21 d’agost de 2017

L'Elvis i Barcelona

El 17 d’agost de 1977 em devia aixecar molt content: estava de vacances, acabava de complir vuit anys i segurament aquell dia faríem alguna cosa especial perquè també havia estat l’aniversari de la meva mare. Era un dimecres (ho he comprovat ara mateix) i suposo que vaig romancejar al llit i vaig esmorzar, com sempre, a corre-cuita per poder anar a jugar. Tot són suposicions, és clar, perquè els records d’aquell estiu es barregen amb els de molts altres estius de la meva infància. Però hi ha un fet que sí que retinc per sempre més amb nitidesa: vaig agafar la bicicleta nova per anar a cals veïns. Hi anava sovint, no em calia cap excusa, perquè sempre em rebien amb afecte. Devia ser pels volts d’havent dinat, ja que tenien la tele engegada i donaven les notícies. Aquell televisor em captivava: era el primer i l’únic que coneixia en color, uns colors psicodèlics, inversemblants, que m’allunyaven encara més de la realitat. Com de costum, m’hi vaig quedar embadalit, fins que vaig sentir una veu, vigorosa, eterna, que coneixia prou bé perquè l’havia sentida molt sovint a casa i al radiocasset del cotxe: era l’Elvis. Informaven, encara confusament, de la seva mort el dia anterior.

El dijous 17 d’agost de 2017 també em vaig llevar de bon humor: la meva filla, la meva mare i jo acabàvem de celebrar l’aniversari i, a més, estava acabant de corregir les galerades d’un nou llibre. Al matí vaig anar a la biblioteca de Palafrugell per una sessió de fotos com a autor de capçalera i a la tarda hi vaig tornar per escoltar una xerrada de la Marina Garcés. De camí cap a la biblioteca, vaig posar la ràdio del cotxe i em vaig assabentar de l’atropellament a la Rambla de Barcelona. Com sempre, les primeres notícies eren molt vagues i les informacions arribaven amb comptagotes: es parlava de dos o tres morts i desenes de ferits, però tot feia sospitar que es tractava d’un atac terrorista. Així es va confirmar quan vaig engegar la ràdio de tornada cap a casa: era un cop brutal, salvatge, bàrbar. Em vaig preguntar, suposo que com molts altres, d’on naixia i com creixia aquell odi cec fins a la demència, com es podia explicar aquella maldat extrema, quines paraules podien donar sortida al doll de tristesa, impotència i ràbia que generava aquell horror. Però només trobava silenci i més silenci, com un abisme, com un límit infranquejable. D’esma, atordit, vaig canviar d’emissora: sonava l’Elvis i la seva veu, eterna i vigorosa, em va semblar un lament inconsolable.

Diari de Girona, 20 d'agost de 2017