6 de març de 2017

Si feu memòria...

Si feu memòria, segurament recuperareu un dels moments més apoteòsics de la vostra infantesa. S’esdevenia generalment després d’un gran àpat, potser amb motiu d’alguna celebració... La sobretaula s’allargava més del compte, les ampolles buides s’acumulaven arreu, entre plates de dolços i grana de capellà. De sobte, algú s’alçava i engegava el tocadiscs o, més endavant, el casset. Sonaven, amb un retruny esquerdat, la cançó de l’estiu o els èxits d’aquell any o potser algun clàssic de la història del rock. A la mainada ens faltava temps per saltar a la “pista” i sacsejar-nos com esperitats. En un tres i no res s’arraconaven els mobles i es reduïa la llum. Llavors, des dels més decidits fins als més reticents, els grans s’anaven afegint a la ballaruga: pares, avis, amics, tiets... Tothom semblava immensament feliç, però els nens entràvem en èxtasi, una mena de plenitud que ens feia adults de cop, que ens prometia gresca fins a hores petites.
L’altre moment culminant requeria una sortida a bosc. Quedàvem per dinar tota la colla en una pineda flairosa i sorrenca. Ens repartíem lesfeines i el menjar (l’amanida i la truita de patates, però, eren innegociables) i ens hi presentàvem aviat, amb el cotxe atapeït i l’energia desbordant. Mentre els grans recollien llenya, cercaven els paratges més ombrívols o arrecerats i, enllestit el dinar, paraven taula, nosaltres exploràvem els encontorns a la recerca d’aventures i tresors: una petjada de senglar, un escorpí sota un roc, un cau de conills o una barraca atrotinada. Arran de mar i enmig de bosc, tot àpat és millor, això ho sap qualsevol persona assenyada: així, doncs, ens cruspíem el dinar amb una fam feréstega. Havent dinat, els grans feien la migdiada i nosaltres ens avorríem com bonament podíem. I llavors venia el moment clau, just abans de recollir els triquells i marxar. Si els adults estaven d’humor i el temps (tant cronològic com meteorològic) ens acompanyava, s’improvisaven dues porteries amb pedres o les soques d’un pi i s’encetava un partit de futbol caòtic i apassionant. Les mares i àvies feien de porteres, amb les faldilles voleiant a cada aturada; segons l’edat, s’ocupaven posicions més defensives o més avançades. La pilota adquiria vida pròpia.Altre cop, i per uns moments, tothom semblava molt feliç.

Ara, no cal dir-ho, jugo en posicions més endarrerides i sóc dels últims a saltar a la pista, però no sabeu com xalo veient les cares de satisfacció dels més menuts.

Diari de Girona, 5 de març de 2017