16 d’octubre de 2017

El món és un femer

Des de l’1 d’octubre he rebut nombrosos correus electrònics d’amics que viuen a l’estranger. Sobretot d’amics anglesos que, esgarrifats per les imatges de la brutalitat policial, volien saber si estava sa i estalvi. Em preguntaven com era possible que en un país aparentment democràtic, en un país membre de la Unió Europea, s’hi produís una repressió indiscriminada contra gent pacífica, indefensa, joves o vells. Gent que només volia introduir un vot dins d’una urna! Fins i tot acceptant que fos “il·legal” –el referèndum, no pas el fet de votar– res no justificava aquella agressivitat, com no fos l’odi i el ressentiment covat durant anys i anys (¿o potser quan cometem alguna altra “il·legalitat” rebem cops de porra de la policia?).
No en tinc la resposta, és clar. Encara em faig la pregunta una i una altra vegada: per què tant d’odi, per què tanta crueltat, per què tanta rancúnia? Però ho vaig entendre una mica quan vaig veure una pancarta dels manifestants per la unitat d’Espanya: “Han hecho más daño unas papeletas que todas las bombas de ETA”. És terrible, aquesta frase! És perversa. És d’una indignitat malaltissa. Vol dir que els fa més mal i més por la democràcia que la violència i el terrorisme. És la pura irracionalitat, la barbàrie. És la plasmació d’un odi visceral i d’un ressentiment ancestral contra aquells que mai han usat la violència. És esborronadora perquè no deixa lloc sinó a la força bruta.

Llavors em va venir al cap aquella frase que un personatge de Charles Dickens, maltractat inclementment pels poderosos, repeteix sovint a Temps difícils: “El món és un femer”. Sí, el món és un femer quan aquestes coses poden passar i, sobretot, quan el silenci còmplice de molts les justifica i fins i tot les esperona. Aleshores la violència queda legalitzada i els feixistes, com hem vist aquests dies, actuen amb tota impunitat. “Els governs no es mullaran per vosaltres, però creu-me que la gent del carrer està indignada amb el que passa a Catalunya. Ningú no es creu ja que Espanya sigui un país democràtic”, m’escrivia un amic. I em repetia la paraula “vergonya”, que tant hem pronunciat darrerament. Però la vergonya, per desgràcia, només la sentim els que defugim la violència i la corrupció moral i material. I per desgràcia estem davant d’una colla de cínics que es tapen les vergonyes els uns als altres. Només ens tenim, doncs, a nosaltres i, quan defalleixo, evoco les paraules amb què el meu amic acabava el seu correu: “Heu d’estar molt orgullosos de l’actitud tan pacífica i digna que heu adoptat”.

Diari de Girona, 15 d'octubre de 2017