11 de desembre de 2017

La metàfora dels equidistants

Nosaltres ja ho sabíem, que el feixisme només estava adormit (o més aviat condormit, com diuen aquells vellets tan folklòrics de l’Empordà). De tant en tant, però, en sentíem els roncs, del feixisme, vull dir. I llavors, davant els amics i coneguts, en sopars i festes estiuenques, ens fèiem els milhomes, els revolucionaris, i dèiem que ens hi enfrontaríem amb totes les armes de la democràcia, que no el deixaríem passar, que nosaltres teníem memòria i que la llibertat i la veritat estaven per damunt de tot. Sí, dèiem això i altres coses per l’estil, amb un munt de metàfores brillantíssimes, que desplegàvem amb aquella agudesa i eloqüència que ens han donat el cosmopolitisme i, en alguns casos, una educació elitista o de barri marginal.
Ens anava molt bé que a la Generalitat hi governés un senyor baixet i de dretes que pactava amb la dreta espanyola i que, al final, tan corruptes fossin l’un com els altres. Així podíem repetir com un mantra que els nacionalistes són tots la pesta, els d’aquí i els d’allà, i que nosaltres no tenim nació, ni fronteres, només metàfores que ens permetien afirmar que la nostra pàtria és una llibreria o la via làctia. Perquè nosaltres no tenim aquesta mirada esquifida dels independentistes-nacionalistes, nosaltres veiem matisos i subtileses, per això som tan bons amb les metàfores. Però llavors, no sabem gairebé com, això de l’independentisme (nacionalista, és clar) va agafar una volada que ens va horroritzar: gent, com xaiets, obeint consignes i manifestant-se en massa pels carrers i volent votar. Un cop més, ja ho vèiem venir, que tot acabaria malament, perquè ara no només sentíem roncar el feixisme, sinó que es començava a desvetllar i es movia inquiet al llit. “Qué desastre. Qué mal todo”, comentàvem a les festes i trobades, i enyoràvem aquells temps en què tot restava callat i mut i embalsamat com una mòmia i sabíem qui eren els bons i els dolents.

I la bola es va anar fent grossa i alguns ens demanaven que ens definíssim, que prenguéssim partit, que s’estaven vulnerant els drets bàsics, que s’havia empresonat gent per la seva ideologia política (independentista i nacionalista, no ho oblidem), que els ultres i la policia apallissaven gent... Però nosaltres estàvem per sobre d’aquestes lluites ridícules, infantils, entre nacionalistes igualment obtusos. Nosaltres, des de l’equidistància, condemnàvem igualment una cosa i l’altra. Nosaltres, i ho dic de tot cor, buscàvem una metàfora brillant, definitiva, però ja érem incapaços de trobar-ne cap que no ens posés en evidència.

Diari de Girona, 10 de desembre de 2017