha sabut trobar també en la vellesa, com ho han fet Yeats o Abelló, tota la saviesa, serenor i sobrietat que se'n desprèn. Un dels millors exemples seria el magnífic poema El vell i el mar, tenyit de lucidesa i resignació: "Ser vell de veritat vol dir saber estar sol./ Estalvia gemecs i fes més ample el mar".





Diari de Girona, 16 de setembre de 2018




3 de setembre de 2018

Animals

Prudenci Bertrana solia visitar el zoo de Barcelona com una mena de consol, de fugida i de recer: "a l'urbs, un cop amansit per la civilització dolcificadora de costums, he sentit una especial atracció per les bèsties, sobretot per aquelles que, com jo mateix, eren obligades a un esclavatge injust i a pagar amb enyorances llur pa de cada dia". L'escriptor se sentia engabiat com aquells animals ("M'havia caçat un editor") i com aquells animals mai no s'acabava d'adaptar a un entorn urbà que veia hostil, insegur, dominat per hipocresies i interessos mesquins. Sentia, doncs, una certa complicitat amb aquelles bèsties en les quals intuïa l'eco llunyà de la llibertat i la natura. Per això s'acostava sovint al Parc de la Ciutadella i, amb la seva filla petita, recorrien una per una les gàbies dels animals. D'aquelles visites i passejades, d'aquelles observacions i reflexions, en va sortir un llibre curiós, eclèctic, d'un lirisme elegant i imaginatiu, a mig camí entre el conte, la crònica i la faula : L'ós benemèrit i altres bèsties (1932).
També Joan Vinyoli, barceloní de soca-rel però enamorat de la natura, s'escapava tot sovint al zoo, sol o amb els seus fills. El poeta redescobria en els animals aquella puresa silvestre, aquella independència indomable, aquella bellesa superba que tan bé encaixava amb la seva proposta lírica, exemplificada amb el gall salvatge, símbol del poeta i del seu cant creador. Segurament per això A hores petites (1981) va escriure uns versos que refermaven aquest viure i morir indòmit i lliure, curull de salvatgia i risc: “Morir d’un llamp és el que vull/ no pas la llit, ans a ple bosc, entre les bèsties”.

Aquesta setmana vaig anar al zoo de Barcelona amb la meva filla i vaig recordar Bertrana i Vinyoli. Vaig contemplar aquelles bèsties precioses, tan dignes fins i tot en el seu captiveri. Admirats davant tanta bellesa, vam recórrer embadalits i emocionats aquells espais mig naturals mig de fireta on els animals s'exposen a les mirades impúdiques, burletes o escrupoloses de tants i tants visitants. El posat cansós, displicent de la lleona, la indiferència de les hienes, ajagudes en un racó polsegós, l'activitat frenètica dels suricates, entrant i sortint dels caus, la gansoneria de l'os bru, el llop esquerp i la foca cridanera, tots semblaven mirar-nos amb un punt de sorna, amb un deix d'ironia, conscients potser que les bèsties més estrafolàries i perilloses eren justament a l'altra banda dels barrots. 

Diari de Girona, 2 de setembre de 2018



25 d’agost de 2018

El refugi de la lectura

La protagonista de Matilda, un deliciós i divertit llibre de Roald Dahl, és una nena extraordinària que viu atrapada en una família ordinària, una criatura brillant perduda en la foscor, una ànima inquieta i creativa ofegada per un entorn mediocre i mesquí. Al seu voltant tot és buit i gris, encara que es pretengui amagar amb ostentació de coloraines i normes estúpides o anestesiar amb un munt d'hores davant del televisor. Com els passa a tantes altres persones d'aquesta mena i en semblants circumstàncies, el refugi de Matilda no pot ser altre que la lectura. Gràcies a la bibliotecària del seu petit poble, aquesta nena precoç comença a llegir grans obres literàries que de seguida la fascinen, la consolen, l'omplen i l'enforteixen davant les hostilitats d'un món que no la comprèn ni l'accepta, que sovint la menysté o l'escarneix. La lectura l'alimenta i esmola el seu enginy, l'acull i li aguditza el sentit de l'humor, l'acompanya i la protegeix. Dickens, Brontë, Hardy, Kipling, Wells, Steinbeck, Faulkner o Orwell són alguns dels autors que s'empassa amb càndida voracitat, meravellada per la bellesa d'aquelles pàgines i corpresa pel complicitat i la veritat que troba en aquells personatges i les seves vides.
Un dia, després d'haver llegit El vell i el mar de Hemingway, Matilda li comenta a la bibliotecària que hi ha un munt de coses de la novel·la que no ha entès, però que igualment li ha agradat moltíssim per com està narrada, per la vivacitat de les seves escenes. Aleshores la bibliotecària li diu: "No et preocupis pels trossos que no entenguis. Seu i deixa que les paraules t'arrosseguin, com la música". Em sembla que aquest és un dels millors consells que es pot regalar als lectors: deixar-se seduir, endur, embolcallar pel so de les paraules, per la seva harmonia, per la seva cadència, pel ritme de les frases, per la música que els dóna vida. Això és precisament el que fan els bons escriptors: copsar el ritme dels mots, jugar-hi, experimentar-hi, justament per esdevenir conscients de la seva sonoritat i plasticitat, del seu poder i versatilitat, d'allò que poden dir però també d'allò que poden ocultar o només suggerir. Des de ben menuts, ens haurien d'ensenyar a llegir com ho fa la Matilda: sense prejudicis i sense complexos, sense pors ni barreres, sense voler racionalitzar-ho tot ni comprendre cada petit detall. Si tinguéssim millors lectors, també tindríem millor literatura, perquè ens tornaríem més exigents i selectius i no ens podrien vendre gat per llebre.


Diari de Girona, 19 d'agost de 2018

El mite de l'estiu


Som ja en plena canícula: aquell moment en què l'estiu es fa encara més odiós, més irritant, interminable. Cada petit moviment esdevé feixuc, fins i tot el gest més quotidià sembla heroic i ens arrosseguem a càmera lenta com si tot fes sempre pujada i sempre anéssim carregats amb una saca de rocs a l'esquena. Les coses apareixen més llunyanes, inassolibles, difuminades per la xafogor enganxifosa i pels rajos solars, inclements, lacerants, que mortifiquen el cos com en una tortura medieval. La ment s'encomana d'aquesta lentitud còsmica i d'aquest patiment absurd, i s'enterboleix, confusa, absent, fins a perdre's en paranys imaginaris i miratges reparadors. Tot grinyola i espetega i cruix com un lament, com fullaraca morta o branques seques a punt d'esclatar en flames. La claror crema, roent i despietada, encega, enganya, aniquila els matisos i les subtileses, ho arrasa tot. La pell plora i s'apergamina, la respiració s'entrebanca, els ulls couen i s'empetiteixen per estalviar-se un espectacle tan apocalíptic, tan depriment. El cos, socarrimat, nafrat, espremut, agullonat per mil pessigades d'insectes, reclama un respit i només cerca aigua o vent o terra humida on oblidar i fugir de l'infern. Els dies són eterns i les nits, també.
La treva, si és que mai arriba, ho fa de matinada, amb el cos encara entumit, cansat, atuït per una nit fantasmal, de sons intermitents i somnis que sempre semblen malsons, igual que en un conte de Poe. Llavors, potser -només potser- hi ha un record de rosada i un bri de brisa i un polsim de frescor. I cal, vulguis o no, escapar dels llençols suats i rebregats i cercar consol en el cant dels primers ocells o dels senglars que furguen a la vora dels sembrats o dels conills que surten del cau per abeurar-se a les rieres que resisteixen el setge. Com un animaló més, espantadís, fugisser, vulnerable, surts a la natura per despertar els músculs i revifar la carn i el cervell. Amb prou feines uns instants, i tot torna a cremar, consumit per la grotesca fúria de l'estiu.
I amb tot, la gent, molta gent, s'entesta a enaltir l'estiu: l'enyoren, el sobrevaloren, l'exalten, l'idolatren, el glorifiquen, el lloen... L'han convertit en un mite que es resisteixen a abandonar, en un fals ídol al qual continuen adorant encara que no existeixi. Ja ho deia Nietzsche, que la vida de molts se sosté sobre falsos valors, però ja m'imagino que fa massa calor per llegir aquest filòsof tan agosarat.


Diari de Girona, 5 d'agost de 2018

23 de juliol de 2018

L'epistolari entre Gaziel i Pla


S'acaba de publicar la correspondència entre Gaziel i Josep Pla, amb l'edició a cura de Manuel Llanas. El llibre aplega cinquanta-vuit cartes, entre els anys 1941-1964, i un apèndix amb articles i ressenyes dels dos autors, juntament amb un qüestionari sobre els Godó que Pla va enviar a Gaziel. Cal esmentar que només set cartes són de Pla, però malgrat aquesta desproporció constitueixen un testimoni revelador i valuosíssim de la relació entre dos dels millors prosistes de la nostra llengua. Serveixen també per trencar certs tòpics sobre els dos autors empordanesos i per conèixer alguns detalls tant de la seva vida personal com de la seva trajectòria literària.
Després d'uns anys de tibantor, de recels o d'indiferència, les cartes mostren de seguida una actitud d'acostament, de complicitat i fins i tot de mútua admiració. Gaziel, des de Madrid, demana sovint a Pla de veure's i compartir un àpat i una llarga sobretaula: "Ens veurem l'estiu que ve? Potser abans? Déu ho faci. Jo us llegeixo amb gran plaer, de lluny estant, però més goig tindria de sentir-vos de la vora" (1947). De fet, Gaziel està convençut que entre ell i Pla hi ha molt punts de coincidència: l'amor al mar i al paisatge de l'Empordà, una certa concepció del periodisme i de la literatura i fins i tot una visió crítica i independent del món i de la situació del país, que sovint es barreja amb un deix de desencant o amb un volgut aïllament que s'assembla molt a l'exili interior: "vós en la vostra fecunda soledat del Mas Pla, jo en aquest silenci i aquest desert de Madrid" (1953).
M'interessa, però, destacar aquella correspondència que parla del premi Sant Jordi de novel·la de l'any 1960, que fins aleshores s'havia anomenat Joanot Martorell. Pla i Gaziel en són membres del jurat, juntament amb Joan Fuster, Joan Petit, Martínez Ferrando, Jordi Rubió i Joan Pons. Al llarg de diverses cartes, comenten i valoren les obres presentades al certamen, entre les quals n'hi ha de Calders, Pedrolo, Benguerel o Rodoreda, que hi concorre amb La plaça del Diamant (amb el títol de Colometa). Aquesta novel·la, però, no convenç Gaziel ni Pla, que arriba a definir-la com "un intent fallit". No deixa de ser curiós que dos autors tan lúcids i esmolats com ells, deixin passar una obra tan fonda, tan potent, tan colpidorament humana com La plaça del Diamant. Però potser tot plegat corrobora el que Joan Sales li diu sovint a Mercè Rodoreda a les seves cartes: que els premis literaris són una rifa i que només el temps és un crític fiable.

Diari de Girona, 22 de juliol de 2018



Estius literaris


"La meva infantesa hauria estat una manifestació ofegada, mutilada i raquítica, sense la gran contrapartida rural de la nostra finca de Santa Coloma de Gramenet, durant els tres mesos d'estiu", així s'expressa Josep Maria de Sagarra a les seves Memòries. I tot seguit ens descriu les delícies d'aquells estius en un jardí immens, ple de racons i amagatalls, envoltat d'hortes i fruiterars, de bestiar i aventures. Tots aquells records i experiències, a més, van esdevenir un material preciós per "construir personalíssims castells imaginatius" i també per evocar, passats els anys, tot un univers sensorial i líric que s'havia de manifestar en la seva obra poètica, dramàtica i narrativa. Semblantment s'expressa Prudenci Bertrana a la novel·la L'hereu, en la qual relata les vacances escolars al mas Aspriu, a l'Esparra. A través del seu àlter ego Innocenci Aspriu i de magnífiques descripcions, Bertrana mostra la seva passió per la natura, pel paisatge, per les feines vinculades a la terra i per un entorn que "l'omplia de goig, perquè li parlava d'un alliberament absolut, de l'única vida que ell creia raonable i digna d'ésser viscuda". Orfe de pare amb cinc anys, Joan Vinyoli també sent una mena d'alliberació quan comença els estiuejos a Sant Coloma de Farners. Allà, gairebé com una revelació, hi descobreix la natura boscana, l'amor, les lectures i també, amb el temps, la seva vocació literària, que sent com una crida irrenunciable.
Però d'altres escriptors passaven l'estiueig de la seva infantesa a la costa, amb l'estímul infinit del mar i tot el seu món, gairebé com un repte davant el misteri que representava. És el cas de Joaquim Ruyra i Blanes, població que va inspirar bona part de les seves narracions, amb la parla salabrosa dels pescadors i aquell alè de llegenda o fatalisme que impregna alguns dels seus relats. O de Josep Pla, que rememora els seus estius al Canadell, a Calella, moments d'una gran felicitat i llibertat en comunió amb la natura: "Hom queda badant, fascinat, dominat. D'aquí pervé, potser, que l'única posició de l'home davant de la mar hagi estat de simple contemplació" (El quadern gris). I també Gaziel recorda les sortides amb barca per les aigües de Sant Feliu de Guíxols, "a la vora de la mar més clara, lluminosa, serena i humana del món" (Tots els camins duen a Roma), sovint acompanyat d'un vell pescador que l'inicia en els secrets del mar i de la vida i que li fa enyorar per sempre més aquells escenaris d'infantesa i aquell paisatge del qual no podrà deslligar-se'n ja mai.

Diari de Girona, 8 de juliol de 2018

26 de juny de 2018

Escriure articles


          El juny del 2008, en Jordi Xargayó, director d'aquesta publicació, em va proposar de col·laborar amb al Diari de Girona. Durant deu anys, cada divendres, he estat enviant un article a l'Alfons Petit, responsable de la secció d'opinió i el Dominical. Vist amb la perspectiva del temps, puc dir que és una de les millors feines que m'han encomanat mai: escriure amb regularitat obliga a estar sempre en forma, com una mena de gimnàstica lingüística i literària que t'espolsa la mandra i les excuses; obliga també a viure amatent a tot el que succeeix al teu voltant i a esmolar l'enginy. L'articulisme, a més, imposa el marc d'un temps (el dia que toca lliurar l'article) i d'un espai (els caràcters màxims que ha d'ocupar) i, per tant, t'ensenya a improvisar, a concentrar els esforços i destil·lar els continguts. És, doncs, una tasca engrescadora, una actitud davant el món, una feina que exigeix disciplina i rigor, i que estimula la creació, la imaginació i també la crítica més sòbria o l'anàlisi més subtil.
               Al llarg d'aquests anys he escrit a diversos mitjans de comunicació i he publicat gairebé cinc-cents articles. He parlat de gairebé tots els temes i des de diversos angles i registres: d'actualitat i de política, de llengua i de literatura, de la natura i del paisatge, de filosofia i de religió, d'educació i d'art, de cuina, de futbol, de periodisme, de música i de cinema, de records i vivències... I sempre he procurat -encara que no sempre me n'hagi sortit- que els meus articles adquirissin una dimensió literària i una mirada suggeridora i inquisitiva, convençut, com deia el gran Gaziel, que “el més difícil de veure és la realitat”. Estic segur, per tant, que la meva trajectòria com a escriptor s'ha forjat i consolidat gràcies als llibres que he escrit i llegit, però també gràcies a tots els articles que he publicat.
          Com que la literatura també ens hauria d'ensenyar a ser agraïts i humils, aprofito l'efemèride per donar les gràcies a tots els que m'han regalat l'oportunitat d'escriure a diversos mitjans i han valorat i esperonat els meus articles: Xavier Cortadellas, Judit Pujadó, Jordi Xargayó, Alfons Petit, Daniel Bonaventura, Lluís Muntada, Toni Sala, Blai Felip, Ramon Curós, Josep M. Roig i Rosich, Eva Vàzquez, Gerard Bagué, Josep Pastells, Marta Costa-Pau, Joan Morales Morera, Pitu Basart... I moltes gràcies, és clar, a tots els lectors, amb els quals espero continuar compartint articles durant molts anys.

Diari de Girona, 24 de juny de 2018

Víctor Català, literatura i llegenda


       Les llegendes recorren l'obra de Víctor Català de cap a cap. L'autora empordanesa recull un munt de paraules, dites i expressions de la parla popular, però també se serveix de les llegendes i rondalles, d'éssers fantàstics i mítics, per atorgar a la seva obra una dimensió al·legòrica i simbòlica que l'enriqueix.
Solitud n'és l'exemple més clar i eloqüent: al llarg de tota la novel·la en Gaietà, el pastor, introdueix la Mila en l'univers de la muntanya gràcies a les llegendes que li va explicant; és més: la muntanya parla i es mostra a través de les llegendes i dels éssers que l'habiten. La memòria, els secrets, els costums o els topònims es van desgranant amb les llegendes que s'hi lliguen, fins al punt que llegendes i realitat s'acaben confonent, com si les primeres gaudissin d'un poder premonitori i revelador. Tot just a l’inici del segon capítol, la Mila s’espanta d’uns lladrucs de gossos que ressonen com un eco. En Maties, el seu home, li respon: “Són les Llufes, dona, escarneixen tot el que senten...”. En el transcurs de la novel·la, les llufes apareixen sovint i són comparades amb les encantades i les goges, que poblen diversos racons d'aquells paratges i juguen amb els humans, ara col·laboradores, ara entremaliades o pèrfides. També s'esmenta el poder curatiu i màgic dels saludadors, que el pastor inclou dins la llegenda del Sol de Murons: «van havere de cridar cirurgians i saludadors per a que el visuressin». Així com la inquietant presència del pastor, ja mort, i transformat en ànima: "la dona percebé, d'una percepció purament interna, la flamarada blavenca d'un foc follet que atravessava ràpidament la fondalada; vegé l'ànima d'aquell vell de vellor condemnat, enmig de l'etern escarni de les Llufes...".
També trobem elements fabulosos i llegendaris en molts dels seus contes. A Mare Balena, per exemple, ens parla d’un peix extraordinari anomenat Serena: "una mena d’escorpra grossa, grossa com el campanar, amb uns ulls de guspires, les ganyes vermelles com coral i les escates de plata; aquella Serena que d’un revés de cua girava els llaguts com si fossin cloves de nou, i se n’enduia els homes a sota aigua, on, si no li donaven cent unces d’or o el fill més petit que tenien, els encantava, fent-los tornar, per sempre més, botes marines o mates d’alguer...».
I és que Víctor Català sabia, tal com li fa dir al pastor de Solitud, que «El filtre de la paraula humana obra tan poderosament en el sentit dels homes que, quan s’estronca, aquests se’n senten angoixosament enyoradissos».


Diari de Girona, 10 de juny de 2018

14 de maig de 2018

La puput


     Al Camí Vell de Regencós, passat el Forn de la Calç d'Esclanyà, hi ha un mas anomenat can Puput. Cada vegada que passejo per aquells verals, sobretot a la tardor, quan hi vaig a buscar bolets, em paro a mirar les rajoles que hi ha a l'entrada, en una paret de pedra: reprodueixen el nom del mas i la imatge d'una puput amb la cresta desplegada. M'hi estic una bona estona, tot passant el dit pel relleu del dibuix, potser perquè trobo a faltar aquest ocell de bellesa acolorida, un punt exòtica, de tarannà juganer i aspecte entremaliat i una mica murri.
     Sortosament, però, en arribar el bon temps, una puput tornar a senyorejar pel jardí de casa (m'agrada pensar que és la mateixa de cada temporada, però no ho sé del cert). De primer es passeja, amb vols curts i saltirons, entre les feixes dels fruiters, com si reconegués el terreny o prengués mides. Tot seguit, s'entreté llargament a l'esplanada, cercant cucs, larves i altres animalons, entre els brins l'herba, tot escarbotant i espigolant amb aquell bec llarguíssim i encorbat. Quan n'enxampa un, el llança un xic enlaire, com si hi jugués, i llavors l'atrapa al vol, amb la punta del bec, i se l'empassa de bursada, amb un gest còmic que li estarrufa les plomes del coll. També escorcolla, obstinada i metòdica, les soques dels arbres i, fins i tot, les escletxes de la paret de pedra, a la recerca de nius de formigues, escarbats o cargols. De vegades, quan empaita alguna bestiola, sembla que la vagi disseccionant a cops de bec, fins a trobar, com a bona gormanda, la part més tova i saborosa De tant en tant, per mantenir l'equilibri, desplega les ales en forma de vano, i, tot mostrant aquelles franges blanques i negres, les sacseja amb una elegància hipnòtica.
    Nosaltres, des del menjador estant, no gosem moure ni un múscul per no espantar-la i perdre'ns l'espectacle. Fins i tot el gos, que fa fora qualsevol animal que s'atreveixi a trepitjar les seves possessions, resta quiet, amatent als gestos de la puput. De fet, tots estem a l'aguait, esperant el moment culminant: quan la puput desplega i obre de bat a bat la seva cresta. Llavors, un cop més, quedem muts, ullpresos per aquell plomatge de foc, coronat amb punts negres, que ella agita amb indiferència. Ens mirem satisfets, acomplides les nostres esperances, mentre la puput alça el vol i el jardí sembla que quedi buit de cop. Llavors sempre em vénen al cap les paraules de Josep Maria de Sagarra: "La puput sempre és una amiga que no té preu".
Diari de Girona, 13 de maig de 2018







2 de maig de 2018

Jo mano, tu obeeixes


     Sempre he sospitat que darrere els comportaments violents i agressius, rere les actituds intimidatòries i altives, rere les ideologies i principis totalitaris i injustos s'hi amaga una ignorància arrogant, un pobresa espiritual desoladora, un raonament escarransit i, sobretot, un terrible i perillosíssim complex d'inferioritat. Masclistes, feixistes, assetjadors, maltractadors, fanàtics religiosos, tirans, imperialistes, racistes, xenòfobs, violadors, i tota aquesta trepa s'escampa, com una plaga maligna i destructora, pertot arreu i escampa, de pas, el terror, el desànim, la inseguretat, la indefensió i l'angoixa entre les seves víctimes.
        El més trist, el més esgarrifós, és que sovint ho fan amb tota la impunitat, protegits per un sistema corrupte i corcat, profundament injust i classista. Actuen amb la connivència o el silenci dels grans grups de poder i influència, estimulats des de l'ombra, moguts des de la foscor com titelles perversos. Són inflexibles perquè són dogmàtics: jo tinc la veritat i tu no; jo tinc el poder i tu no; jo mano i tu obeeixes. Imposen, doncs, la seva "veritat" per la força, fins a les darreres conseqüències i per qualsevol mitjà, sense escrúpols. És per això que no se'n senten mai culpables, emparats en uns valors retrògrads, immutables o sagrats que ells creuen indiscutibles, i que sovint veuen avalats pels mateixos poders que els haurien de condemnar. És per això que menyspreen, humilien o degraden la víctima i, sovint, l'escarneixen, en fan mofa i divulguen o gallardegen dels seus actes, estarrufats com les bèsties salvatges (que segurament mai no actuarien amb la baixesa i la indignitat amb què ells ho fan).
      Per tot plegat, no saben dialogar perquè el diàleg sempre implica argumentar i cedir, descobrir matisos i admetre errors, i això els fa sentir tremendament incòmodes, augmenta la seva inseguretat malaltissa, accentua el seu complex d'inferioritat, una creu que arrosseguen encara que no en siguin del tot conscients. I la seva inferioritat prové justament de l'ús i abús de la seva força, de la violència que han d'imposar sempre perquè no tenen cap argument ni cap altra via per mantenir les seves opinions i realitzar els seus desitjos. Si fos per ells, encara avui hi hauria esclaus, i els negres i els blancs encara s'haurien de seure separats. Si fos per ells, les dones serien un objecte sense veu ni vot. Si fos per ells... potser no ens mereixeríem el nom d'humans.

Diari de Girona, 29 d'abril de 2018