17 d’abril de 2017

La creu del Diable

El carrer de l’Amargura, a Bellver de Cerdanya, s’enfila, estret i esglaonat, cercant les restes del castell. Just quan et comença a faltar l’alè, destaca un casalot del segle XVI, massís, imponent, recobert de pedra i fustam: cal Patanó. Antigament era una fonda. El 1860, els mesos d’octubre i novembre, quan el bosc plora i la natura es mostra vulnerable en la seva magnificència, s’hi va hostatjar el poeta andalús Gustavo Adolfo Bécquer. Cercava repòs i consol per a la seva malaltia. Cercava –diu una placa a la façana de l’edifici– l’aire i el sol de les muntanyes. Però ni tot l’aire ni tot el sol d’aquells Pirineus van poder derrotar una malaltia insidiosa i obstinada que acabaria enduent-se el poeta a la tomba amb només trenta-quatre anys.
Però els escriptors, encara que s’estiguin consumint per la tuberculosi (segurament la més literària de les patologies), no deixen de ser escriptors, és a dir, uns éssers curiosíssims, àvids d’històries i paraules amb les quals contar-les. Vet aquí, doncs, que Bécquer es va sentir de seguida atret per una llegenda que s’explicava per aquelles contrades: les atrocitats del senyor del Segre, amo de Sant Martí dels Castells, i el poder macabre de la seva armadura. És una llegenda d’una enorme força dramàtica, emmarcada en un paisatge sublim, que explica l’origen d’una creu de ferro situada al capdamunt d’un puig. Una història que juga amb la contradicció de dos símbols, la creu i el dimoni, com a metàfora de l’eterna lluita entre el bé i el mal.

Bécquer se serveix de la bellesa de la natura per dotar la llegenda d’una gran plasticitat: rierols, muntanyes, valls i caminois adquireixen vida pròpia i acompanyen les tribulacions dels personatges. Tot s’envolta d’una aureola de misteri, atiat per la llum crepuscular i els indrets remots conquerits per la vegetació o l’oblit. L’escriptor també evoca molts racons de la vila: la torre de la Presó, la plaça del Portal, la plaça Major, l’església de Sant Jaume i els carrerons del nucli antic. La narració traspua aquella sensació tan pròpia dels relats populars: el delicat equilibri entre la realitat i la ficció, entre els fets històrics i els imaginats. El mateix Bécquer, encapçala La creu del Diable amb una advertència que defineix a la perfecció l’esperit i l’essència d’aquestes històries: “Que lo creas o no me importa bien poco. Mi abuelo se lo narró a mi padre, mi padre me lo ha referido a mí, y yo te lo cuento ahora, siquiera no sea más que por pasar el rato”.

Diari de Girona, 16 d'abril de 2017