23 de gener de 2017

El mas abandonat

Com si tinguéssim una brúixola interna, quan érem petits sempre acabàvem en un mas abandonat que s’alçava als afores del poble. A dins ja no hi quedava res, només pols i runa i, a la llar, unes estelles carbonitzades com a darrer vestigi dels que hi havien viscut. L’interior desprenia una flaire acre, barreja d’humitat i pedra antiga, a la qual ja ens havíem habituat. Al seu voltant, les romegueres s’hi estenien ensalvatgides i cobrien del tot el que algun dia havia estat el safareig o l’abeurador. Només s’hi podia accedir per un corriol que nosaltres, a còpia de passar-hi, havíem obert com si fóssim exploradors en una jungla de Salgari, cosa que sempre rememoràvem com una fita i a crits.
Hi solíem anar sortint d’estudi, amb la bicicleta, pedalant alhora que queixalàvem una llesca de pa amb xocolata (no sé com no ens trencàvem la crisma, que deien els adults). Era el lloc de reunió de la colla: quan no sabies on era algú, segur que el trobaves allà. Ara que hi penso, no hi fèiem gaire res, en aquell lloc, només matar l’estona, amb un avorriment infinit i col·lectiu fins que decidíem on aniríem després. Només tinc el record de dues fetes prou emocionants: un dia vam trobar un toixó en un racó de l’entrada i, sense reconèixer que estàvem morts de por, el vam estar burxant amb una branca fins que vam descobrir que el que estava mort era el pobre animal; l’altra aventura va passar una nit d’estiu, quan hi vam anar amb llanternes i cada ombra i cada fressa ens semblava una amenaça paorosa.

El que més ens agradava, però, era que plogués perquè així ens podíem aixoplugar en alguna de les estances i sentir com les gotes repicaven a la teulada. Llavors, teníem la sensació que allò era casa nostra. I, encara que no ho diguéssim, tots recordàvem les paraules que els adults ens havien repetit milers de vegades: “Algun dia us caurà el teulat al cim i haurem de córrer tots”. I tenien raó: la teulada es va esfondrar; però això va succeir quan nosaltres ja érem adolescents i havíem perdut l’interès per aquell lloc. Durant anys l’edifici es va anar enrunant i la vegetació se’l va engolir sencer, però jo encara hi anava de tant en tant a córrer o a buscar espàrrecs. L’altre dia, tot passejant, vaig veure que havien estassat els verals del mas amb la intenció posar-hi tanques i edificar-hi. Vaig girar cua i me’n vaig tornar a casa indignat, potser perquè em va semblar que, d’alguna manera, profanaven els meus records.

Diari de Girona, 22 de gener de 2017

9 de gener de 2017

Passar en net

Als de la meva generació encara ens feien fer una tasca escolar que sempre vaig trobar tan ridícula com inútil: passar en net. Havíem, doncs, de tenir dues llibretes: una era més senzilla i basta, amb poques planes, de grapes i cobertes primes, que gairebé sempre acabava rebregada, guixada, tacada; l’altra, més gruixuda i d’espiral, tenia cobertes resistents i treballades i havia de romandre tothora impecable. La feina, la de debò, la fèiem a la llibreta “d’en brut”, que n’hi dèiem. Aquella era la llibreta on apreníem a còpia d’errors, on fèiem provatures i gargots, on es reflectien els nostres èxits i fracassos i, per tant, els nostres progressos i el nostre aprenentatge. Llavors, un cop tot estava corregit i revisat pel mestre, ho passàvem (com copistes medievals) a la llibreta “d’en net”. Ho fèiem amb una cura reverencial, perquè ja no hi havia segones oportunitats ni marge per a l’error. Així, doncs, aquesta llibreta era impol·luta i perfecta, però també era pura aparença, una mistificació: les redaccions no tenien faltes, els dibuixos mai no sortien de la ratlla i tots els problemes estaven ben resolts. Era com un trofeu que ensenyàvem als pares quan s’acabava el curs.

Avui he recordat aquelles llibretes a propòsit de la comptabilitat anual, que és una mica com l’acabament del curs dels adults, multiplicada per la irracionalitat de la burocràcia. M’hi ha fet pensar allò tan barroer i enganyós del sou brut i el sou net. Tant si ets autònom com assalariat, l’un reflecteix de debò la nostra feina, tots els esforços que hi esmercem, el que creiem just que hauríem de cobrar pel servei que oferim. Per això, quan et contracten per a alguna feina, sempre et diuen el sou brut, com un esquer, com una il·lusió efímera i trencadissa. Per això, també, el que surt a les estadístiques i a les mitjanes és el seu brut, engreixat com un garrí, perquè el poder adquisitiu d’aquest país no sembli tan miserable. Però resulta que aquest sou brut s’acaba aprimant de manera escandalosa i grotesca a còpia de retencions, de deduccions, d’impostos i altres conceptes que ni entenem ni serviria de res entendre (si més no en el meu cas). Al final, com a la llibreta en net, només roman una petita part de la feina, com una ficció, com un somni estroncat; només resten uns guanys escarransits que fan venir ganes de plorar i que, com molts anys enrere, et deixen aquella sensació tan amarga, entre l’absurd i la presa de pèl.

Diari de Girona, 8 de gener de 2017

2 de gener de 2017

Conte de Nadal

L’any 1843 Charles Dickens va escriure Conte de Nadal (A Christmas Carol), una de les seves obres més conegudes i segurament una de les més versionades i, sovint, mal interpretades. L’obra es va publicar en plena època victoriana, és a dir, en una Anglaterra marcada pel colonialisme i la revolució industrial i, doncs, per una mena d’optimisme econòmic que d’alguna manera anticipava el capitalisme desbocat que ara ens fa anar de bòlit. Però era també una època dominada pel puritanisme i la doble moral; una societat patriarcal i fortament classista. De fet, una de les raons que va portar Dickens a escriure Conte de Nadal fou les pèssimes condicions en què vivien molts infants del seu país. Aquell mateix any el govern britànic havia publicat un informe sobre la duresa del treball infantil i Dickens, enfurismat i trist, va decidir escriure un pamflet de denúncia. Afortunadament, però, s’hi va repensar i va idear una obra de ficció que, com ell mateix va dir en una carta a un amic, “tindrà vint vegades més força”.
Dickens ja havia denunciat el treball infantil a Oliver Twist i tornaria a mostrar les misèries de la classe obrera a Temps difícils. Però ara buscava un cop d’efecte, una obra que arribés al públic amb una potència insospitada, que el sacsegés i fes trontollar els principis i conviccions de tot un país. Per això va publicar l’obra uns dies abans de Nadal i per això es va servir d’Ebenezer Scrooge, un personatge avar i arrogant que utilitza la resta de persones per al seu benefici material. Un personatge que, fet i fet, encarna la manera d’actuar de tota una societat. Dickens, a través de l’aparició de tres espectres, fa viatjar Scrooge fins al passat per veure com era d’infant i de jove, abans de corrompre’s; el fa veure les penúries del present en la figura del fill del seu treballador que, per falta de recursos, emmalalteix i està a punt de morir; i finalment li mostra el seu propi futur: mort, menystingut i escarnit. Tot plegat fa reflexionar el protagonista de l’obra i el porta a actuar amb generositat i gratitud.

Ens pot semblar una història ensucrada i, sobretot, molt llunyana, però avui encara es practica l’explotació infantil a molts països. Al nostre, les dones maltractades moren a mans de les seves parelles, i hi ha un munt de gent gran desatesa i amb pensions esquifides i d’infants desnodrits. Avui, diada de Nadal, alguns podran celebrar-ho ben poc perquè han estat desnonats, no tenen feina o els sous miserables que reben només els donen per malviure. Malauradament, encara hi ha massa Ebenezer Scrooge al món. 

Diari de Girona, 25 de desembre de 2016