9 de gener de 2017

Passar en net

Als de la meva generació encara ens feien fer una tasca escolar que sempre vaig trobar tan ridícula com inútil: passar en net. Havíem, doncs, de tenir dues llibretes: una era més senzilla i basta, amb poques planes, de grapes i cobertes primes, que gairebé sempre acabava rebregada, guixada, tacada; l’altra, més gruixuda i d’espiral, tenia cobertes resistents i treballades i havia de romandre tothora impecable. La feina, la de debò, la fèiem a la llibreta “d’en brut”, que n’hi dèiem. Aquella era la llibreta on apreníem a còpia d’errors, on fèiem provatures i gargots, on es reflectien els nostres èxits i fracassos i, per tant, els nostres progressos i el nostre aprenentatge. Llavors, un cop tot estava corregit i revisat pel mestre, ho passàvem (com copistes medievals) a la llibreta “d’en net”. Ho fèiem amb una cura reverencial, perquè ja no hi havia segones oportunitats ni marge per a l’error. Així, doncs, aquesta llibreta era impol·luta i perfecta, però també era pura aparença, una mistificació: les redaccions no tenien faltes, els dibuixos mai no sortien de la ratlla i tots els problemes estaven ben resolts. Era com un trofeu que ensenyàvem als pares quan s’acabava el curs.

Avui he recordat aquelles llibretes a propòsit de la comptabilitat anual, que és una mica com l’acabament del curs dels adults, multiplicada per la irracionalitat de la burocràcia. M’hi ha fet pensar allò tan barroer i enganyós del sou brut i el sou net. Tant si ets autònom com assalariat, l’un reflecteix de debò la nostra feina, tots els esforços que hi esmercem, el que creiem just que hauríem de cobrar pel servei que oferim. Per això, quan et contracten per a alguna feina, sempre et diuen el sou brut, com un esquer, com una il·lusió efímera i trencadissa. Per això, també, el que surt a les estadístiques i a les mitjanes és el seu brut, engreixat com un garrí, perquè el poder adquisitiu d’aquest país no sembli tan miserable. Però resulta que aquest sou brut s’acaba aprimant de manera escandalosa i grotesca a còpia de retencions, de deduccions, d’impostos i altres conceptes que ni entenem ni serviria de res entendre (si més no en el meu cas). Al final, com a la llibreta en net, només roman una petita part de la feina, com una ficció, com un somni estroncat; només resten uns guanys escarransits que fan venir ganes de plorar i que, com molts anys enrere, et deixen aquella sensació tan amarga, entre l’absurd i la presa de pèl.

Diari de Girona, 8 de gener de 2017