17 de setembre de 2018

Envellir


Potser encara més que la mort, l'envelliment ha estat un dels processos que més ha obsessionat i neguitejat els humans des de sempre. Alguns diuen que és terrible, devastador, fer-se gran, veure minvar les forces, les energies, les facultats, tornar-se més vulnerable, més indefens. Però d'altres creuen que es pot continuar vivint amb il·lusió, amb projectes, actiu i creatiu, assimilant i acceptant les limitacions i els canvis que comporta. De fet, hi ha exemples ben il·lustres, gent que, en plena vellesa, ha creat potser la millor part de la seva obra: Abelló, Chomsky, Picasso, Russell, Kant...
La literatura i l'art en general estan plens de referències a la vellesa, de mirades dures o amables, de reflexions amargues o esperançades, però sempre suggeridores sobre una de les etapes de la vida que sovint maquillem amb eufemismes, que mirem amb prejudicis i condescendència o que simplement ignorem perquè ens incomoda o ens fa nosa. Rosa Regàs, que seria un bon exemple de vocació tardana i de gran activitat durant la vellesa, va escriure un assaig sobre aquesta etapa, L’hora de la veritat, en què ens adverteix dels perills i les trampes però també de les noves oportunitats que s'obren amb la vellesa, de la qual hem de prendre consciència perquè “Triguem molt de temps a adonar-nos de com de vells ens veuen els altres...” . Semblantment li passa a un personatge de La sang, un conte de Rodoreda: de sobte se n'adona, amb un d'aquells detalls tan reveladors, que està envellint i, de retruc, la seva mirada cap als vells canvia del tot perquè fins ara se'ls havia mirat com si mai no haguessin estat joves, com si haguessin nascut ja vells, amb totes les seves xacres.
Els poetes també s'han acostat a la vellesa amb perspicàcia i n'han revelat totes les arestes i esculls, com en el poema de Vinyoli Autoretrat a seixanta-cinc anys, que mostra la decrepitud, el declivi, el desencant de la vida, ja no recuperable i malaguanyada. Per cert, un dels grans amics de Vinyoli, el també poeta Gabriel Ferrater, es va suïcidar precisament per no haver de viure la decadència que pot acompanyar aquest trajecte vital. Amb tot, el mateix Vinyoli ha sabut trobar també en la vellesa, com ho han fet Yeats o Abelló, tota la saviesa, serenor i sobrietat que se'n desprèn. Un dels millors exemples seria el magnífic poema El vell i el mar, tenyit de lucidesa i resignació: "Ser vell de veritat vol dir saber estar sol./ Estalvia gemecs i fes més ample el mar".





Diari de Girona, 16 de setembre de 2018




3 de setembre de 2018

Animals

Prudenci Bertrana solia visitar el zoo de Barcelona com una mena de consol, de fugida i de recer: "a l'urbs, un cop amansit per la civilització dolcificadora de costums, he sentit una especial atracció per les bèsties, sobretot per aquelles que, com jo mateix, eren obligades a un esclavatge injust i a pagar amb enyorances llur pa de cada dia". L'escriptor se sentia engabiat com aquells animals ("M'havia caçat un editor") i com aquells animals mai no s'acabava d'adaptar a un entorn urbà que veia hostil, insegur, dominat per hipocresies i interessos mesquins. Sentia, doncs, una certa complicitat amb aquelles bèsties en les quals intuïa l'eco llunyà de la llibertat i la natura. Per això s'acostava sovint al Parc de la Ciutadella i, amb la seva filla petita, recorrien una per una les gàbies dels animals. D'aquelles visites i passejades, d'aquelles observacions i reflexions, en va sortir un llibre curiós, eclèctic, d'un lirisme elegant i imaginatiu, a mig camí entre el conte, la crònica i la faula : L'ós benemèrit i altres bèsties (1932).
També Joan Vinyoli, barceloní de soca-rel però enamorat de la natura, s'escapava tot sovint al zoo, sol o amb els seus fills. El poeta redescobria en els animals aquella puresa silvestre, aquella independència indomable, aquella bellesa superba que tan bé encaixava amb la seva proposta lírica, exemplificada amb el gall salvatge, símbol del poeta i del seu cant creador. Segurament per això A hores petites (1981) va escriure uns versos que refermaven aquest viure i morir indòmit i lliure, curull de salvatgia i risc: “Morir d’un llamp és el que vull/ no pas la llit, ans a ple bosc, entre les bèsties”.

Aquesta setmana vaig anar al zoo de Barcelona amb la meva filla i vaig recordar Bertrana i Vinyoli. Vaig contemplar aquelles bèsties precioses, tan dignes fins i tot en el seu captiveri. Admirats davant tanta bellesa, vam recórrer embadalits i emocionats aquells espais mig naturals mig de fireta on els animals s'exposen a les mirades impúdiques, burletes o escrupoloses de tants i tants visitants. El posat cansós, displicent de la lleona, la indiferència de les hienes, ajagudes en un racó polsegós, l'activitat frenètica dels suricates, entrant i sortint dels caus, la gansoneria de l'os bru, el llop esquerp i la foca cridanera, tots semblaven mirar-nos amb un punt de sorna, amb un deix d'ironia, conscients potser que les bèsties més estrafolàries i perilloses eren justament a l'altra banda dels barrots. 

Diari de Girona, 2 de setembre de 2018



25 d’agost de 2018

El refugi de la lectura

La protagonista de Matilda, un deliciós i divertit llibre de Roald Dahl, és una nena extraordinària que viu atrapada en una família ordinària, una criatura brillant perduda en la foscor, una ànima inquieta i creativa ofegada per un entorn mediocre i mesquí. Al seu voltant tot és buit i gris, encara que es pretengui amagar amb ostentació de coloraines i normes estúpides o anestesiar amb un munt d'hores davant del televisor. Com els passa a tantes altres persones d'aquesta mena i en semblants circumstàncies, el refugi de Matilda no pot ser altre que la lectura. Gràcies a la bibliotecària del seu petit poble, aquesta nena precoç comença a llegir grans obres literàries que de seguida la fascinen, la consolen, l'omplen i l'enforteixen davant les hostilitats d'un món que no la comprèn ni l'accepta, que sovint la menysté o l'escarneix. La lectura l'alimenta i esmola el seu enginy, l'acull i li aguditza el sentit de l'humor, l'acompanya i la protegeix. Dickens, Brontë, Hardy, Kipling, Wells, Steinbeck, Faulkner o Orwell són alguns dels autors que s'empassa amb càndida voracitat, meravellada per la bellesa d'aquelles pàgines i corpresa pel complicitat i la veritat que troba en aquells personatges i les seves vides.
Un dia, després d'haver llegit El vell i el mar de Hemingway, Matilda li comenta a la bibliotecària que hi ha un munt de coses de la novel·la que no ha entès, però que igualment li ha agradat moltíssim per com està narrada, per la vivacitat de les seves escenes. Aleshores la bibliotecària li diu: "No et preocupis pels trossos que no entenguis. Seu i deixa que les paraules t'arrosseguin, com la música". Em sembla que aquest és un dels millors consells que es pot regalar als lectors: deixar-se seduir, endur, embolcallar pel so de les paraules, per la seva harmonia, per la seva cadència, pel ritme de les frases, per la música que els dóna vida. Això és precisament el que fan els bons escriptors: copsar el ritme dels mots, jugar-hi, experimentar-hi, justament per esdevenir conscients de la seva sonoritat i plasticitat, del seu poder i versatilitat, d'allò que poden dir però també d'allò que poden ocultar o només suggerir. Des de ben menuts, ens haurien d'ensenyar a llegir com ho fa la Matilda: sense prejudicis i sense complexos, sense pors ni barreres, sense voler racionalitzar-ho tot ni comprendre cada petit detall. Si tinguéssim millors lectors, també tindríem millor literatura, perquè ens tornaríem més exigents i selectius i no ens podrien vendre gat per llebre.


Diari de Girona, 19 d'agost de 2018

El mite de l'estiu


Som ja en plena canícula: aquell moment en què l'estiu es fa encara més odiós, més irritant, interminable. Cada petit moviment esdevé feixuc, fins i tot el gest més quotidià sembla heroic i ens arrosseguem a càmera lenta com si tot fes sempre pujada i sempre anéssim carregats amb una saca de rocs a l'esquena. Les coses apareixen més llunyanes, inassolibles, difuminades per la xafogor enganxifosa i pels rajos solars, inclements, lacerants, que mortifiquen el cos com en una tortura medieval. La ment s'encomana d'aquesta lentitud còsmica i d'aquest patiment absurd, i s'enterboleix, confusa, absent, fins a perdre's en paranys imaginaris i miratges reparadors. Tot grinyola i espetega i cruix com un lament, com fullaraca morta o branques seques a punt d'esclatar en flames. La claror crema, roent i despietada, encega, enganya, aniquila els matisos i les subtileses, ho arrasa tot. La pell plora i s'apergamina, la respiració s'entrebanca, els ulls couen i s'empetiteixen per estalviar-se un espectacle tan apocalíptic, tan depriment. El cos, socarrimat, nafrat, espremut, agullonat per mil pessigades d'insectes, reclama un respit i només cerca aigua o vent o terra humida on oblidar i fugir de l'infern. Els dies són eterns i les nits, també.
La treva, si és que mai arriba, ho fa de matinada, amb el cos encara entumit, cansat, atuït per una nit fantasmal, de sons intermitents i somnis que sempre semblen malsons, igual que en un conte de Poe. Llavors, potser -només potser- hi ha un record de rosada i un bri de brisa i un polsim de frescor. I cal, vulguis o no, escapar dels llençols suats i rebregats i cercar consol en el cant dels primers ocells o dels senglars que furguen a la vora dels sembrats o dels conills que surten del cau per abeurar-se a les rieres que resisteixen el setge. Com un animaló més, espantadís, fugisser, vulnerable, surts a la natura per despertar els músculs i revifar la carn i el cervell. Amb prou feines uns instants, i tot torna a cremar, consumit per la grotesca fúria de l'estiu.
I amb tot, la gent, molta gent, s'entesta a enaltir l'estiu: l'enyoren, el sobrevaloren, l'exalten, l'idolatren, el glorifiquen, el lloen... L'han convertit en un mite que es resisteixen a abandonar, en un fals ídol al qual continuen adorant encara que no existeixi. Ja ho deia Nietzsche, que la vida de molts se sosté sobre falsos valors, però ja m'imagino que fa massa calor per llegir aquest filòsof tan agosarat.


Diari de Girona, 5 d'agost de 2018

23 de juliol de 2018

L'epistolari entre Gaziel i Pla


S'acaba de publicar la correspondència entre Gaziel i Josep Pla, amb l'edició a cura de Manuel Llanas. El llibre aplega cinquanta-vuit cartes, entre els anys 1941-1964, i un apèndix amb articles i ressenyes dels dos autors, juntament amb un qüestionari sobre els Godó que Pla va enviar a Gaziel. Cal esmentar que només set cartes són de Pla, però malgrat aquesta desproporció constitueixen un testimoni revelador i valuosíssim de la relació entre dos dels millors prosistes de la nostra llengua. Serveixen també per trencar certs tòpics sobre els dos autors empordanesos i per conèixer alguns detalls tant de la seva vida personal com de la seva trajectòria literària.
Després d'uns anys de tibantor, de recels o d'indiferència, les cartes mostren de seguida una actitud d'acostament, de complicitat i fins i tot de mútua admiració. Gaziel, des de Madrid, demana sovint a Pla de veure's i compartir un àpat i una llarga sobretaula: "Ens veurem l'estiu que ve? Potser abans? Déu ho faci. Jo us llegeixo amb gran plaer, de lluny estant, però més goig tindria de sentir-vos de la vora" (1947). De fet, Gaziel està convençut que entre ell i Pla hi ha molt punts de coincidència: l'amor al mar i al paisatge de l'Empordà, una certa concepció del periodisme i de la literatura i fins i tot una visió crítica i independent del món i de la situació del país, que sovint es barreja amb un deix de desencant o amb un volgut aïllament que s'assembla molt a l'exili interior: "vós en la vostra fecunda soledat del Mas Pla, jo en aquest silenci i aquest desert de Madrid" (1953).
M'interessa, però, destacar aquella correspondència que parla del premi Sant Jordi de novel·la de l'any 1960, que fins aleshores s'havia anomenat Joanot Martorell. Pla i Gaziel en són membres del jurat, juntament amb Joan Fuster, Joan Petit, Martínez Ferrando, Jordi Rubió i Joan Pons. Al llarg de diverses cartes, comenten i valoren les obres presentades al certamen, entre les quals n'hi ha de Calders, Pedrolo, Benguerel o Rodoreda, que hi concorre amb La plaça del Diamant (amb el títol de Colometa). Aquesta novel·la, però, no convenç Gaziel ni Pla, que arriba a definir-la com "un intent fallit". No deixa de ser curiós que dos autors tan lúcids i esmolats com ells, deixin passar una obra tan fonda, tan potent, tan colpidorament humana com La plaça del Diamant. Però potser tot plegat corrobora el que Joan Sales li diu sovint a Mercè Rodoreda a les seves cartes: que els premis literaris són una rifa i que només el temps és un crític fiable.

Diari de Girona, 22 de juliol de 2018



Estius literaris


"La meva infantesa hauria estat una manifestació ofegada, mutilada i raquítica, sense la gran contrapartida rural de la nostra finca de Santa Coloma de Gramenet, durant els tres mesos d'estiu", així s'expressa Josep Maria de Sagarra a les seves Memòries. I tot seguit ens descriu les delícies d'aquells estius en un jardí immens, ple de racons i amagatalls, envoltat d'hortes i fruiterars, de bestiar i aventures. Tots aquells records i experiències, a més, van esdevenir un material preciós per "construir personalíssims castells imaginatius" i també per evocar, passats els anys, tot un univers sensorial i líric que s'havia de manifestar en la seva obra poètica, dramàtica i narrativa. Semblantment s'expressa Prudenci Bertrana a la novel·la L'hereu, en la qual relata les vacances escolars al mas Aspriu, a l'Esparra. A través del seu àlter ego Innocenci Aspriu i de magnífiques descripcions, Bertrana mostra la seva passió per la natura, pel paisatge, per les feines vinculades a la terra i per un entorn que "l'omplia de goig, perquè li parlava d'un alliberament absolut, de l'única vida que ell creia raonable i digna d'ésser viscuda". Orfe de pare amb cinc anys, Joan Vinyoli també sent una mena d'alliberació quan comença els estiuejos a Sant Coloma de Farners. Allà, gairebé com una revelació, hi descobreix la natura boscana, l'amor, les lectures i també, amb el temps, la seva vocació literària, que sent com una crida irrenunciable.
Però d'altres escriptors passaven l'estiueig de la seva infantesa a la costa, amb l'estímul infinit del mar i tot el seu món, gairebé com un repte davant el misteri que representava. És el cas de Joaquim Ruyra i Blanes, població que va inspirar bona part de les seves narracions, amb la parla salabrosa dels pescadors i aquell alè de llegenda o fatalisme que impregna alguns dels seus relats. O de Josep Pla, que rememora els seus estius al Canadell, a Calella, moments d'una gran felicitat i llibertat en comunió amb la natura: "Hom queda badant, fascinat, dominat. D'aquí pervé, potser, que l'única posició de l'home davant de la mar hagi estat de simple contemplació" (El quadern gris). I també Gaziel recorda les sortides amb barca per les aigües de Sant Feliu de Guíxols, "a la vora de la mar més clara, lluminosa, serena i humana del món" (Tots els camins duen a Roma), sovint acompanyat d'un vell pescador que l'inicia en els secrets del mar i de la vida i que li fa enyorar per sempre més aquells escenaris d'infantesa i aquell paisatge del qual no podrà deslligar-se'n ja mai.

Diari de Girona, 8 de juliol de 2018

26 de juny de 2018

Escriure articles


          El juny del 2008, en Jordi Xargayó, director d'aquesta publicació, em va proposar de col·laborar amb al Diari de Girona. Durant deu anys, cada divendres, he estat enviant un article a l'Alfons Petit, responsable de la secció d'opinió i el Dominical. Vist amb la perspectiva del temps, puc dir que és una de les millors feines que m'han encomanat mai: escriure amb regularitat obliga a estar sempre en forma, com una mena de gimnàstica lingüística i literària que t'espolsa la mandra i les excuses; obliga també a viure amatent a tot el que succeeix al teu voltant i a esmolar l'enginy. L'articulisme, a més, imposa el marc d'un temps (el dia que toca lliurar l'article) i d'un espai (els caràcters màxims que ha d'ocupar) i, per tant, t'ensenya a improvisar, a concentrar els esforços i destil·lar els continguts. És, doncs, una tasca engrescadora, una actitud davant el món, una feina que exigeix disciplina i rigor, i que estimula la creació, la imaginació i també la crítica més sòbria o l'anàlisi més subtil.
               Al llarg d'aquests anys he escrit a diversos mitjans de comunicació i he publicat gairebé cinc-cents articles. He parlat de gairebé tots els temes i des de diversos angles i registres: d'actualitat i de política, de llengua i de literatura, de la natura i del paisatge, de filosofia i de religió, d'educació i d'art, de cuina, de futbol, de periodisme, de música i de cinema, de records i vivències... I sempre he procurat -encara que no sempre me n'hagi sortit- que els meus articles adquirissin una dimensió literària i una mirada suggeridora i inquisitiva, convençut, com deia el gran Gaziel, que “el més difícil de veure és la realitat”. Estic segur, per tant, que la meva trajectòria com a escriptor s'ha forjat i consolidat gràcies als llibres que he escrit i llegit, però també gràcies a tots els articles que he publicat.
          Com que la literatura també ens hauria d'ensenyar a ser agraïts i humils, aprofito l'efemèride per donar les gràcies a tots els que m'han regalat l'oportunitat d'escriure a diversos mitjans i han valorat i esperonat els meus articles: Xavier Cortadellas, Judit Pujadó, Jordi Xargayó, Alfons Petit, Daniel Bonaventura, Lluís Muntada, Toni Sala, Blai Felip, Ramon Curós, Josep M. Roig i Rosich, Eva Vàzquez, Gerard Bagué, Josep Pastells, Marta Costa-Pau, Joan Morales Morera, Pitu Basart... I moltes gràcies, és clar, a tots els lectors, amb els quals espero continuar compartint articles durant molts anys.

Diari de Girona, 24 de juny de 2018

Víctor Català, literatura i llegenda


       Les llegendes recorren l'obra de Víctor Català de cap a cap. L'autora empordanesa recull un munt de paraules, dites i expressions de la parla popular, però també se serveix de les llegendes i rondalles, d'éssers fantàstics i mítics, per atorgar a la seva obra una dimensió al·legòrica i simbòlica que l'enriqueix.
Solitud n'és l'exemple més clar i eloqüent: al llarg de tota la novel·la en Gaietà, el pastor, introdueix la Mila en l'univers de la muntanya gràcies a les llegendes que li va explicant; és més: la muntanya parla i es mostra a través de les llegendes i dels éssers que l'habiten. La memòria, els secrets, els costums o els topònims es van desgranant amb les llegendes que s'hi lliguen, fins al punt que llegendes i realitat s'acaben confonent, com si les primeres gaudissin d'un poder premonitori i revelador. Tot just a l’inici del segon capítol, la Mila s’espanta d’uns lladrucs de gossos que ressonen com un eco. En Maties, el seu home, li respon: “Són les Llufes, dona, escarneixen tot el que senten...”. En el transcurs de la novel·la, les llufes apareixen sovint i són comparades amb les encantades i les goges, que poblen diversos racons d'aquells paratges i juguen amb els humans, ara col·laboradores, ara entremaliades o pèrfides. També s'esmenta el poder curatiu i màgic dels saludadors, que el pastor inclou dins la llegenda del Sol de Murons: «van havere de cridar cirurgians i saludadors per a que el visuressin». Així com la inquietant presència del pastor, ja mort, i transformat en ànima: "la dona percebé, d'una percepció purament interna, la flamarada blavenca d'un foc follet que atravessava ràpidament la fondalada; vegé l'ànima d'aquell vell de vellor condemnat, enmig de l'etern escarni de les Llufes...".
També trobem elements fabulosos i llegendaris en molts dels seus contes. A Mare Balena, per exemple, ens parla d’un peix extraordinari anomenat Serena: "una mena d’escorpra grossa, grossa com el campanar, amb uns ulls de guspires, les ganyes vermelles com coral i les escates de plata; aquella Serena que d’un revés de cua girava els llaguts com si fossin cloves de nou, i se n’enduia els homes a sota aigua, on, si no li donaven cent unces d’or o el fill més petit que tenien, els encantava, fent-los tornar, per sempre més, botes marines o mates d’alguer...».
I és que Víctor Català sabia, tal com li fa dir al pastor de Solitud, que «El filtre de la paraula humana obra tan poderosament en el sentit dels homes que, quan s’estronca, aquests se’n senten angoixosament enyoradissos».


Diari de Girona, 10 de juny de 2018

14 de maig de 2018

La puput


     Al Camí Vell de Regencós, passat el Forn de la Calç d'Esclanyà, hi ha un mas anomenat can Puput. Cada vegada que passejo per aquells verals, sobretot a la tardor, quan hi vaig a buscar bolets, em paro a mirar les rajoles que hi ha a l'entrada, en una paret de pedra: reprodueixen el nom del mas i la imatge d'una puput amb la cresta desplegada. M'hi estic una bona estona, tot passant el dit pel relleu del dibuix, potser perquè trobo a faltar aquest ocell de bellesa acolorida, un punt exòtica, de tarannà juganer i aspecte entremaliat i una mica murri.
     Sortosament, però, en arribar el bon temps, una puput tornar a senyorejar pel jardí de casa (m'agrada pensar que és la mateixa de cada temporada, però no ho sé del cert). De primer es passeja, amb vols curts i saltirons, entre les feixes dels fruiters, com si reconegués el terreny o prengués mides. Tot seguit, s'entreté llargament a l'esplanada, cercant cucs, larves i altres animalons, entre els brins l'herba, tot escarbotant i espigolant amb aquell bec llarguíssim i encorbat. Quan n'enxampa un, el llança un xic enlaire, com si hi jugués, i llavors l'atrapa al vol, amb la punta del bec, i se l'empassa de bursada, amb un gest còmic que li estarrufa les plomes del coll. També escorcolla, obstinada i metòdica, les soques dels arbres i, fins i tot, les escletxes de la paret de pedra, a la recerca de nius de formigues, escarbats o cargols. De vegades, quan empaita alguna bestiola, sembla que la vagi disseccionant a cops de bec, fins a trobar, com a bona gormanda, la part més tova i saborosa De tant en tant, per mantenir l'equilibri, desplega les ales en forma de vano, i, tot mostrant aquelles franges blanques i negres, les sacseja amb una elegància hipnòtica.
    Nosaltres, des del menjador estant, no gosem moure ni un múscul per no espantar-la i perdre'ns l'espectacle. Fins i tot el gos, que fa fora qualsevol animal que s'atreveixi a trepitjar les seves possessions, resta quiet, amatent als gestos de la puput. De fet, tots estem a l'aguait, esperant el moment culminant: quan la puput desplega i obre de bat a bat la seva cresta. Llavors, un cop més, quedem muts, ullpresos per aquell plomatge de foc, coronat amb punts negres, que ella agita amb indiferència. Ens mirem satisfets, acomplides les nostres esperances, mentre la puput alça el vol i el jardí sembla que quedi buit de cop. Llavors sempre em vénen al cap les paraules de Josep Maria de Sagarra: "La puput sempre és una amiga que no té preu".
Diari de Girona, 13 de maig de 2018







2 de maig de 2018

Jo mano, tu obeeixes


     Sempre he sospitat que darrere els comportaments violents i agressius, rere les actituds intimidatòries i altives, rere les ideologies i principis totalitaris i injustos s'hi amaga una ignorància arrogant, un pobresa espiritual desoladora, un raonament escarransit i, sobretot, un terrible i perillosíssim complex d'inferioritat. Masclistes, feixistes, assetjadors, maltractadors, fanàtics religiosos, tirans, imperialistes, racistes, xenòfobs, violadors, i tota aquesta trepa s'escampa, com una plaga maligna i destructora, pertot arreu i escampa, de pas, el terror, el desànim, la inseguretat, la indefensió i l'angoixa entre les seves víctimes.
        El més trist, el més esgarrifós, és que sovint ho fan amb tota la impunitat, protegits per un sistema corrupte i corcat, profundament injust i classista. Actuen amb la connivència o el silenci dels grans grups de poder i influència, estimulats des de l'ombra, moguts des de la foscor com titelles perversos. Són inflexibles perquè són dogmàtics: jo tinc la veritat i tu no; jo tinc el poder i tu no; jo mano i tu obeeixes. Imposen, doncs, la seva "veritat" per la força, fins a les darreres conseqüències i per qualsevol mitjà, sense escrúpols. És per això que no se'n senten mai culpables, emparats en uns valors retrògrads, immutables o sagrats que ells creuen indiscutibles, i que sovint veuen avalats pels mateixos poders que els haurien de condemnar. És per això que menyspreen, humilien o degraden la víctima i, sovint, l'escarneixen, en fan mofa i divulguen o gallardegen dels seus actes, estarrufats com les bèsties salvatges (que segurament mai no actuarien amb la baixesa i la indignitat amb què ells ho fan).
      Per tot plegat, no saben dialogar perquè el diàleg sempre implica argumentar i cedir, descobrir matisos i admetre errors, i això els fa sentir tremendament incòmodes, augmenta la seva inseguretat malaltissa, accentua el seu complex d'inferioritat, una creu que arrosseguen encara que no en siguin del tot conscients. I la seva inferioritat prové justament de l'ús i abús de la seva força, de la violència que han d'imposar sempre perquè no tenen cap argument ni cap altra via per mantenir les seves opinions i realitzar els seus desitjos. Si fos per ells, encara avui hi hauria esclaus, i els negres i els blancs encara s'haurien de seure separats. Si fos per ells, les dones serien un objecte sense veu ni vot. Si fos per ells... potser no ens mereixeríem el nom d'humans.

Diari de Girona, 29 d'abril de 2018



17 d’abril de 2018

Les cares del Sant Jordi


        Som a tocar de Sant Jordi i aquesta diada sempre m’ha provocat sentiments un xic contradictoris, molts dubtes i preguntes recurrents. Per una banda és senzillament increïble que un país s’hi aboqui amb tant d’entusiasme, que es faci la festivitat tan seva, que se’n senti orgullós i que ompli els carrers i les places de tots els pobles i ciutats per mirar, remenar i comprar llibres. Per l’altra, més que el dia de la literatura, és això: el dia del llibre, bo, mediocre o simplement impresentable, l’hagi escrit qui l’hagi escrit i en les circumstàncies que sigui, tant li fa tot plegat. Diuen que és el dia que, amb diferència, es venen més llibres de tot l’any, el gran dia de facturació per a les llibreries, editorials, distribuïdores.... I això seria sensacional si no fos que la majoria de gent que compra llibres per Sant Jordi no en compra potser cap més la resta de l’any i encara és dubtós que es llegeixen l’exemplar que adquireixen aquesta diada. És més, gosaria aventurar que molts lectors de debò, constants, vull dir, no compren llibres per Sant Jordi (si no és per la rebaixa, que potser caldria aplicar-los més sovint precisament per ser consumidors habituals de llibres).
Tota la campanya editorial s’encamina, doncs, cap a aquest dia, quan, com focs d’artifici, amb gran faramalla, tot esclata com si en unes poques hores calgués cremar-ho tot. Molts dies abans, però, ja hem de suportar les travesses sobre quins seran els llibres més venuts, en aquest culte malaltís i absurd a la quantitat per damunt de la qualitat, a vendre números i fum per tapar una realitat massa vulgar o mostrar-ne només una cara. No sé si seria una bona idea fer dues llistes, ja que tant els agrada: una llista dels més venuts i una altra dels més ben valorats per la crítica o pels mateixos autors.

Avui comparteixes parada amb escriptors que, com tu, porten anys treballant amb rigor, barallant-se amb la llengua i provant d’enriquir-la, explorant nous camins creatius. I també ensopegues amb gent que s’apunta a escriure i -el més sorprenent- a publicar un llibre com si fos la cosa més planera i habitual del món. Avui és un dia trepidant, esgotador, de sensacions oposades, de llums i ombres, de situacions ridícules i fins i tot humiliants, de moments de satisfacció i retrobaments; un dia estrany. A mi, però, sempre hi ha una raó molt poderosa que em fa sortir de casa el dia de Sant Jordi: el contacte, còmplice, agraïdíssim i estimulant amb els meus lectors. 

Diari de Girona, 15 d'abril de 2018

3 d’abril de 2018

Fracàs colossal


De vegades pot semblar que l’estat és tan sòlid que no es pot esquerdar mai, que els seus recursos són tan nombrosos que resulta invencible. Però tinc la sensació que l’estat espanyol comença a estar desesperat, desorientat, que fa aigües pertot arreu, encara que disposa de diversos i poderosos mitjans per dissimular-ho i, per tant, el procés de descomposició serà llarg i complex. I no em refereixo només a l’esquerda que ha provocat el moviment independentista. En tot cas diria que l'independentisme ha accelerat o evidenciat el que fa temps que tothom sabia i callava: que l’estat espanyol és un invent fallit, un camí intransitable. Per això PP, PSOE i Ciutadans, juntament amb la corona (recordem-ho un cop més, imposada pel dictador), s’han afanyat a formar un bloc immobilista i propagandístic que ens inculqui que tot va bé, que aquest és un país modèlic, democràtic i lliure i que el règim que va sorgir després de la mort de Franco és el millor dels règims possibles. Tot molt simptomàtic.
De fet, el govern espanyol i els seus còmplices (sense la complicitat i el silenci d’alguns això no seria possible) han engegat fa temps una campanya que ha mobilitzat no només els agents polítics sinó també tota la maquinària judicial, policial, diplomàtica o mediàtica per justificar una repressió que té la seva màxima obsessió amb el moviment independentista però que ja comença a afectar molts altres sectors. Sempre és convenient recordar que aquest és el mateix estat dels GAL, del Prestige, de la corrupció a gran escala, l’estat que ha salvat la banca amb diner públic mentre permetia desnonaments i pobresa energètica, el mateix estat de la guerra de l’Iraq, de la reforma laboral i les retallades...

A banda del bloc immobilista, que es protegeix i s’alimenta mútuament, qui es pot sentir còmode dins aquest estat espanyol? S’hi poden sentir els republicans, hereus de la legalitat vigent que l’aixecament franquista va aniquilar? La majoria de catalans i bascos, que són tractats com una perifèria de segona classe? I els jubilats, que com la classe mitjana s’empobreix cada dia més? S’hi poden sentir bé els funcionaris, que han vist retallats els seus sous i les seves condicions de treball? Els autònoms, en una situació cada cop més precària? Els mitjans censurats? Els cantants i titellaires condemnats a presó? Quan un estat criminalitza, menysté o humilia tots aquells que el posen en dubte, es converteix en un fracàs colossal.

Diari de Girona, 1 d'abril de 2018

19 de març de 2018

Retorn


A principis dels setanta, vivíem a Torre Valentina, una urbanització de Sant Antoni de Calonge que encara conservava paratges i solars verges. Passat l’estiu, tot era calma, solitud i una ambigua sensació d'aïllament i llunyania. Recordo que, a la tardor, el meu pare s’escolava a la parcel·la veïna i en tornava amb un cistell de pinetells i rovellons: així de ràpid i així de fàcil. Mentre vam viure en una caseta enmig del bosc, a sa Riera, envoltada de pins i vinya, vaig tenir una sensació semblant, reforçada encara per la presència de la mar, sempre intuïda i la remor de la qual ens arribava esmorteïda pel brancatge d’un pi centenari per on es passejaven els esquirols. A l’hivern, quan la tramuntana bufava enfollida durant dies, els arbres cruixien, espetegaven, com si es queixessin i, assegut davant de la llar, m’agradava pensar que vivíem en una fortalesa inexpugnable com la dels conte que llegia tothora. Arribada la primavera, totes aquelles feixes s’omplien de flors silvestres, plantes flairoses i espàrrecs gruixuts i tendres que collíem amb delit. Una altra època de la infantesa la vaig passar a Pals, també lluny de la vila, en un mas, assolellat i a redossa, protegit per la muntanya de Quermany. Em sembla que gairebé érem autosuficients: teníem hort, camps, fruiters i pou, anàvem a veimar (veremar) i a fer llenya, a buscar cargols, bolets i espàrrecs, caçàvem ocells amb ballestes i ajudàvem a la matança del porc. També m’envoltava una solitud plàcida, gens feixuga, que m’inclinava a la lectura i l’observació, i que podia trencar tot just agafant la bicicleta i arribant-me al poble o a casa d’algun amic.
Vivíssim on vivíssim, però, sempre passàvem un dia sencer a la platja al llarg de tot l’estiu (una temporada que em semblava llarguíssima). Durant molts anys vam anar a Aigua Xelida, per un corriol dret i relliscós que desembocava directament al paradís. Només calia acostar-se a les roques més properes per fer un sarró de musclos i pallerides (o pagellides) i un grapat de crancs pelosos que acabaven de culminar aquell esplèndid arròs. Amb les minves de gener, es podien agafar tantes garoines com es volguessin i, amb un salabret i un punt d’intrepidesa, fins i tot ens atrevíem amb els pops.

Avui cal caminar molt per trobar bolets i les roques estan despullades de vida. Però jo torno i retorno als boscos i a les platges de la meva infantesa perquè res, fora de la literatura, em pot donar tanta pau i plenitud.

Diari de Girona, 18 de març de 2018



5 de març de 2018

Odiar la llengua


Escriure permet adquirir una consciència plena de la llengua, de les seves possibilitats, de la seva fondària i dels seus infinits matisos i subtileses. Però també, i precisament per tot això que hem esmentat, permet descobrir a poc a poc la seva immensa bellesa. És més, no crec que es pugui ser un escriptor de debò sense aquesta consciència, sense aquesta sensibilitat gairebé patològica per cada paraula. La llengua -qualsevol idioma en el qual s’escrigui- esdevé llavors una mena de repte i d’aventura, un joc addictiu, un camí fressat però alhora amb molts corriols i dreceres verges, encara per explorar. Així ho expressava Rodoreda al pròleg de Quanta, quanta guerra..., tot recordant Verdaguer, Ruyra i Carner: «(...) van picar pedra a la pedrera de l’idioma i van descobrir-hi vetes d’or. Per aquesta herència els vull significar tot el meu respecte i tot el meu agraïment». És aquest respecte, aquest agraïment, que ens impulsen i ens projecten endavant sense oblidar d’on venim. I tot plegat ens fa estimar la llengua i, doncs, patir-ne i voler protegir-la de qualsevol atzagaiada, atac o menyspreu.
Per això em costa tant d’entendre aquesta obsessió malaltissa i recurrent per aniquilar la meva llengua. Dolgut i perplex, em rebel·lo contra aquells que volen reduir-la a cendres, que l’odien i la menystenen, que la ridiculitzen i l’escarneixen. M'entristeix i em revolta perquè l’estimo bojament, perquè és la meva eina de treball, perquè m’hi guanyo la vida i, sovint, em fa molt feliç. Però també perquè és l’expressió d’un món, d’un tarannà, d’una cultura que només aquesta llengua, i no cap altra, pot reflectir. I perquè, al cap i a la fi, atacar i destruir aquesta llengua és una manera d’atacar i destruir les altres, una manera d’empobrir el món.

Quan rellegeixo la prosa viva i evocadora de Rodoreda, em ve al cap l’elegància poètica de Ruyra. Quan m’endinso en les descripcions líriques de Pla, evoco també la natura agresta de Bertrana. Però tampoc puc assaborir Vinyoli sense recordar alguns poemes de Machado, tan transparents, tan humans. I quan llegeixo la prosa de Delibes, amb aquell lèxic genuí i exuberant, amb aquelles expressions tan castisses i desimboltes, m’enamoro de la seva llengua i de seguida revisc alguns passatges de Víctor Català. Com podria, doncs, odiar o menystenir la llengua de Machado i Delibes? Com poden ells, doncs, odiar la meva, que també és la de Rodoreda i Ruyra, de Pla i Bertrana, de Vinyoli i Víctor Català? Són dignes de llàstima, pel seu odi.
Diari de Girona, 4 de març de 2018

Miguel Delibes


19 de febrer de 2018

La vanitat


L’escriptor uruguaià Mario Benedetti va conrear el periodisme, el teatre, la poesia, l’assaig i la novel·la, però va ser en la narrativa breu on, a parer meu, va excel·lir més. En una antologia feta pel mateix autor, hi apareix un conte titulat Los bomberos: com la majoria dels seus contes és curt, molt curt; llisca amb una prosa depurada, àgil, gairebé ingràvida i desprèn tothora un deix d’ironia. Es llegeix, doncs, amb lleugeresa, amb amenitat i expectació, amb un somriure als llavis. Però, com tots els grans contes, deixa pòsit. Olegario, el protagonista, és «un as del pressentiment» i se’n sent molt orgullós. Després d’uns instants de concentració, es capaç d’endevinar un munt de fets quotidians: quan plourà, per exemple. I, precisament per aquest do, els seus amics l’admiren fins a idolatrar-lo. Un bon dia senten el camió de bombers que recorre furient i sorollós els carrers de la ciutat. Olegario, amb un somriure quasi imperceptible, diu: «És possible que casa meva s’estigui cremant». Els amics, novament meravellats, callen en senyal de respecte i complicitat. Frisosos, agafen un taxi i segueixen el camió dels bombers, que per fi arriba a la casa, tota en flames, amb estelles enceses que salten pels aires. Els bombers, diligents, eficaços, emprenen la seva delicada i decisiva feina. Per la seva banda, Olegario baixa amb parsimònia del taxi, es posa bé el nus de la corbata i, «amb un aire d’humil vencedor», rep les felicitacions i les abraçades dels seus amics, una vegada més admirats per l’èxit de les seves prediccions.
La vanitat d’Olegario, doncs, com la de tantes persones (i em sembla que cada vegada en són més), està per damunt de qualsevol circumstància. Com Olegario, revesteixen la seva vida d’una teatralitat malaltissa, d’una actitud prepotent o d’una estudiada fredor. S’emmascaren, com el protagonista del conte, en una pretesa humilitat o en un altruisme postís. Justifiquen el seu afany de notorietat amb mil excuses o pretextos: la llibertat, la crítica, la creativitat, el sentit de l’humor... Ben sovint, doncs, perden la perspectiva de la realitat i, a canvi de continuar sent adulats, ho sacrifiquen tot: principis morals, ideologia, salut, amics, família, el que calgui. És aquesta gent la que ho cremaria tot -realment i metafòricament- a canvi de ser lloada, admirada, notada, de ser sempre el centre d’atenció. En tenim un munt d’exemples i, per desgràcia, em sembla que no hi ha cap bomber capaç d’extingir-los.

Diari de Girona, 18 de febrer de 2018





5 de febrer de 2018

El títol

Pels volts del Nadal de 1960 Joan Sales contacta amb Mercè Rodoreda, aleshores exiliada a Ginebra, per proposar-li la publicació d’una novel·la. És la mateixa novel·la que, sota el títol de Colometa, Rodoreda ha presentat al Sant Jordi i que no ha estat premiada (sortosament, però, Joan Fuster, membre del jurat, ha descobert la immensa qualitat de l’obra i li ha suggerit a Sales la publicació). El cas és que, ja des de la primera carta, l’editor li recomana a l’escriptora un canvi de títol, recomanació que, d’entrada, Rodoreda rebutja: «... voldria conservar el títol per raons profundes. No és el títol el que fa la novel·la sinó que és la novel·la la que fa el títol».
Durant més de sis mesos i al llarg de diverses cartes, Rodoreda i Sales discuteixen molts detalls de l’obra i parlen, de retruc, d’altres qüestions lingüístiques, literàries, editorials, socials o polítiques, però sempre hi ha de rerefons aquell títol esquívol que cap dels dos no acaba de trobar. L’escriptora proposa Un vol de coloms, però l’editor el descarta perquè «dóna una idea molt equivocada del gènere de la novel·la». Rodoreda li confessa que triar un títol sempre li resulta molt difícil i, per primer cop, suggereix La plaça del Diamant, el primer títol que l’autora té al cap quan comença a escriure la novel·la. Sales, però, pensa que la plaça del Diamant no té prou pes dins de l’obra i proposa Un terrat a Gràcia, que Rodoreda refusa perquè «em fa l’efecte d’un títol per a una novel·la que no és meva». Es palpa la tensió i el patiment per trobar el títol que faci justícia a l’obra i fins i tot la dona de Sales, la Núria Folch, en proposa un: La senyora dels coloms. Finalment, però, La plaça del Diamant s’imposa a la resta pel seu alè poètic, segons Benguerel, i perquè, addueix Rodoreda, obre i tanca el cercle vital de la seva protagonista.

Vist des de fora, des del punt de vista del lector, el títol pot semblar una cosa superficial, arbitrària, de segon ordre, però tots els escriptors hem passat pel martiri de no trobar aquell títol escaient que parli de l’obra sense trair-la, que l’evoqui sense resultar massa evident. Les fatigues de Rodoreda i Sales m’han fet pensar en un conte de Quim Monzó: un escriptor ha escrit el millor conte de la seva vida, el conte gairebé perfecte, però és incapaç de trobar el títol que l’acabi d’arrodonir, que el culmini; hi rumia llargament, hi dóna voltes i més voltes, però, incapaç de trobar-lo, acaba estripant el conte. 

Diari de Girona, 4 de febrer de 2018


22 de gener de 2018

Nacions petites

Milan Kundera recorda a l’assaig El teló com el seu petit país, aleshores Txecoslovàquia, és ignorat per les grans nacions durant les negociacions de Munich la tardor de 1938. El consideren «un país llunyà del qual sabem poca cosa» i el condemnen a un sacrifici del qual trigarà molt a recuperar-se. Perquè -argumenta l’autor- malgrat que Europa sigui un mosaic divers de moltes nacions, sempre n’hi ha que dominen les altres, que regeixen els seus destins o imposen la seva força, sempre hi ha les que es troben a les cimeres i prenen decisions i les que esperen a la porta i no tenen altre remei que obeir. Kundera, a més, va viure aquesta experiència de pertànyer a una nació petita i, doncs, menystinguda o simplement ignorada, durant l’ocupació soviètica del seu país i, posteriorment, durant el seu «exili» a França, on els costava molt d’entendre que Txecoslovàquia no era tant un país «comunitzat», sinó més aviat «annexat» i totalment desproveït de la seva cultura i del seu món, que poc tenia a veure amb un suposat món eslau.
Totes aquestes sensacions les hem tornat a viure molts catalans durant el procés polític d’aquests darrers temps. No només hem confirmat -per si algú encara en tenia cap dubte- que Espanya és un estat hostil, dogmàtic, terriblement implacable i autoritari, que ens ha imposat, com si fóssim una colònia, un «món» aliè i artificial amb l’aplicació del 155; sinó que hem descobert que Europa continua fent el joc a les grans nacions, als interessos econòmics que les sustenten i que, per tant, com diu Kundera, continua arrossegant el problema de les nacions petites, que enlloc més es manifesta amb tanta intensitat i concentració.

Com ja va exposar Gaziel, el problema de Catalunya és que no té un cos, és a dir, un estat, en el qual materialitzar la seva ànima (que per altra banda és indestructible, com ho prova el fet que hagi superat decrets reials, dictadures i tota mena de persecucions). O en paraules de Kundera: «El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas un criteri quantitatiu del nombre d’habitants; és alguna cosa més profunda: l’existència no és per a elles una certesa indubtable, sinó sempre una qüestió, una aposta, un risc; estan a la defensiva davant la Història, aquesta força que les supera, que no les pren en consideració, que ni tan sols les arriba a veure». Malgrat totes les dificultats, manipulacions i coaccions, estic convençut que hem començat a fer-nos visibles i que la nostra ànima trobarà per fi un cos que l’aculli sense xantatges ni humiliacions.

Diari de Girona, 21 de gener de 2018  






17 de gener de 2018

Centenari Abelló

Montserrat Abelló va publicar el seu primer llibre de poemes, Vida diària, amb quaranta-cinc anys. El títol de l’obra i l’edat de l’autora són ben significatius. Per una banda, mostren una vocació poètica insubornable, arrelada i latent durant anys, si bé retinguda per les circumstàncies, però que finalment esclata amb tota la maduresa, amb una mirada rotunda però lúcida i subtil. D’altra banda, el títol ens revela una poesia quotidiana i vital, atenta a les petites coses, al poder mateix de les paraules, al ritme i la musicalitat que les impregna, sense estridències ni artificiositats. Cal afegir, a més, que aquell primer llibre va ser prologat per Joan Oliver i editat per Joaquim Horta, poetes i traductors que també hauríem de començar a recordar.
Com que el pare era enginyer naval, la família Abelló estava acostumada a viatjar i canviar de domicili. Durant els anys que viuen a Londres, la Montserrat respira i fa seu aquell idioma que tantes similituds fonètiques i rítmiques comparteix amb el nostre. És molt probable, doncs, que la seva sensibilitat lírica, que la seva consciència de la paraula i de les llengües es comencin a gestar en aquells moments de la seva infantesa. L’esclat de la Guerra Civil, però, estroncarà els seus estudis i sacsejarà la vida de tota la família. Acabada la guerra, s’exilia amb el seu pare i ja no tornarà a Catalunya fins el 1960.
Obstinada, vitalista, ferma, Montserrat Abelló ha anat llegint, estudiant, traduint i escrivint al llarg de tots aquests anys difícils, marcats per l’enyor, durant els quals s’ha casat i ha tingut tres fills. La seva incansable tasca intel·lectual i creativa s’anirà diversificant en tres àmbits íntimament relacionats. Per un costat, culminarà la seva consolidació poètica amb llibres com El blat del temps, Foc a les mans, L’arrel de l’aigua o Més enllà del parlar concís. Per l’altra, la seva faceta com a traductora esdevindrà decisiva per divulgar autores com Sylvia Plath, Adrienne Rich, Anne Sexton o Alice Walker. I finalment, sempre compromesa, tothora activa, Abelló defensarà des de diversos fronts el paper de la dona i la seva centralitat en la literatura.
Aquest 2018 celebrem el centenari del naixement de Montserrat Abelló. Tenim l’oportunitat perfecta per conèixer les autores anglosaxones que va traduir i que tant la van influir. Però, sobretot, tenim l’oportunitat d’apropar-nos a la seva obra poètica: una paraula diàfana, una lírica serena i una veu sòlida que ens convida a “Plantar sobre la terra/ els peus. Ja no tenir/ por. Sentir com puja/ la saba, amunt, amunt.”


Diari de Girona, 7 de gener de 2018



5 de gener de 2018

Quina mena de gent són

El 1944, en les tenebres de la postguerra, proposen a Gaziel de presidir els Jocs Florals de Barcelona. Després de certs dubtes, l’escriptor guixolenc accepta i, en una masia del Vallès, en la semiclandestinitat, pronuncia un discurs que formarà part dels quatre assajos de Quina mena de gent som.
És un llibre revelador. Gaziel reflexiona, amb una lucidesa i una claredat admirables, sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Afirma que Castella ha acabat dominant tots els pobles d’Espanya excepte el català i que, tant la dreta com l’esquerra espanyoles, tenen en comú una aversió al fet diferencial català i “la voluntat fanàtica d’anorrear-lo”. Espanya (dominada per l’esperit de Castella) és un poble essencialment imperialista, militarista, dogmàtic, mentre que Catalunya és un poble amb sentit pràctic, de tarannà pacífic i treballador. Són, per tant, dues realitats incompatibles, condemnades a no entendre’s, encabides en un mateix territori com si és tractés d’una mala passada del destí. En el cas de Catalunya, el destí sembla especialment cruel perquè l’ha situada entre dos estats centralistes i dominadors, com són Espanya i França. I si tot plegat no fos prou complicat per a un petit i indefens país com el nostre, cal afegir-hi “l’autèntica repugnància que experimenten ells, al fons del fons (àdhuc si saben ofegar-la amb la més exquisida cortesia), quan senten que parlem català”.

Gaziel, però, també analitza les falles de Catalunya: la seva tendència indefugible a perdre sempre totes les batalles, la seva impossibilitat a constituir-se com a estat, o –brillant metàfora– la seva impotència per encarnar en cos la seva ànima. L’escriptor lamenta el munt d’oportunitats malaguanyades, de jugades desaprofitades, de moments històrics perduts... Però, al cap i a la fi, malgrat que Catalunya sigui des del punt de vista polític “una desgràcia perfecta”, gaudeix d’una “vida exemplar i extraordinàriament saborosa”, mentre que a Castella “la vida hi és infinitament pobra i trista”. I això darrer, crec jo (encara que Gaziel no ho digui obertament), crea un complex d’inferioritat terrible, una mena de gelosia malaltissa que ha portat Espanya a voler no només vèncer i dominar Catalunya, sinó també a humiliar-la sempre que ha pogut. Ho ha intentat de nou amb el 155 i una campanya electoral bruta i deshonesta, però tampoc no se n’han sortit. El problema, doncs, no és tant quina mena de gent som, sinó quina mena de gent són.  

Diari de Girona, 24 de desembre de 2017