23 de gener de 2017

El mas abandonat

Com si tinguéssim una brúixola interna, quan érem petits sempre acabàvem en un mas abandonat que s’alçava als afores del poble. A dins ja no hi quedava res, només pols i runa i, a la llar, unes estelles carbonitzades com a darrer vestigi dels que hi havien viscut. L’interior desprenia una flaire acre, barreja d’humitat i pedra antiga, a la qual ja ens havíem habituat. Al seu voltant, les romegueres s’hi estenien ensalvatgides i cobrien del tot el que algun dia havia estat el safareig o l’abeurador. Només s’hi podia accedir per un corriol que nosaltres, a còpia de passar-hi, havíem obert com si fóssim exploradors en una jungla de Salgari, cosa que sempre rememoràvem com una fita i a crits.
Hi solíem anar sortint d’estudi, amb la bicicleta, pedalant alhora que queixalàvem una llesca de pa amb xocolata (no sé com no ens trencàvem la crisma, que deien els adults). Era el lloc de reunió de la colla: quan no sabies on era algú, segur que el trobaves allà. Ara que hi penso, no hi fèiem gaire res, en aquell lloc, només matar l’estona, amb un avorriment infinit i col·lectiu fins que decidíem on aniríem després. Només tinc el record de dues fetes prou emocionants: un dia vam trobar un toixó en un racó de l’entrada i, sense reconèixer que estàvem morts de por, el vam estar burxant amb una branca fins que vam descobrir que el que estava mort era el pobre animal; l’altra aventura va passar una nit d’estiu, quan hi vam anar amb llanternes i cada ombra i cada fressa ens semblava una amenaça paorosa.

El que més ens agradava, però, era que plogués perquè així ens podíem aixoplugar en alguna de les estances i sentir com les gotes repicaven a la teulada. Llavors, teníem la sensació que allò era casa nostra. I, encara que no ho diguéssim, tots recordàvem les paraules que els adults ens havien repetit milers de vegades: “Algun dia us caurà el teulat al cim i haurem de córrer tots”. I tenien raó: la teulada es va esfondrar; però això va succeir quan nosaltres ja érem adolescents i havíem perdut l’interès per aquell lloc. Durant anys l’edifici es va anar enrunant i la vegetació se’l va engolir sencer, però jo encara hi anava de tant en tant a córrer o a buscar espàrrecs. L’altre dia, tot passejant, vaig veure que havien estassat els verals del mas amb la intenció posar-hi tanques i edificar-hi. Vaig girar cua i me’n vaig tornar a casa indignat, potser perquè em va semblar que, d’alguna manera, profanaven els meus records.

Diari de Girona, 22 de gener de 2017