12 de juny de 2017

Admirem-nos

A primer de BUP, una professora em va dir que no hi havia res comparable al plaer intel·lectual. No la vaig entendre gaire bé, la veritat. Jo acabava d’exposar un treball davant la classe i encara em tremolaven les cames: estava massa nerviós i atabalat per copsar aquestes subtileses. Ella em va felicitar, em va mirar amb un somriure i va afegir: “Ho entendràs del tot d’aquí uns anys”. I, de fet, ho vaig anar entenent i assimilant de manera progressiva, com qui no vol la cosa, lentament però amb fermesa. Recordo, per exemple, un goig immens, barrejat amb un cert orgull, quan l’any següent vaig descobrir la poesia de Machado. La llegia i rellegia fins que me l’aprenia de memòria, després en copiava alguns versos en una cartolina i me la penjava a l’habitació. Era una manera de fer molt innocent i primària, meravellat davant un descobriment infinit i atiat per una curiositat insaciable. Però, sense ser-ne conscient, tot plegat anava assentant els fonaments del meu creixement intel·lectual, crític i espiritual, que sempre van lligats i que, en el fons, cerquen la bellesa fins i tot en les coses més tràgiques o fosques de l’existència.
Al curs següent va aparèixer una nova assignatura: filosofia. I el món se’m va eixamplar fins al vertigen. Aquelles preguntes, incerteses i divagacions que jo m’havia formulat des de la infància sorgien ara elaborades i sistematitzades amb agudesa i precisió. A COU, Plató i Aristòtil van expressar amb nitidesa allò que jo només intuïa: que la filosofia neix i es nodreix de l’admiració, que vol dir sentir una curiositat gairebé patològica per tot el que t’envolta i, alhora, contemplar-ho i reflexionar-hi amb rigor i amb passió. Tan clar ho vaig veure, que em vaig matricular a la carrera de la Filosofia.

Pel camí em vaig trobar molts filòsofs i poetes i novel·listes i vaig tastar moltes visions i interpretacions de la realitat. Però més enllà d’aquesta diversitat (de vegades aclaparadora i desconcertant) sempre subsistia l’anhel de bellesa i coneixement. S’acostava el final de la carrera i em vaig centrar en Kant, que volia posar ordre i llum en la filosofia un cop Hume l’havia desvetllat del dogmatisme. Kant tornava a expressar amb rotunditat allò que m’esperonava i em continua esperonant després de tant de temps: "Dues coses omplen el meu ànim sempre amb nova i creixent admiració i respecte, a mesura que hi penso i que hi aprofundeixo: el cel estrellat damunt meu i la llei moral dins meu".

Diari de Girona, 11 de juny de 2017

Mosaic de l'Acadèmia de Plató