24 de juliol de 2017

La literatura nua

El bisbalenc Xavier Lloveras ha publicat, dins la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona, una petita meravella: El mirall dels llibres. Lloveras ha estat vinculat al món de la literatura des de múltiples vessants: com a llibreter, com a corrector, com a crític, com a traductor, i també com a poeta. Segurament aquesta diversitat –diguem-ne laboral– li ha donat una visió molt àmplia i matisada de la literatura. El mirall dels llibres és una obra penetrant, lúcida, allunyada dels prejudicis i els tòpics, plena de subtileses i descobriments; és, en definitiva, l’obra d’un lector perspicaç i lliure. Per les seves pàgines hi desfilen, entre molts d’altres, Baudelaire, T.S. Eliot, Proust, Cohen, Eco, Gide, Duras, Kundera o Modiano, i no tots en surten ben parats, perquè Lloveras també sap destapar les trampes i els paranys de la literatura. La nostra, de literatura, hi està representada amb autors com Blai Bonet, Gabriel Ferrater, Albert Roig, Josep Pla, Quim Monzó o Llorenç de Villalonga.
No sempre comparteixo els comentaris i judicis de Xavier Lloveras, però sí que hi coincideixo molt sovint, i fins i tot quan no hi combrego, em fan replantejar alguns estereotips sobre certs autors i també m’ajuden a apropar-me a la literatura des d’una posició menys encarcarada i “oficial”. M’interessa especialment la part dedicada a Mercè Rodoreda (“el millor prosista de la literatura catalana”) i com ens mostra alguns dels canvis que l’autora va fer a l’única novel·la de joventut que va voler salvar: Aloma. Entre la primera i la segona versió de la novel·la han passat trenta anys i les modificacions són, tal com afirma Lloveras, tota una lliçó d’estil perquè Rodoreda “va fer de la senzillesa treballadíssima la base de la seva obra”.

I deixo per al final tres dels poetes que més m’apassionen, en aquest ordre: Vinyoli, Foix i Riba. Tres poetes que, a més, van tenir una relació estreta. En el cas de Riba i Vinyoli m’atreviria a dir que gairebé va ser una relació paterno-filial, de mestre a deixeble. Pel que fa a Foix i Vinyoli, es van cartejar i es van dedicar poemes l’un a l’altre. Per bé que Vinyoli només apareix a El mirall dels llibres de manera tangencial, puc intuir que Lloveras el considera un poeta d’alta volada. Riba i Foix, hi són tractats de forma més profunda i reveladora, amb especial atenció a l’evolució de la seva obra. De J.V. Foix en diu, ras i curt, que és “un dels quatre o cinc poetes més importants d’Europa del segle XX”. No hi puc estar més d’acord.

Diari de Girona, 23 de juliol de 2017 


10 de juliol de 2017

Els visitants

Pels volts de Sant Jordi, mentre llegia gronxant-me al balancí, un ocell entrava i sortia amb desfici del porxo de casa. No recordava haver-ne vist mai cap d’igual: era, si fa o no fa, de la mida d’un pardal, bru, bellugadís, bec negre i cua roja. Vaig cercar-lo en un llibre d’aus: era precisament un cua-roja o cotxa fumada (segur que té més noms segons l’indret) i, com l’oreneta, venia de l’Àfrica. Era el mascle, que havia avançat la migració i havia començat a niar en una cavitat del sostre, vora la columna del porxo. Només gosava entrar-hi si jo m’allunyava del vidre, llavors traginava branquetes, molsa, herba, palla, a l’interior del niu. Al cap d’unes dies –o potser setmanes– va arribar la femella: era lleugerament més petita i amb el plomatge un xic més clar. Sovint sentia com es cridaven amb un xiulet insistent, nerviós, vagament metàl·lic, des d’arbres propers. Aleshores volaven junts cap al niu, tot i que el mascle, més prudent, feia escala a la base de la columna i s’assegurava sempre que jo no fos massa a prop. Cada dia, just sota el forat, trobava restes de branquillons i, fins i tot, de formigó i sorra, com si estiguessin ampliant la llar per encabir-hi tota la família.
De sobte la femella va desaparèixer i el mascle voltava inquiet, desvagat, amb la cua estufada, com qui no sap què fer amb el temps lliure. Però ben aviat van tornar a volar junts i a enviar-se senyals: ara ja no traginaven materials per al niu, sinó cucs, papallones i qualsevol insecte que els oferís el jardí. Incansables, sortien i entraven d’aquell diminut forat constantment, a qualsevol hora del dia. De fet, ens havien perdut la por i encara que estiguéssim dinant, sopant o llegint al porxo, ells s’hi escolaven amb una agilitat i rapidesa sorprenents per alimentar els pollets que, al cap de poc, ja vam sentir piular. Només calia, però, acostar-se al niu perquè els piulets s’aturessin i els pares, neguitosos, voletegessin pels encontorns amb uns xisclets aguts.

Un matí que estava corregint un text, vaig sentir un cop sord al vidre: era un dels pollets que feia pràctiques de vol. En pocs dies s’hi van anar afegint la resta i, al cap de no res, el niu quedava desert. Encara vam veure els pares (o potser ja eren els fills) voltar pel jardí de branca en branca durant uns dies. Ara, però, ja fa temps que no en veig cap i sovint em pregunto on són i, sobretot, si la propera primavera tornaran a casa nostra, que també és casa seva.

Diari de Girona, 9 de juliol de 2017


3 de juliol de 2017

La Guerra de Pla

La setmana passada es va inaugurar a la Fundació Josep Pla de Palafrugell l’exposició “Mig Europa cau. Impressions de Josep Pla sobre la Gran Guerra”, comissariada per Francesc Montero. Els continguts de l’exposició s’han editat també en forma de llibre, en el qual han participat, a banda del mateix Montero, Anna Aguiló, Maximiliano Fuentes, Joan Safont, Xavier Pla, Jordi Amat i jo mateix. Alhora, s’hi poden trobar textos de Santiago Rusiñol, Eugeni d’Ors, Frederic Pujulà, Gaziel i Romà Jori.
L’exposició mostra la mirada lúcida i intuïtiva d’un periodista i escriptor que, gairebé adolescent, viu un dels esdeveniments més decisius i trasbalsadors del segle XX. D’antuvi, es mostra interessat però alhora perplex pel conflicte que assola mig món; a poc a poc, però, un cop païda l’experiència, l’anirà modelant i repensant a través d’articles, de lectures i reflexions i de relats literaris. L’escriptor afirmarà que, després d’aquella tragèdia sense precedents a la història de la humanitat, “he estat sempre pacifista i antidolorista”. A més, el final de la primera guerra mundial coincideix amb la tornada de Pla a Palafrugell, a causa de l’epidèmia de grip que obliga a tancar la universitat de Barcelona, i l’inici d’un dietari que, amb el temps, es convertirà en una obra cabdal: El quadern gris. Fins i tot aprofitarà un episodi bèl·lic a les costes palafrugellenques, l’enfonsament del vaixell Palermo, per escriure un relat magnífic, amb un personatge misteriós però real, es Miner; una narració a cops onírica, a cops asfixiant i amb un final apoteòsic i dantesc que evoca i condensa tots els horrors de la guerra: Un de Begur.
La guerra, doncs, i sobretot la postguerra i els conflictes que s’aniran covant d’una manera latent però vigorosa, seran claus per a la formació periodística i literària de Pla, però també conformaran els seus valors morals i una visió del món un xic àcida i escèptica que ja no abandonarà mai. A partir d’aquell moment, Pla esdevindrà plenament conscient de l’absurd i la fragilitat dels humans, tal com ho palesarà a El quadern gris: “La petitesa humana és indescriptible. És absolutament indiferent que l’home pensi o no pensi –que l’home cregui o no cregui”.

L’exposició es pot visitar fins al 6 de maig de l’any vinent. No us la perdeu: entendreu moltes coses de Pla, però sobretot entendreu allò que va escriure Rusiñol a propòsit de la guerra: “quan no tinguem altra excusa, també anirem destruint-nos en nom del bé i de la concòrdia”.

Diari de Girona, 25 de juny de 2017