20 de febrer de 2017

La vocació indomable de Bertrana

Prudenci Bertrana va passar tota la seva vida “entre la terra i els núvols”, tal com va titular la trilogia autobiogràfica que inclou L’hereu, El vagabund i L’impenitent. És a dir, Bertrana va viure entre el desig i la crua realitat, entre els somnis i els obstacles que hi posaven fre, entre la vocació artística (primer pictòrica i després literària) i les exigències quotidianes. I, segons ens explica ell mateix, no se’n va sortir mai del tot: gairebé sempre va patir una situació econòmica precària, amb feines inestables i mal pagades, amb problemes legals i drames familiars constants. Sempre va enyorar la vida pura i senzilla del camp, l’arcàdia infantil del seu mas Espriu, a l’Esparra; sempre va veure la ciutat com una amenaça, com un pou de corrupció i hipocresia on, per altra banda, havia de recórrer si volia guanyar-se la vida.
Una mica empès pels problemes que havia tingut a Girona i una mica per les promeses periodístiques que li feien des de la capital, va instal·lar-se a Barcelona, primer sol i després amb la seva dona i els quatre fills. Al cap de poc ja va veure clar que la professionalització de l’artista era una il·lusió dolorosa i ho va plasmar en un article del 1913: “A Catalunya és possible tot menys fer-se un sou escrivint pel gust d’escriure”. A Barcelona, el sentiment d’enyorança, tant de la natura com de Girona, es va anar afermant, engrandit per la deshumanització de la ciutat i les privacions que torturaven Bertrana i a les quals sempre va atribuir la malaltia i la mort de tres dels seus quatre fills. Amb tot, va continuar fidel a la seva crida literària, fidel a uns principis ideològics, vitals i morals que li van ocasionar greus dificultats i moltes frustracions. Però Bertrana va saber mantenir la coherència, la quota de marginalitat i perspectiva que tot escriptor ha de retenir per escriure amb llibertat i rigor.

En l’epíleg de L’impenitent, del 1939, dos anys abans de morir, va deixar escrites unes paraules que justifiquen una vida i una obra: “S’ha deixat endur per una vocació irresistible, per una mena d’apostolat que no sap pas si és sublim o ridícul, i mai no ha pogut vinclar l’espinada davant d’un polític, ni fer estades a les antesales dels personatges influents, ni sotmetre’s a les exigències dels mercaders de la literatura amena, ni del públic que la compra per matar el temps. El jove que l’escolta troba admirable que no hagi volgut perdre en aquest temps la seva salvatge independència, ni escriure res que no li sortís del cor”.

Diari de Girona, 19 de febrer de 2017