10 de juliol de 2017

Els visitants

Pels volts de Sant Jordi, mentre llegia gronxant-me al balancí, un ocell entrava i sortia amb desfici del porxo de casa. No recordava haver-ne vist mai cap d’igual: era, si fa o no fa, de la mida d’un pardal, bru, bellugadís, bec negre i cua roja. Vaig cercar-lo en un llibre d’aus: era precisament un cua-roja o cotxa fumada (segur que té més noms segons l’indret) i, com l’oreneta, venia de l’Àfrica. Era el mascle, que havia avançat la migració i havia començat a niar en una cavitat del sostre, vora la columna del porxo. Només gosava entrar-hi si jo m’allunyava del vidre, llavors traginava branquetes, molsa, herba, palla, a l’interior del niu. Al cap d’unes dies –o potser setmanes– va arribar la femella: era lleugerament més petita i amb el plomatge un xic més clar. Sovint sentia com es cridaven amb un xiulet insistent, nerviós, vagament metàl·lic, des d’arbres propers. Aleshores volaven junts cap al niu, tot i que el mascle, més prudent, feia escala a la base de la columna i s’assegurava sempre que jo no fos massa a prop. Cada dia, just sota el forat, trobava restes de branquillons i, fins i tot, de formigó i sorra, com si estiguessin ampliant la llar per encabir-hi tota la família.
De sobte la femella va desaparèixer i el mascle voltava inquiet, desvagat, amb la cua estufada, com qui no sap què fer amb el temps lliure. Però ben aviat van tornar a volar junts i a enviar-se senyals: ara ja no traginaven materials per al niu, sinó cucs, papallones i qualsevol insecte que els oferís el jardí. Incansables, sortien i entraven d’aquell diminut forat constantment, a qualsevol hora del dia. De fet, ens havien perdut la por i encara que estiguéssim dinant, sopant o llegint al porxo, ells s’hi escolaven amb una agilitat i rapidesa sorprenents per alimentar els pollets que, al cap de poc, ja vam sentir piular. Només calia, però, acostar-se al niu perquè els piulets s’aturessin i els pares, neguitosos, voletegessin pels encontorns amb uns xisclets aguts.

Un matí que estava corregint un text, vaig sentir un cop sord al vidre: era un dels pollets que feia pràctiques de vol. En pocs dies s’hi van anar afegint la resta i, al cap de no res, el niu quedava desert. Encara vam veure els pares (o potser ja eren els fills) voltar pel jardí de branca en branca durant uns dies. Ara, però, ja fa temps que no en veig cap i sovint em pregunto on són i, sobretot, si la propera primavera tornaran a casa nostra, que també és casa seva.

Diari de Girona, 9 de juliol de 2017