20 de febrer de 2017

Teresa Juvé, la memòria serena

Un dia, fa anys, la Teresa Juvé em va dir que estava impregnada de memòria. Va somriure i va callar durant una estona, com si em donés temps per pair la frase. Ho vaig entendre del tot quan, no fa gaire, vaig rellegir aquest passatge del seu darrer llibre, Tu ets jo: “El meu present és una vida paral·lela al meu passat, perquè sempre visc aquell passat com si el visqués ara”. I aquell passat no sempre va ser falaguer: va haver-hi l’esclat de la Guerra Civil en plena joventut, l’exili, els camps de concentració, les mancances i frustracions, l’enyorança, l’empresonament del seu marit, Josep Pallach... I amb tot, la Teresa mai no parla amb ira ni ressentiment, no li descobreixo ni un bri de rancúnia a la veu ni als ulls. Enraona amb la fermesa i la serenor dels que conviuen amb pau amb els seus records i, doncs, amb si mateixos.
Més aviat sempre percebo agraïment en les seves paraules. Dóna les gràcies per les cançons i els poemes que li ensenyava el seu pare i que li van permetre, tot i haver passat la infantesa a Madrid, aprendre el català. Dóna les gràcies també per haver pogut estudiar a la Institución Libre de Enseñanza, primer, i a l’Institut-Escola Ausiàs March, després, i pels professors que va trobar-s’hi, com ara Carme Serrallonga o Jaume Vicens Vives. També agraeix l’amor a les llengües i als valors democràtics i humanistes que li va inculcar el seu pare, un mestre d’idees anarquistes i gran cultura; així com el consol i el plaer intel·lectual que li ha proporcionat sempre la literatura i l’escriptura. L’any 1963 va quedar finalista del premi Nadal amb La charca en la ciudad, que narrava les misèries dels republicans que van patir l’exili i els camps de concentració (va haver-hi certa polèmica amb el jurat: segurament la novel·la no va guanyar perquè revelava unes veritats massa incòmodes. En canvi, es va publicar a l’Argentina sense el consentiment de l’autora). Sovint recorda que el seu marit l’esperonava a escriure i era el primer lector i crític dels seus llibres. Als anys noranta va començar a escriure per primer cop en català i va publicar una saga de novel·les policíaques que tenen com a protagonistes dos portantveus del segle XVI.
Fins i tot diria que la Teresa ha sabut assimilar i transformar els moments difícils, fins i tot tràgics, que va haver de viure, per tal que la fessin més forta, més sàvia i l’ajudessin a prendre decisions i superar dubtes. L’assassinat per part dels nazis d’un seu company jueu de la universitat l’any 1942, per exemple, la va empènyer a col·laborar amb la Resistència i jugar-se la vida esquivant la Gestapo per fer d’enllaç i passar informació. Tampoc no va dubtar de fer costat al seu marit en la lluita antifranquista o defensar els seus principis pedagògics, sovint incompresos per massa innovadors. Quan l’observo, tot i el pas dels anys, encara veig aquella noia perseverant que, malgrat els obstacles i les privacions, es va matricular a la universitat francesa, on es va llicenciar en Filosofia i Literatura Comparada. Encara veig la dona honesta i valenta que va rebutjar la condecoració del govern francès perquè havia reconegut la dictadura de Franco. I és que la Teresa no ha deixat mai de mirar-se la realitat amb ulls crítics i aquesta actitud, que és la base del coneixement i la integritat, l’ha fet lliure.

Aquest 7 de febrer la Teresa ha fet 96 anys. La mirada perspicaç i inquieta no l’ha abandonat mai. Independent i compromesa, amatent a tot el que passa al món, viu, envoltada de records i llibres, a la mateixa casa que Pallach i ella van triar i al mateix poble, Esclanyà, on el seu marit volia ser enterrat. La Teresa m’explica que va conèixer Pallach a l’exili, a Cotlliure, el 15 de juliol de 1948, i que al cap de dos mesos ja eren casats. L’any següent, naixia la seva filla Antònia i, tot i les circumstàncies adverses, ho recorda com un període feliç. Afegeix que des del primer moment que van començar a parlar amb Pallach, ja van saber que no se separarien fins a la mort. Una mort sobtada que va trasbalsar la família i va estroncar la carrera d’un dels pedagogs i polítics més sòlids i lúcids de casa nostra. Pallach estava convençut que la política també era pedagogia, per això va combinar sempre les dues activitats. I la Teresa afegeix: “Estava convençut que la solució dels mals de la humanitat passava per una bona educació, per tenir bones escoles i saber formar bé els alumnes. I jo també ho penso”. Tenim molta feina a fer, pel bé dels nostres fills, però també per agraïment a gent com la Teresa.

Ara, 16 de febrer de 2017

La vocació indomable de Bertrana

Prudenci Bertrana va passar tota la seva vida “entre la terra i els núvols”, tal com va titular la trilogia autobiogràfica que inclou L’hereu, El vagabund i L’impenitent. És a dir, Bertrana va viure entre el desig i la crua realitat, entre els somnis i els obstacles que hi posaven fre, entre la vocació artística (primer pictòrica i després literària) i les exigències quotidianes. I, segons ens explica ell mateix, no se’n va sortir mai del tot: gairebé sempre va patir una situació econòmica precària, amb feines inestables i mal pagades, amb problemes legals i drames familiars constants. Sempre va enyorar la vida pura i senzilla del camp, l’arcàdia infantil del seu mas Espriu, a l’Esparra; sempre va veure la ciutat com una amenaça, com un pou de corrupció i hipocresia on, per altra banda, havia de recórrer si volia guanyar-se la vida.
Una mica empès pels problemes que havia tingut a Girona i una mica per les promeses periodístiques que li feien des de la capital, va instal·lar-se a Barcelona, primer sol i després amb la seva dona i els quatre fills. Al cap de poc ja va veure clar que la professionalització de l’artista era una il·lusió dolorosa i ho va plasmar en un article del 1913: “A Catalunya és possible tot menys fer-se un sou escrivint pel gust d’escriure”. A Barcelona, el sentiment d’enyorança, tant de la natura com de Girona, es va anar afermant, engrandit per la deshumanització de la ciutat i les privacions que torturaven Bertrana i a les quals sempre va atribuir la malaltia i la mort de tres dels seus quatre fills. Amb tot, va continuar fidel a la seva crida literària, fidel a uns principis ideològics, vitals i morals que li van ocasionar greus dificultats i moltes frustracions. Però Bertrana va saber mantenir la coherència, la quota de marginalitat i perspectiva que tot escriptor ha de retenir per escriure amb llibertat i rigor.

En l’epíleg de L’impenitent, del 1939, dos anys abans de morir, va deixar escrites unes paraules que justifiquen una vida i una obra: “S’ha deixat endur per una vocació irresistible, per una mena d’apostolat que no sap pas si és sublim o ridícul, i mai no ha pogut vinclar l’espinada davant d’un polític, ni fer estades a les antesales dels personatges influents, ni sotmetre’s a les exigències dels mercaders de la literatura amena, ni del públic que la compra per matar el temps. El jove que l’escolta troba admirable que no hagi volgut perdre en aquest temps la seva salvatge independència, ni escriure res que no li sortís del cor”.

Diari de Girona, 19 de febrer de 2017


6 de febrer de 2017

Teresa Juvé

Aquest dimarts 7 de febrer la Teresa Juvé farà 96 anys. Viu, acompanyada del seu gos, a Esclanyà, a la mateixa casa que s’havien construït amb el seu marit, el pedagog i polític Josep Pallach. El carrer porta el nom de Pallach, que va morir en aquest poble ara fa quaranta anys. “Quan ell es va morir, la literatura i l’escriptura em van servir de refugi”, em va comentar una vegada. Però la Teresa sempre parla amb serenitat, amb una fortalesa lúcida, amb un deix d’ironia i crítica, si cal. La seva mirada és neta, viva, amarada d’experiència i saviesa. Enraona pausadament, però convençuda, conscient del que ha viscut i per què ha fet el que ha fet.
Va néixer a Madrid, i va aprendre el català gràcies a les cançons que li cantava el seu pare i als poemes de Maragall, de Verdaguer o de Carner que li recitava. Sempre diu que va tenir sort d’estudiar a la Institución Libre de Enseñanza i a l’Institut-Escola Ausiàs March i que d’aquí, i dels bons professors, li ve la passió per la literatura i per la pedagogia. Però la guerra civil ho va estroncar tot i la Teresa es va exiliar a Tolosa. El seu pare i el seu germà van acabar al camp de concentració d’Argelers i ella va recollir totes aquestes vivències a la novel·la L’aiguamort a la ciutat. Quan va saber que els nazis havien assassinat un seu company jueu de la universitat, va començar a col·laborar amb la Resistència tot fent d’agent d’enllaç i jugant-s’hi la vida més d’un cop. Els exiliats tenien l’esperança que, amb el triomf dels Aliats, la dictadura franquista s’ensorraria, però res no va canviar i la Teresa confessa que “era com si alguna cosa, dins nostre, s’hagués mort per sempre més” (més endavant rebutjaria una condecoració com a protesta perquè el govern francès havia reconegut la dictadura de Franco). Amb tot, va conèixer Pallach i va saber de seguida que ja no se separarien mai més i així va ser: van compartir l’interès per la pedagogia, per la literatura i pel compromís polític i democràtic. Tots dos van ser molt actius en la lluita contra el franquisme i ell fins i tot va ser empresonat. Des de llavors, la Teresa ha continuat escrivint, reflexionant i llegint amb el mateix esperit crític de sempre:”Amb els llibres que compro ara, me n’adono que el màrqueting ho domina tot”.

Cada vegada que parlo amb ella, l’admiro més, l’entenc millor. La Teresa Juvé hauria d’anar a totes les escoles, instituts i universitats del país a explicar la seva experiència, el seu compromís i els ferms valors que han guiat la seva vida. D’això, i no d’altres bertranades, se’n diu educar.

Diari de Girona, 5 de febrer de 2017