7 d’abril de 2017

Ses Falugues

El Camí Vell de Tamariu porta a tota mena de meravelles: cales i calanques, platges i afraus, fonts i rieres, barraques i feixes de pedra seca... Tot just encetada la tresquera, s’obre un corriol amb romanins esponerosos, esparregueres esborrifades i alguna gatosa traïdora. Se sent ja la flaire endolcida, un xic apegalosa, dels ginestars florits i, de cop, com un ensurt mig esperat, els tudons emprenen el vol amb un batec d’ales feixuc i sorollós. Aviat els pins s’imposen, entre terres sorrenques i clapes de blau marí, i les primeres sentors salabroses et guanyen els pulmons. Llavors la vista pot descansar sobre un olivar immens, polit, d’una harmonia sedant, a recer de tots els vents. Les soques recargolades, laberíntiques, conviden a la contemplació: és el moment de seure prop d’una mata d’espígol i fer un mos i un traguinyol. Rere uns xiprers altíssims i ensalvatgits, s’endevina el mas d’en Llor i l’alzina centenària que el custodia. Cal vorejar el camp, cercant l’ombra dels suros, i endinsar-se en un senderó amb prou feines insinuat: les falgueres que sobresurten dels rocs us fan de guia. Tot just quatre passes i els brucs esdevenen colossals, llargaruts, de soques gruixudes com un braç vigorós. El camí s’enfosqueix, espès, vacil·lant, però acaba eixint en una passera entre llentiscles i roques escarides, clapejades de molsa i líquens, sempre amunt.

Ara ja es veuen els encontorns de Fornells i d’Aiguablava embastardits per alguna construcció obscena. I al lluny, calladament imponent, el cap de Begur. Poc abans d’arribar al cim, un parell de perdius fugiran esverades del niu, acuitades pel gos. És el moment de davallar enmig de dos penyals flanquejats per uns cirerers d’arboç fabulosos, com no n’heu vist mai cap. La baixada és rosta, ombriva, incerta: hi heu de posar tots els sentits. Finalment mor en un viaró que avança arran de la paret rocosa i dreta i elevada. I, de sobte, la gran sorpresa: dues cavorques en aquella matèria pètria que semblava inexpugnable. Una té forma d’ou i l’alçada d’un nen abans de fer l’estirada. L’altra recorda una vulva gegantina i un adult hi pot entrar dret. No se’n sap gaire res: ni qui les va fer (si és que no són fruit de l’erosió) ni per què. En tot cas, a mi sempre m’agrada creure en la llegenda: són el cau de ses falugues, un éssers minúsculs com un gra de sorra que s’introdueixen al cos dels humans per les orelles, la boca i els narius i, un cop a dins, els fan embogir a còpia de pessigolles.  

Diari de Girona, 2 d'abril de 2017