29 de maig de 2017

Paisatges literaris

Fa pocs dies un meu amic traductor m’explicava el seu viatge a Nova York. Era un d’aquells viatges pendents que un sap que farà algun dia perquè, de fet, és com confirmar uns escenaris que ja ha viscut, que ja té interioritzats, que formen part de la seva memòria tot i no haver-hi estat mai. El meu amic es va passejar per aquells racons que figuren a les obres que ha llegit i/o traduït, espais que la literatura ha mitificat i eternitzat, com el Central Park on Holden Caulfied, protagonista d’El vigilant en el camp de sègol, tragina bona part de les seves tribulacions, o l’edifici Charles Scribner’s Sons on l’editor Max Perkins es barallava amb Hemingway, Fitzgerald i, sobretot, amb Thomas Wolfe. Fins i tot va anar a la recerca de la February House, el meu amic: una mena de refugi i recer que als anys 40 havia acollit poetes com W. H. Auden i novel·listes com Carson McCullers. I a tot això encara caldria afegir-hi les referències cinematogràfiques, perquè Nova York, i Manhattan en particular, és un immens plató en el qual un espera reviure-hi els diàlegs àcids i lúcids de Woody Allen o recórrer els carrers més ombrius i els cafès més atrotinats d’Scorsese.
I mentre escoltava i envejava el meu amic (precisament perquè l’entenia tan bé), vaig recordar la meva estada a Londres. Durant mesos també vaig buscar, amb delit i passió, els escenaris literaris que m’havien nodrit. Cercava el Londres de Phileas Fogg i Sherlock Holmes, que amb tanta solvència havien vençut el tedi de les tardes d’infantesa; cercava els carrerons tortuosos i les andrones fosques on podrien amagar-se els personatges d’Stevenson o d’Agatha Christie. Les tardes d’hivern, quan tornava cap a casa tot passejant vora el riu, m’imaginava que encara vivia al Londres de Dickens i que les xemeneies fumejaven i la boira convertia en fantasmes persones i objectes. Tota la ciutat es convertia així en un relat, en un diàleg amb les lectures, en una evocació constant, viva i intensíssima.

I és que els grans escriptors transformen el paisatge, la natura, els pobles i ciutats que apareixen a les seves obres (i alhora aquest paisatge els transforma a ells; s’alimenten mútuament). Tot plegat mostra el poder de la literatura, que vol dir també i sobretot el poder de les paraules, capaces de polir i enfocar la nostra mirada i de sacsejar i estimular la nostra memòria. Com el meu amic, sé que algun dia viatjaré a la Rússia de Txékhov i Tolstoi o a la Grècia de Plató i Aristòtil perquè, en el fons, fa molt de temps que en vaig comprar el bitllet.

Diari de Girona, 28 de maig de 2017

15 de maig de 2017

Som sicilians

Cada dia m’agraden més els llibres que s’han de llegir ben a poc a poc. Els llibres que cal tancar de tant en tant per paladejar cada frase, per retenir una imatge o una flaire suggerides, per pair i sospesar alguna reflexió. Aquest és el cas de Narracions sicilianes de Giovanni Verga, traduït per Anna Casassas. Són petites històries quotidianes, retaules costumistes, retrats de vides menudes: pagesos i pastors, mossos i traginers, pescadors i reverends. Són històries petites de vides menudes, sí, però el resultat de tot plegat és immens, colossal, perquè desprèn una lírica abassegadora, perquè universalitza el patiment i ens encara, sense subterfugis, a la mort i al pas del temps que tot, tot ho devora. Dit d’una altra manera, mostra la paradoxa vital amb tota cruesa i sense pal·liatius, però alhora amb una elegància i una subtilesa de matisos que deixa pòsit i sacseja la consciència.
Amb una prosa sòbria, propera a l’oralitat, i tanmateix minuciosa i precisa, Verga ens endinsa en la Sicília rural, en la vida austera, dura i soferta dels seus pobladors. Els diàlegs són àgils, concisos, esquitxats de dites, proverbis i saviesa popular. Les descripcions de la natura i el paisatge són d’una bellesa gairebé feridora: “Al juny les espigues s’ajupen pel pes, i els solcs, al novembre, fumegen així que hi entra la rella gairebé com si tinguessin sang a les venes. Així cal, doncs, que qui sembra i recull també caigui com una espiga madura...”. És una existència marcada per una lluita constant i ferotge, pel fatalisme i sovint per la injustícia, però que els seus protagonistes entomen amb una resignació ancestral i, doncs, amb un sentit de l’humor deliciós, murri, d’una sornegueria que t’acaba reconciliant amb la vida malgrat tots els obstacles i les atzagaiades.

Aquest humor, per cert, és molt còmplice del nostre, d’aquesta ironia que tot ho relativitza i tot ho suporta. Com també és molt nostre aquest paisatge de butxaca, polit i abastable: els marges i corriols flairosos de farigola i romaní, les figueres de moro i els olivars, els camps de blat i les nuvolades esqueixades pels vents. Aquestes narracions evoquen el dramatisme de Víctor Català i el sensualisme de Ruyra. Però, sobretot, recorden Bertrana, perquè els herois són els més humils, perquè els animals esdevenen personatges, perquè la natura es palpa, s’olora i s’humanitza, perquè el poder aclapara els més dèbils i perquè cada paraula és com una festa que cal celebrar.

Diari de Girona, 14 de maig de 2017 


2 de maig de 2017

Paraula de poeta

Els poetes, els grans poetes, vull dir, sempre van per davant: són pioners, són transgressors, gairebé són visionaris. I ho són perquè porten la llengua més enllà de les convencions, més enllà dels límits, com exploradors intrèpids o savis folls esperonats per intuïcions genials. Dites per ells, les paraules esdevenen reveladores, sagrades, d’una consistència mítica. A les seves mans, la llengua resplendeix, il·lumina, fins i tot enlluerna. Com recordava Rodoreda, en agraïment i homenatge a l’herència rebuda, els poetes piquen pedra en la pedrera de l’idioma i hi descobreixen vetes d’or.
De cada poeta que he fet meu, en recordo algun poema que, com una cançó que un taral·leja segons el moment i l’estat d’ànim, evoco i m’acompanya sovint. De tots ells, en retinc metàfores i símbols potentíssims, imatges suggeridores, versos que són com divises. Alguns m’han ensenyat a mirar la natura amb uns altres ulls, com Verdaguer o Maragall. D’altres han enfortit la meva capacitat reflexiva, irònica, introspectiva, com Gabriel Ferrater o Màrius Torres. I tots m’han regalat un munt de paraules que he anat incorporant al meu vocabulari i que m’han ajudat a intentar escriure i pensar cada dia més acuradament, amb més rigor, amb més precisió, amb més amplitud i riquesa de matisos. Gràcies a Foix, per exemple, sé que hi cales que són “calanques” perquè acaben en cul-de-sac. Vinyoli em va ensenyar que, de tant en tant, cal viure “entotsolat”, és a dir, lluny de tot, abstret i reclòs en el propi jo. I de Carner he après que la llibertat creadora és absoluta i, per això, es poden engendrar paraules tan precioses i evocadores com “gorgolar”.

Ara que ens volen alimentar amb tanta literatura banal i adotzenada, ens hem de nodrir més que mai d’aquella poesia profunda i lúcida. Ara que tot són llamps i trons i ruixats efímers que, al capdavall, deixen la terra erma, hem de tornar a entomar la pluja fina, lenta i persistent que ens amara fins al moll de l’os. Ara que proliferen les estridències i la faramalla, convindria refugiar-se en la robusta sobrietat de les paraules justes i diàfanes. Avui que domina la mistificació i la petulància, faríem bé en aixoplugar-nos en la literatura honesta i plena de veritat. Al cap i a la fi, hi ha infinites raons per llegir poesia, però potser n’hi ha una de primordial, perquè ens immunitza contra els miratges i la frivolitat: “La poesia allunya de les aparences/ i fa propera la realitat” (Joan Vinyoli).

Diari de Girona, 30 d'abril de 2017

Gabriel Ferrater