2 de maig de 2017

Paraula de poeta

Els poetes, els grans poetes, vull dir, sempre van per davant: són pioners, són transgressors, gairebé són visionaris. I ho són perquè porten la llengua més enllà de les convencions, més enllà dels límits, com exploradors intrèpids o savis folls esperonats per intuïcions genials. Dites per ells, les paraules esdevenen reveladores, sagrades, d’una consistència mítica. A les seves mans, la llengua resplendeix, il·lumina, fins i tot enlluerna. Com recordava Rodoreda, en agraïment i homenatge a l’herència rebuda, els poetes piquen pedra en la pedrera de l’idioma i hi descobreixen vetes d’or.
De cada poeta que he fet meu, en recordo algun poema que, com una cançó que un taral·leja segons el moment i l’estat d’ànim, evoco i m’acompanya sovint. De tots ells, en retinc metàfores i símbols potentíssims, imatges suggeridores, versos que són com divises. Alguns m’han ensenyat a mirar la natura amb uns altres ulls, com Verdaguer o Maragall. D’altres han enfortit la meva capacitat reflexiva, irònica, introspectiva, com Gabriel Ferrater o Màrius Torres. I tots m’han regalat un munt de paraules que he anat incorporant al meu vocabulari i que m’han ajudat a intentar escriure i pensar cada dia més acuradament, amb més rigor, amb més precisió, amb més amplitud i riquesa de matisos. Gràcies a Foix, per exemple, sé que hi cales que són “calanques” perquè acaben en cul-de-sac. Vinyoli em va ensenyar que, de tant en tant, cal viure “entotsolat”, és a dir, lluny de tot, abstret i reclòs en el propi jo. I de Carner he après que la llibertat creadora és absoluta i, per això, es poden engendrar paraules tan precioses i evocadores com “gorgolar”.

Ara que ens volen alimentar amb tanta literatura banal i adotzenada, ens hem de nodrir més que mai d’aquella poesia profunda i lúcida. Ara que tot són llamps i trons i ruixats efímers que, al capdavall, deixen la terra erma, hem de tornar a entomar la pluja fina, lenta i persistent que ens amara fins al moll de l’os. Ara que proliferen les estridències i la faramalla, convindria refugiar-se en la robusta sobrietat de les paraules justes i diàfanes. Avui que domina la mistificació i la petulància, faríem bé en aixoplugar-nos en la literatura honesta i plena de veritat. Al cap i a la fi, hi ha infinites raons per llegir poesia, però potser n’hi ha una de primordial, perquè ens immunitza contra els miratges i la frivolitat: “La poesia allunya de les aparences/ i fa propera la realitat” (Joan Vinyoli).

Diari de Girona, 30 d'abril de 2017

Gabriel Ferrater