18 de setembre de 2017

Els catalans i els nazis

La Neus Català, que és a punt de fer 102 anys, va ser l’última supervivent catalana dels camps de concentració (potser la paraula hauria de ser “d’extermini”) nazis. Compromesa i incansable en la lluita contra el feixisme, va estar reclosa al camp de Ravensbrück, on van morir 92.000 dones. Com ha explicat en alguna entrevista, la Neus es repetia cada nit, abans d’anar a dormir, que no es volia morir i així treia forces per fer front a totes les atrocitats que allà dins es cometien dia rere dia. Les experiències de la Neus Català han estat recollides en diversos llibres, novel·lades i portades al teatre. Tenim també encara el testimoni de la Teresa Juvé, de 96 anys, que va haver d’exiliar-se acabada la guerra civil. La Teresa ja era una dona engatjada políticament i educada en els valors democràtics i progressistes, però un fet va ser cabdal perquè s’aboqués a la lluita contra el nazisme: l’assassinat per part dels nazis d’un seu company jueu de la universitat l’any 1942. A partir d’aquell moment, va començar a col·laborar amb la Resistència i a jugar-se la vida eludint la Gestapo per fer d’enllaç i passar informació. Teresa Juvé ha deixat constància d’aquestes vivències a la novel·la L’aiguamort de la ciutat i a la biografia Tu ets jo, on conversa amb el seu difunt marit, Josep Pallach.
Una altra dona compromesa amb la lluita antifeixista va ser Aurora Bertrana, que, acabada la Segona Guerra Mundial, va anar-se’n amb una missió humanitària a un dels indrets més castigats: Etobon, un poble francès on els nazis havien afusellat tots els homes. Bertrana va conviure amb el silenci i els records d’aquelles dones que havien perdut els marits, els fills o els germans i, a partir d’aquella experiència, en va escriure dues novel·les punyents, d’una lírica trasbalsadora: Entre dos silencis i Tres presoners. També va novel·lar la seva experiència, en aquest cas com a presoner durant gairebé cinc anys, Joaquim Amat-Piniella. K. L. Reich narra, de manera serena però commovedora, la seva estada al camp de Mauthausen i altres camps fins a l’alliberament per part de les tropes nord-americanes, el 5 de maig de 1945 (el llibre està dedicat al general que va alliberar el camp i al company de lluita que van assassinar els nazis).

Ara que es parla amb tanta lleugeresa dels nazis, he pensat que potser seria útil i terapèutic recordar les barbaritats que van cometre, i fer-ho precisament a través del testimoni escruixidor dels catalans que van viure i van lluitar contra el nazisme.

Diari de Girona, 17 de setembre de 2017


4 de setembre de 2017

Llegendes

Una de les característiques que sempre m’ha captivat més de les llegendes és la subtil línia que separa la realitat de la ficció. De fet, força vegades ni tan sols és possible distingir una part de l’altra, perquè moltes d’aquestes narracions tenen una base real i, fins i tot, recolzen sobre fets històrics ben documentats (seria el cas, per exemple, d’algunes llegendes de pirates o d’herois d’arrel històrica). Per això, si més no algunes, ofereixen una gran versemblança, reforçada per la cruesa dels esdeveniments i per l’amplitud de detalls i dades. Com a la vida mateixa, doncs, sovint costa molt saber on acaben els fets i on comença la fabulació, perquè a còpia d’explicar-les –com els nostres records personals– les llegendes s’acaben confonent en un magma riquíssim i indesxifrable alhora.
Un altre tret que em sembla apassionant és la seva versatilitat, com una mena de vestit que encaixa en qualsevol cos. Les llegendes són narracions populars, és a dir, pertanyen a tothom i a ningú alhora, perquè en desconeixem l’autor i sovint es remunten a fets immemorials o beuen de mites antiquíssims. Això vol dir que qualsevol persona que les explica, se les fa seves, les adapta i, encara que sigui inconscientment, les versiona. Així, passades pel sedàs de tantes les veus, es van transmetent de pares a fills i d’avis a néts, i acaben formant part de l’imaginari popular a través de la tradició oral.
Però, a més, són un testimoni molt valuós de la quotidianitat d’una època: a través de les llegendes sabem com vestien, què menjaven, com treballaven, com es guarien o quines festivitats i rituals guiaven la vida dels seus protagonistes. Aporten, per altra banda, gran informació sobre el territori que retraten i amb el qual sovint estableixen una profunda vinculació: plantes, animals, accidents geogràfics, topònims... I també engrandeixen el cabal de la llengua, gràcies al lèxic, les dites, expressions i refranys que apleguen. I, en definitiva, ens ofereixen tota una cosmovisió, una explicació poètica que pretén anar molt més enllà de l’aparença i la realitat i que palesa les pors i creences, les il·lusions i referents morals de tota una col·lectivitat.

No ens ha d’estranyar, doncs, que molts dels nostres grans autors se sentissin atrets per tota aquesta exuberància de les llegendes: Verdaguer, Maragall, Ruyra, Sagarra, Bertrana o Víctor Català van ajudar, en diferent mesura, a consolidar el nostre folklore i el van dotar de categoria literària.

Diari de Girona, 3 de setembre de 2017 

Joan Maragall

21 d’agost de 2017

L'Elvis i Barcelona

El 17 d’agost de 1977 em devia aixecar molt content: estava de vacances, acabava de complir vuit anys i segurament aquell dia faríem alguna cosa especial perquè també havia estat l’aniversari de la meva mare. Era un dimecres (ho he comprovat ara mateix) i suposo que vaig romancejar al llit i vaig esmorzar, com sempre, a corre-cuita per poder anar a jugar. Tot són suposicions, és clar, perquè els records d’aquell estiu es barregen amb els de molts altres estius de la meva infància. Però hi ha un fet que sí que retinc per sempre més amb nitidesa: vaig agafar la bicicleta nova per anar a cals veïns. Hi anava sovint, no em calia cap excusa, perquè sempre em rebien amb afecte. Devia ser pels volts d’havent dinat, ja que tenien la tele engegada i donaven les notícies. Aquell televisor em captivava: era el primer i l’únic que coneixia en color, uns colors psicodèlics, inversemblants, que m’allunyaven encara més de la realitat. Com de costum, m’hi vaig quedar embadalit, fins que vaig sentir una veu, vigorosa, eterna, que coneixia prou bé perquè l’havia sentida molt sovint a casa i al radiocasset del cotxe: era l’Elvis. Informaven, encara confusament, de la seva mort el dia anterior.

El dijous 17 d’agost de 2017 també em vaig llevar de bon humor: la meva filla, la meva mare i jo acabàvem de celebrar l’aniversari i, a més, estava acabant de corregir les galerades d’un nou llibre. Al matí vaig anar a la biblioteca de Palafrugell per una sessió de fotos com a autor de capçalera i a la tarda hi vaig tornar per escoltar una xerrada de la Marina Garcés. De camí cap a la biblioteca, vaig posar la ràdio del cotxe i em vaig assabentar de l’atropellament a la Rambla de Barcelona. Com sempre, les primeres notícies eren molt vagues i les informacions arribaven amb comptagotes: es parlava de dos o tres morts i desenes de ferits, però tot feia sospitar que es tractava d’un atac terrorista. Així es va confirmar quan vaig engegar la ràdio de tornada cap a casa: era un cop brutal, salvatge, bàrbar. Em vaig preguntar, suposo que com molts altres, d’on naixia i com creixia aquell odi cec fins a la demència, com es podia explicar aquella maldat extrema, quines paraules podien donar sortida al doll de tristesa, impotència i ràbia que generava aquell horror. Però només trobava silenci i més silenci, com un abisme, com un límit infranquejable. D’esma, atordit, vaig canviar d’emissora: sonava l’Elvis i la seva veu, eterna i vigorosa, em va semblar un lament inconsolable.

Diari de Girona, 20 d'agost de 2017 

7 d’agost de 2017

Sons d'agost

El xipolleig, entre llums i ombres, dins un cossi en una terrassa desconeguda; el xoc d’unes bales de vidre en un pati polsós; les xuclades frenètiques que no eviten que el gelat es desfaci entre els dits i em taqui la samarreta del Barça; les onades que trenquen al rocam mentre fem musclos amb el meu pare; la vibració d’una tenora a l’entarimat de la plaça; la dringadissa de monedes en una guardiola que mai no s’acaba d’omplir; el gas que surt disparat d’una ampolla de llimonada; els grinyols d’una bicicleta que cerca l’ombra per carrers deserts; el tic-tac etern de les busques del rellotge mentre esperem a fer la digestió per poder-nos banyar; la xíndria que s’esberla, havent dinat, al pati dels meus avis; l’arrancada, lenta i feixuga, del televisor i la melodia de la meva sèrie preferida; la pinassa que cruix als meus peus mentre bastim una cabanya de bruc; el taf-taf del bot del meu oncle quan sortim a pescar a volantí; el brogit dels autos de xoc, dels cavallets, de la parada de tir; les martellades que esgallen un coco florit; la canyeta que xarrupo, àvidament, fins a exhaurir el got d’orxata o de granissat; el retruny del primer equip de música a tot volum; la veu, telefònica i inabastable, d’una noia que m’agrada; l’espetec d’una vespino que em passa a recollir per anar a la platja; la fressa de l’aire condicionat d’aquella botiga on treballo als estius; una frenada, seca i xisclant, abans de la patacada contra l’asfalt ardent; el clàxon dels turistes que fan cua per arribar a una cala que somien deserta; la cançó de l’estiu que, a hores petites, ballem en una festa major; de lluny, des d’una finestra enreixada, la remor de la mar, sorda i monòtona; un telèfon que sona de matinada per donar males notícies; el batec d’una garbinada que sacseja la roba estesa; el cant, estrident i mecànic, de milions de cigales en un camp encès de palla; les campanades que esquerden el silenci d’un enterrament; el fru-fru dels llençols que, en una nit xafogosa, s’arrapen a la pell; la sonsònia magnètica d’un ventilador ineficaç; el fregadís dels fulls de la novel·la que llegeixo sota unes moreres tofudes; els glaçons que dansen i dansen perduts en un got de ginebra; el vol d’un mosquit, insidiós i esquívol, que no em deixa dormir; el repic de les gotes, grosses com perles, damunt la teulada un vespre de temporal; el primer plor de la meva filla acabada de néixer; el lladruc d’un gos que vol protegir el nadó; el brunzit de les abelles a la figuera de l’hort; la xiuladissa dels pardals que vénen a abeurar-se al safareig; el tecleig de l’ordinador mentre escric aquest article...

Diari de Girona, 6 d'agost de 2017


24 de juliol de 2017

La literatura nua

El bisbalenc Xavier Lloveras ha publicat, dins la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona, una petita meravella: El mirall dels llibres. Lloveras ha estat vinculat al món de la literatura des de múltiples vessants: com a llibreter, com a corrector, com a crític, com a traductor, i també com a poeta. Segurament aquesta diversitat –diguem-ne laboral– li ha donat una visió molt àmplia i matisada de la literatura. El mirall dels llibres és una obra penetrant, lúcida, allunyada dels prejudicis i els tòpics, plena de subtileses i descobriments; és, en definitiva, l’obra d’un lector perspicaç i lliure. Per les seves pàgines hi desfilen, entre molts d’altres, Baudelaire, T.S. Eliot, Proust, Cohen, Eco, Gide, Duras, Kundera o Modiano, i no tots en surten ben parats, perquè Lloveras també sap destapar les trampes i els paranys de la literatura. La nostra, de literatura, hi està representada amb autors com Blai Bonet, Gabriel Ferrater, Albert Roig, Josep Pla, Quim Monzó o Llorenç de Villalonga.
No sempre comparteixo els comentaris i judicis de Xavier Lloveras, però sí que hi coincideixo molt sovint, i fins i tot quan no hi combrego, em fan replantejar alguns estereotips sobre certs autors i també m’ajuden a apropar-me a la literatura des d’una posició menys encarcarada i “oficial”. M’interessa especialment la part dedicada a Mercè Rodoreda (“el millor prosista de la literatura catalana”) i com ens mostra alguns dels canvis que l’autora va fer a l’única novel·la de joventut que va voler salvar: Aloma. Entre la primera i la segona versió de la novel·la han passat trenta anys i les modificacions són, tal com afirma Lloveras, tota una lliçó d’estil perquè Rodoreda “va fer de la senzillesa treballadíssima la base de la seva obra”.

I deixo per al final tres dels poetes que més m’apassionen, en aquest ordre: Vinyoli, Foix i Riba. Tres poetes que, a més, van tenir una relació estreta. En el cas de Riba i Vinyoli m’atreviria a dir que gairebé va ser una relació paterno-filial, de mestre a deixeble. Pel que fa a Foix i Vinyoli, es van cartejar i es van dedicar poemes l’un a l’altre. Per bé que Vinyoli només apareix a El mirall dels llibres de manera tangencial, puc intuir que Lloveras el considera un poeta d’alta volada. Riba i Foix, hi són tractats de forma més profunda i reveladora, amb especial atenció a l’evolució de la seva obra. De J.V. Foix en diu, ras i curt, que és “un dels quatre o cinc poetes més importants d’Europa del segle XX”. No hi puc estar més d’acord.

Diari de Girona, 23 de juliol de 2017 


10 de juliol de 2017

Els visitants

Pels volts de Sant Jordi, mentre llegia gronxant-me al balancí, un ocell entrava i sortia amb desfici del porxo de casa. No recordava haver-ne vist mai cap d’igual: era, si fa o no fa, de la mida d’un pardal, bru, bellugadís, bec negre i cua roja. Vaig cercar-lo en un llibre d’aus: era precisament un cua-roja o cotxa fumada (segur que té més noms segons l’indret) i, com l’oreneta, venia de l’Àfrica. Era el mascle, que havia avançat la migració i havia començat a niar en una cavitat del sostre, vora la columna del porxo. Només gosava entrar-hi si jo m’allunyava del vidre, llavors traginava branquetes, molsa, herba, palla, a l’interior del niu. Al cap d’unes dies –o potser setmanes– va arribar la femella: era lleugerament més petita i amb el plomatge un xic més clar. Sovint sentia com es cridaven amb un xiulet insistent, nerviós, vagament metàl·lic, des d’arbres propers. Aleshores volaven junts cap al niu, tot i que el mascle, més prudent, feia escala a la base de la columna i s’assegurava sempre que jo no fos massa a prop. Cada dia, just sota el forat, trobava restes de branquillons i, fins i tot, de formigó i sorra, com si estiguessin ampliant la llar per encabir-hi tota la família.
De sobte la femella va desaparèixer i el mascle voltava inquiet, desvagat, amb la cua estufada, com qui no sap què fer amb el temps lliure. Però ben aviat van tornar a volar junts i a enviar-se senyals: ara ja no traginaven materials per al niu, sinó cucs, papallones i qualsevol insecte que els oferís el jardí. Incansables, sortien i entraven d’aquell diminut forat constantment, a qualsevol hora del dia. De fet, ens havien perdut la por i encara que estiguéssim dinant, sopant o llegint al porxo, ells s’hi escolaven amb una agilitat i rapidesa sorprenents per alimentar els pollets que, al cap de poc, ja vam sentir piular. Només calia, però, acostar-se al niu perquè els piulets s’aturessin i els pares, neguitosos, voletegessin pels encontorns amb uns xisclets aguts.

Un matí que estava corregint un text, vaig sentir un cop sord al vidre: era un dels pollets que feia pràctiques de vol. En pocs dies s’hi van anar afegint la resta i, al cap de no res, el niu quedava desert. Encara vam veure els pares (o potser ja eren els fills) voltar pel jardí de branca en branca durant uns dies. Ara, però, ja fa temps que no en veig cap i sovint em pregunto on són i, sobretot, si la propera primavera tornaran a casa nostra, que també és casa seva.

Diari de Girona, 9 de juliol de 2017


3 de juliol de 2017

La Guerra de Pla

La setmana passada es va inaugurar a la Fundació Josep Pla de Palafrugell l’exposició “Mig Europa cau. Impressions de Josep Pla sobre la Gran Guerra”, comissariada per Francesc Montero. Els continguts de l’exposició s’han editat també en forma de llibre, en el qual han participat, a banda del mateix Montero, Anna Aguiló, Maximiliano Fuentes, Joan Safont, Xavier Pla, Jordi Amat i jo mateix. Alhora, s’hi poden trobar textos de Santiago Rusiñol, Eugeni d’Ors, Frederic Pujulà, Gaziel i Romà Jori.
L’exposició mostra la mirada lúcida i intuïtiva d’un periodista i escriptor que, gairebé adolescent, viu un dels esdeveniments més decisius i trasbalsadors del segle XX. D’antuvi, es mostra interessat però alhora perplex pel conflicte que assola mig món; a poc a poc, però, un cop païda l’experiència, l’anirà modelant i repensant a través d’articles, de lectures i reflexions i de relats literaris. L’escriptor afirmarà que, després d’aquella tragèdia sense precedents a la història de la humanitat, “he estat sempre pacifista i antidolorista”. A més, el final de la primera guerra mundial coincideix amb la tornada de Pla a Palafrugell, a causa de l’epidèmia de grip que obliga a tancar la universitat de Barcelona, i l’inici d’un dietari que, amb el temps, es convertirà en una obra cabdal: El quadern gris. Fins i tot aprofitarà un episodi bèl·lic a les costes palafrugellenques, l’enfonsament del vaixell Palermo, per escriure un relat magnífic, amb un personatge misteriós però real, es Miner; una narració a cops onírica, a cops asfixiant i amb un final apoteòsic i dantesc que evoca i condensa tots els horrors de la guerra: Un de Begur.
La guerra, doncs, i sobretot la postguerra i els conflictes que s’aniran covant d’una manera latent però vigorosa, seran claus per a la formació periodística i literària de Pla, però també conformaran els seus valors morals i una visió del món un xic àcida i escèptica que ja no abandonarà mai. A partir d’aquell moment, Pla esdevindrà plenament conscient de l’absurd i la fragilitat dels humans, tal com ho palesarà a El quadern gris: “La petitesa humana és indescriptible. És absolutament indiferent que l’home pensi o no pensi –que l’home cregui o no cregui”.

L’exposició es pot visitar fins al 6 de maig de l’any vinent. No us la perdeu: entendreu moltes coses de Pla, però sobretot entendreu allò que va escriure Rusiñol a propòsit de la guerra: “quan no tinguem altra excusa, també anirem destruint-nos en nom del bé i de la concòrdia”.

Diari de Girona, 25 de juny de 2017


12 de juny de 2017

Admirem-nos

A primer de BUP, una professora em va dir que no hi havia res comparable al plaer intel·lectual. No la vaig entendre gaire bé, la veritat. Jo acabava d’exposar un treball davant la classe i encara em tremolaven les cames: estava massa nerviós i atabalat per copsar aquestes subtileses. Ella em va felicitar, em va mirar amb un somriure i va afegir: “Ho entendràs del tot d’aquí uns anys”. I, de fet, ho vaig anar entenent i assimilant de manera progressiva, com qui no vol la cosa, lentament però amb fermesa. Recordo, per exemple, un goig immens, barrejat amb un cert orgull, quan l’any següent vaig descobrir la poesia de Machado. La llegia i rellegia fins que me l’aprenia de memòria, després en copiava alguns versos en una cartolina i me la penjava a l’habitació. Era una manera de fer molt innocent i primària, meravellat davant un descobriment infinit i atiat per una curiositat insaciable. Però, sense ser-ne conscient, tot plegat anava assentant els fonaments del meu creixement intel·lectual, crític i espiritual, que sempre van lligats i que, en el fons, cerquen la bellesa fins i tot en les coses més tràgiques o fosques de l’existència.
Al curs següent va aparèixer una nova assignatura: filosofia. I el món se’m va eixamplar fins al vertigen. Aquelles preguntes, incerteses i divagacions que jo m’havia formulat des de la infància sorgien ara elaborades i sistematitzades amb agudesa i precisió. A COU, Plató i Aristòtil van expressar amb nitidesa allò que jo només intuïa: que la filosofia neix i es nodreix de l’admiració, que vol dir sentir una curiositat gairebé patològica per tot el que t’envolta i, alhora, contemplar-ho i reflexionar-hi amb rigor i amb passió. Tan clar ho vaig veure, que em vaig matricular a la carrera de la Filosofia.

Pel camí em vaig trobar molts filòsofs i poetes i novel·listes i vaig tastar moltes visions i interpretacions de la realitat. Però més enllà d’aquesta diversitat (de vegades aclaparadora i desconcertant) sempre subsistia l’anhel de bellesa i coneixement. S’acostava el final de la carrera i em vaig centrar en Kant, que volia posar ordre i llum en la filosofia un cop Hume l’havia desvetllat del dogmatisme. Kant tornava a expressar amb rotunditat allò que m’esperonava i em continua esperonant després de tant de temps: "Dues coses omplen el meu ànim sempre amb nova i creixent admiració i respecte, a mesura que hi penso i que hi aprofundeixo: el cel estrellat damunt meu i la llei moral dins meu".

Diari de Girona, 11 de juny de 2017

Mosaic de l'Acadèmia de Plató

29 de maig de 2017

Paisatges literaris

Fa pocs dies un meu amic traductor m’explicava el seu viatge a Nova York. Era un d’aquells viatges pendents que un sap que farà algun dia perquè, de fet, és com confirmar uns escenaris que ja ha viscut, que ja té interioritzats, que formen part de la seva memòria tot i no haver-hi estat mai. El meu amic es va passejar per aquells racons que figuren a les obres que ha llegit i/o traduït, espais que la literatura ha mitificat i eternitzat, com el Central Park on Holden Caulfied, protagonista d’El vigilant en el camp de sègol, tragina bona part de les seves tribulacions, o l’edifici Charles Scribner’s Sons on l’editor Max Perkins es barallava amb Hemingway, Fitzgerald i, sobretot, amb Thomas Wolfe. Fins i tot va anar a la recerca de la February House, el meu amic: una mena de refugi i recer que als anys 40 havia acollit poetes com W. H. Auden i novel·listes com Carson McCullers. I a tot això encara caldria afegir-hi les referències cinematogràfiques, perquè Nova York, i Manhattan en particular, és un immens plató en el qual un espera reviure-hi els diàlegs àcids i lúcids de Woody Allen o recórrer els carrers més ombrius i els cafès més atrotinats d’Scorsese.
I mentre escoltava i envejava el meu amic (precisament perquè l’entenia tan bé), vaig recordar la meva estada a Londres. Durant mesos també vaig buscar, amb delit i passió, els escenaris literaris que m’havien nodrit. Cercava el Londres de Phileas Fogg i Sherlock Holmes, que amb tanta solvència havien vençut el tedi de les tardes d’infantesa; cercava els carrerons tortuosos i les andrones fosques on podrien amagar-se els personatges d’Stevenson o d’Agatha Christie. Les tardes d’hivern, quan tornava cap a casa tot passejant vora el riu, m’imaginava que encara vivia al Londres de Dickens i que les xemeneies fumejaven i la boira convertia en fantasmes persones i objectes. Tota la ciutat es convertia així en un relat, en un diàleg amb les lectures, en una evocació constant, viva i intensíssima.

I és que els grans escriptors transformen el paisatge, la natura, els pobles i ciutats que apareixen a les seves obres (i alhora aquest paisatge els transforma a ells; s’alimenten mútuament). Tot plegat mostra el poder de la literatura, que vol dir també i sobretot el poder de les paraules, capaces de polir i enfocar la nostra mirada i de sacsejar i estimular la nostra memòria. Com el meu amic, sé que algun dia viatjaré a la Rússia de Txékhov i Tolstoi o a la Grècia de Plató i Aristòtil perquè, en el fons, fa molt de temps que en vaig comprar el bitllet.

Diari de Girona, 28 de maig de 2017

15 de maig de 2017

Som sicilians

Cada dia m’agraden més els llibres que s’han de llegir ben a poc a poc. Els llibres que cal tancar de tant en tant per paladejar cada frase, per retenir una imatge o una flaire suggerides, per pair i sospesar alguna reflexió. Aquest és el cas de Narracions sicilianes de Giovanni Verga, traduït per Anna Casassas. Són petites històries quotidianes, retaules costumistes, retrats de vides menudes: pagesos i pastors, mossos i traginers, pescadors i reverends. Són històries petites de vides menudes, sí, però el resultat de tot plegat és immens, colossal, perquè desprèn una lírica abassegadora, perquè universalitza el patiment i ens encara, sense subterfugis, a la mort i al pas del temps que tot, tot ho devora. Dit d’una altra manera, mostra la paradoxa vital amb tota cruesa i sense pal·liatius, però alhora amb una elegància i una subtilesa de matisos que deixa pòsit i sacseja la consciència.
Amb una prosa sòbria, propera a l’oralitat, i tanmateix minuciosa i precisa, Verga ens endinsa en la Sicília rural, en la vida austera, dura i soferta dels seus pobladors. Els diàlegs són àgils, concisos, esquitxats de dites, proverbis i saviesa popular. Les descripcions de la natura i el paisatge són d’una bellesa gairebé feridora: “Al juny les espigues s’ajupen pel pes, i els solcs, al novembre, fumegen així que hi entra la rella gairebé com si tinguessin sang a les venes. Així cal, doncs, que qui sembra i recull també caigui com una espiga madura...”. És una existència marcada per una lluita constant i ferotge, pel fatalisme i sovint per la injustícia, però que els seus protagonistes entomen amb una resignació ancestral i, doncs, amb un sentit de l’humor deliciós, murri, d’una sornegueria que t’acaba reconciliant amb la vida malgrat tots els obstacles i les atzagaiades.

Aquest humor, per cert, és molt còmplice del nostre, d’aquesta ironia que tot ho relativitza i tot ho suporta. Com també és molt nostre aquest paisatge de butxaca, polit i abastable: els marges i corriols flairosos de farigola i romaní, les figueres de moro i els olivars, els camps de blat i les nuvolades esqueixades pels vents. Aquestes narracions evoquen el dramatisme de Víctor Català i el sensualisme de Ruyra. Però, sobretot, recorden Bertrana, perquè els herois són els més humils, perquè els animals esdevenen personatges, perquè la natura es palpa, s’olora i s’humanitza, perquè el poder aclapara els més dèbils i perquè cada paraula és com una festa que cal celebrar.

Diari de Girona, 14 de maig de 2017 


2 de maig de 2017

Paraula de poeta

Els poetes, els grans poetes, vull dir, sempre van per davant: són pioners, són transgressors, gairebé són visionaris. I ho són perquè porten la llengua més enllà de les convencions, més enllà dels límits, com exploradors intrèpids o savis folls esperonats per intuïcions genials. Dites per ells, les paraules esdevenen reveladores, sagrades, d’una consistència mítica. A les seves mans, la llengua resplendeix, il·lumina, fins i tot enlluerna. Com recordava Rodoreda, en agraïment i homenatge a l’herència rebuda, els poetes piquen pedra en la pedrera de l’idioma i hi descobreixen vetes d’or.
De cada poeta que he fet meu, en recordo algun poema que, com una cançó que un taral·leja segons el moment i l’estat d’ànim, evoco i m’acompanya sovint. De tots ells, en retinc metàfores i símbols potentíssims, imatges suggeridores, versos que són com divises. Alguns m’han ensenyat a mirar la natura amb uns altres ulls, com Verdaguer o Maragall. D’altres han enfortit la meva capacitat reflexiva, irònica, introspectiva, com Gabriel Ferrater o Màrius Torres. I tots m’han regalat un munt de paraules que he anat incorporant al meu vocabulari i que m’han ajudat a intentar escriure i pensar cada dia més acuradament, amb més rigor, amb més precisió, amb més amplitud i riquesa de matisos. Gràcies a Foix, per exemple, sé que hi cales que són “calanques” perquè acaben en cul-de-sac. Vinyoli em va ensenyar que, de tant en tant, cal viure “entotsolat”, és a dir, lluny de tot, abstret i reclòs en el propi jo. I de Carner he après que la llibertat creadora és absoluta i, per això, es poden engendrar paraules tan precioses i evocadores com “gorgolar”.

Ara que ens volen alimentar amb tanta literatura banal i adotzenada, ens hem de nodrir més que mai d’aquella poesia profunda i lúcida. Ara que tot són llamps i trons i ruixats efímers que, al capdavall, deixen la terra erma, hem de tornar a entomar la pluja fina, lenta i persistent que ens amara fins al moll de l’os. Ara que proliferen les estridències i la faramalla, convindria refugiar-se en la robusta sobrietat de les paraules justes i diàfanes. Avui que domina la mistificació i la petulància, faríem bé en aixoplugar-nos en la literatura honesta i plena de veritat. Al cap i a la fi, hi ha infinites raons per llegir poesia, però potser n’hi ha una de primordial, perquè ens immunitza contra els miratges i la frivolitat: “La poesia allunya de les aparences/ i fa propera la realitat” (Joan Vinyoli).

Diari de Girona, 30 d'abril de 2017

Gabriel Ferrater

17 d’abril de 2017

La creu del Diable

El carrer de l’Amargura, a Bellver de Cerdanya, s’enfila, estret i esglaonat, cercant les restes del castell. Just quan et comença a faltar l’alè, destaca un casalot del segle XVI, massís, imponent, recobert de pedra i fustam: cal Patanó. Antigament era una fonda. El 1860, els mesos d’octubre i novembre, quan el bosc plora i la natura es mostra vulnerable en la seva magnificència, s’hi va hostatjar el poeta andalús Gustavo Adolfo Bécquer. Cercava repòs i consol per a la seva malaltia. Cercava –diu una placa a la façana de l’edifici– l’aire i el sol de les muntanyes. Però ni tot l’aire ni tot el sol d’aquells Pirineus van poder derrotar una malaltia insidiosa i obstinada que acabaria enduent-se el poeta a la tomba amb només trenta-quatre anys.
Però els escriptors, encara que s’estiguin consumint per la tuberculosi (segurament la més literària de les patologies), no deixen de ser escriptors, és a dir, uns éssers curiosíssims, àvids d’històries i paraules amb les quals contar-les. Vet aquí, doncs, que Bécquer es va sentir de seguida atret per una llegenda que s’explicava per aquelles contrades: les atrocitats del senyor del Segre, amo de Sant Martí dels Castells, i el poder macabre de la seva armadura. És una llegenda d’una enorme força dramàtica, emmarcada en un paisatge sublim, que explica l’origen d’una creu de ferro situada al capdamunt d’un puig. Una història que juga amb la contradicció de dos símbols, la creu i el dimoni, com a metàfora de l’eterna lluita entre el bé i el mal.

Bécquer se serveix de la bellesa de la natura per dotar la llegenda d’una gran plasticitat: rierols, muntanyes, valls i caminois adquireixen vida pròpia i acompanyen les tribulacions dels personatges. Tot s’envolta d’una aureola de misteri, atiat per la llum crepuscular i els indrets remots conquerits per la vegetació o l’oblit. L’escriptor també evoca molts racons de la vila: la torre de la Presó, la plaça del Portal, la plaça Major, l’església de Sant Jaume i els carrerons del nucli antic. La narració traspua aquella sensació tan pròpia dels relats populars: el delicat equilibri entre la realitat i la ficció, entre els fets històrics i els imaginats. El mateix Bécquer, encapçala La creu del Diable amb una advertència que defineix a la perfecció l’esperit i l’essència d’aquestes històries: “Que lo creas o no me importa bien poco. Mi abuelo se lo narró a mi padre, mi padre me lo ha referido a mí, y yo te lo cuento ahora, siquiera no sea más que por pasar el rato”.

Diari de Girona, 16 d'abril de 2017


7 d’abril de 2017

Ses Falugues

El Camí Vell de Tamariu porta a tota mena de meravelles: cales i calanques, platges i afraus, fonts i rieres, barraques i feixes de pedra seca... Tot just encetada la tresquera, s’obre un corriol amb romanins esponerosos, esparregueres esborrifades i alguna gatosa traïdora. Se sent ja la flaire endolcida, un xic apegalosa, dels ginestars florits i, de cop, com un ensurt mig esperat, els tudons emprenen el vol amb un batec d’ales feixuc i sorollós. Aviat els pins s’imposen, entre terres sorrenques i clapes de blau marí, i les primeres sentors salabroses et guanyen els pulmons. Llavors la vista pot descansar sobre un olivar immens, polit, d’una harmonia sedant, a recer de tots els vents. Les soques recargolades, laberíntiques, conviden a la contemplació: és el moment de seure prop d’una mata d’espígol i fer un mos i un traguinyol. Rere uns xiprers altíssims i ensalvatgits, s’endevina el mas d’en Llor i l’alzina centenària que el custodia. Cal vorejar el camp, cercant l’ombra dels suros, i endinsar-se en un senderó amb prou feines insinuat: les falgueres que sobresurten dels rocs us fan de guia. Tot just quatre passes i els brucs esdevenen colossals, llargaruts, de soques gruixudes com un braç vigorós. El camí s’enfosqueix, espès, vacil·lant, però acaba eixint en una passera entre llentiscles i roques escarides, clapejades de molsa i líquens, sempre amunt.

Ara ja es veuen els encontorns de Fornells i d’Aiguablava embastardits per alguna construcció obscena. I al lluny, calladament imponent, el cap de Begur. Poc abans d’arribar al cim, un parell de perdius fugiran esverades del niu, acuitades pel gos. És el moment de davallar enmig de dos penyals flanquejats per uns cirerers d’arboç fabulosos, com no n’heu vist mai cap. La baixada és rosta, ombriva, incerta: hi heu de posar tots els sentits. Finalment mor en un viaró que avança arran de la paret rocosa i dreta i elevada. I, de sobte, la gran sorpresa: dues cavorques en aquella matèria pètria que semblava inexpugnable. Una té forma d’ou i l’alçada d’un nen abans de fer l’estirada. L’altra recorda una vulva gegantina i un adult hi pot entrar dret. No se’n sap gaire res: ni qui les va fer (si és que no són fruit de l’erosió) ni per què. En tot cas, a mi sempre m’agrada creure en la llegenda: són el cau de ses falugues, un éssers minúsculs com un gra de sorra que s’introdueixen al cos dels humans per les orelles, la boca i els narius i, un cop a dins, els fan embogir a còpia de pessigolles.  

Diari de Girona, 2 d'abril de 2017


20 de març de 2017

El compromís d'Aurora Bertrana

L’any 1945 Aurora Bertrana, una dona inquieta, audaç i compromesa, va acceptar la proposta del seu amic Jean de Montmollin i va afegir-se a una missió humanitària en un dels indrets més castigats durant la Segona Guerra Mundial. Etobonera un poble francès on els nazis havien afusellat tots els homes. Tots menys un, que va sobreviure amagat i va anotar un diari d’aquells fets que va servir a Aurora Bertrana com a estímul i base per narrar aquella tragèdia. De fet, Bertrana va quedar tan trasbalsada per aquella història, que en va escriure dues novel·les i un conte: Entre dos silencis, Tres presoners i Un pomell de violes. “El país, (...) no l’he oblidat, i encara menys les camperoles i llur tragèdia tan noblement i heroicament suportada. Vull dir que encara que el meu cos romangués uns mesos curts en aquella regió (...), ells, paisatge i camperols, ocupen un gran lloc en el meu esperit”.
Són uns textos colpidors, durs, d’una amargor que cala fins al moll de l’os. Però alhora són textos d’una gran bellesa, d’un lirisme que convida a la reflexió perquè ens enfronta a la maldat, a la revenja, a l’absurd de la guerra i a la irracionalitat del sistema, però també ens obre una escletxa al perdó, a la redempció i, doncs, a l’esperança.Són, a més, un dels escassos testimonis de les barbaritats de la Segona Guerra Mundial que trobem en la nostra literatura.

Les dues novel·les havien d’haver format un sol volum, però quan Aurora Bertrana va tornar a Catalunya el 1949, després de l’exili, no va trobar editor en català i va escriure la primera part en castellà: Cementerio de fusilados, que ni Lara ni Plaza no li van voler publicar. Gràcies a la intervenció de Xavier Benguerel, la novel·la es va publicar en català al “Club dels Novel·listes”, que dirigia Joan Oliver, traduïda per Joan Sales. Bertrana, però, es mostra indignada amb la traducció de Sales i així ho expressa a les seves memòries: “Es va permetre de modificar una pila de coses, modificacions de les quals no em vaig assabentar fins molt temps després perquè no m’havien donat les galerades (...) El caprici incomprensible d’en Joan Sales, modificador impenitent de textos aliens a ell confiats, va privar-me del goig d’enviar un exemplar del llibre al meu amic, perquè en llegir la dedicatòria i veure el seu nom de fonts convertit en Johann, el menys que hauria fet és prendre’m per una esnob o una guillada. Jean de Montmollin, gràcies a l’intervencionisme patològic d’en Joan Sales, ignora que li vaig dedicar la meva obra inspirada a Etobon durant l’expedició de socors que ell dirigia”.

Diari de Girona, 19 de març de 2017


6 de març de 2017

Si feu memòria...

Si feu memòria, segurament recuperareu un dels moments més apoteòsics de la vostra infantesa. S’esdevenia generalment després d’un gran àpat, potser amb motiu d’alguna celebració... La sobretaula s’allargava més del compte, les ampolles buides s’acumulaven arreu, entre plates de dolços i grana de capellà. De sobte, algú s’alçava i engegava el tocadiscs o, més endavant, el casset. Sonaven, amb un retruny esquerdat, la cançó de l’estiu o els èxits d’aquell any o potser algun clàssic de la història del rock. A la mainada ens faltava temps per saltar a la “pista” i sacsejar-nos com esperitats. En un tres i no res s’arraconaven els mobles i es reduïa la llum. Llavors, des dels més decidits fins als més reticents, els grans s’anaven afegint a la ballaruga: pares, avis, amics, tiets... Tothom semblava immensament feliç, però els nens entràvem en èxtasi, una mena de plenitud que ens feia adults de cop, que ens prometia gresca fins a hores petites.
L’altre moment culminant requeria una sortida a bosc. Quedàvem per dinar tota la colla en una pineda flairosa i sorrenca. Ens repartíem lesfeines i el menjar (l’amanida i la truita de patates, però, eren innegociables) i ens hi presentàvem aviat, amb el cotxe atapeït i l’energia desbordant. Mentre els grans recollien llenya, cercaven els paratges més ombrívols o arrecerats i, enllestit el dinar, paraven taula, nosaltres exploràvem els encontorns a la recerca d’aventures i tresors: una petjada de senglar, un escorpí sota un roc, un cau de conills o una barraca atrotinada. Arran de mar i enmig de bosc, tot àpat és millor, això ho sap qualsevol persona assenyada: així, doncs, ens cruspíem el dinar amb una fam feréstega. Havent dinat, els grans feien la migdiada i nosaltres ens avorríem com bonament podíem. I llavors venia el moment clau, just abans de recollir els triquells i marxar. Si els adults estaven d’humor i el temps (tant cronològic com meteorològic) ens acompanyava, s’improvisaven dues porteries amb pedres o les soques d’un pi i s’encetava un partit de futbol caòtic i apassionant. Les mares i àvies feien de porteres, amb les faldilles voleiant a cada aturada; segons l’edat, s’ocupaven posicions més defensives o més avançades. La pilota adquiria vida pròpia.Altre cop, i per uns moments, tothom semblava molt feliç.

Ara, no cal dir-ho, jugo en posicions més endarrerides i sóc dels últims a saltar a la pista, però no sabeu com xalo veient les cares de satisfacció dels més menuts.

Diari de Girona, 5 de març de 2017

3 de març de 2017

El riu encès

El riu encès

Editorial: El Cep i la Nansa, març 2017
Pàgines: 288


          El riu encès recorre la ciutat de Girona i els pobles de la Vall de Camprodon a través d’uns personatges marcats per la pèrdua o l’absència dels éssers més estimats: un pare, una mare, un germà. Són, doncs, persones desorientades, corcades per una gran buidor. De vegades, fugen i s’amaguen, però d’altres també cerquen la felicitat amb passió o lluiten fins al límit de les seves forces. Com un riu que ho arrossega tot, travessen camins inesperats i tortuosos fins que, un bon dia, les seves vides es creuen i totes les peces comencen a encaixar: mentides i veritats, pors i silencis, amenaces i traïcions.
Amb una prosa rica i suggeridora, plena de lirisme, El riu encès ens submergeix en els replecs més amagats, més foscos o més reveladors de l’existència fins a sacsejar les nostres creences o conviccions. Ens mostra, ras i curt, la paradoxa vital amb tots els seus matisos, com un mirall en qual ens podem veure reflectits.
Miquel Martín i Serra ha escrit una novel·la intensa, bellíssima, a voltes dura i colpidora, però sempre emocionant i lúcida.

1 de març de 2017

La Costa Brava. Àlbum guia 1925

La Costa Brava. Àlbum guia 1925

Editorial: Sidillà Edicions, març 2017
Pàgines: 364
Autors: Jaume Planes, Joan Domènech, David Moré, Toni Sala, Albert Vilar, Jaume Ramot, Josepmiquel Servià, Adrià Pujol, Miquel Martín i Serra, Xavier Cortadellas, Miquel Bofill, Vicenç Pagès, Josep Tero, Rosa Font, Maria Crehuet, Àngel Burgas, Pere Vehí, Isidre Corominas, Núria Esponellà, Tessa Calders, Arnald Plujà, M. Mercè Roca i Sebastià Roig. Pròleg de Marta Gallart i Alsina.
Idiomes: Català, castellà, anglès i francès

          Els pobles de la Costa Brava a través de la mirada dels escriptors del 1925 i dels actuals. Amb imatges que mostren com era el territori abans i com és al present.
Miquel Martín i Serra és autor del capítol dedicat a Begur.


20 de febrer de 2017

Teresa Juvé, la memòria serena

Un dia, fa anys, la Teresa Juvé em va dir que estava impregnada de memòria. Va somriure i va callar durant una estona, com si em donés temps per pair la frase. Ho vaig entendre del tot quan, no fa gaire, vaig rellegir aquest passatge del seu darrer llibre, Tu ets jo: “El meu present és una vida paral·lela al meu passat, perquè sempre visc aquell passat com si el visqués ara”. I aquell passat no sempre va ser falaguer: va haver-hi l’esclat de la Guerra Civil en plena joventut, l’exili, els camps de concentració, les mancances i frustracions, l’enyorança, l’empresonament del seu marit, Josep Pallach... I amb tot, la Teresa mai no parla amb ira ni ressentiment, no li descobreixo ni un bri de rancúnia a la veu ni als ulls. Enraona amb la fermesa i la serenor dels que conviuen amb pau amb els seus records i, doncs, amb si mateixos.
Més aviat sempre percebo agraïment en les seves paraules. Dóna les gràcies per les cançons i els poemes que li ensenyava el seu pare i que li van permetre, tot i haver passat la infantesa a Madrid, aprendre el català. Dóna les gràcies també per haver pogut estudiar a la Institución Libre de Enseñanza, primer, i a l’Institut-Escola Ausiàs March, després, i pels professors que va trobar-s’hi, com ara Carme Serrallonga o Jaume Vicens Vives. També agraeix l’amor a les llengües i als valors democràtics i humanistes que li va inculcar el seu pare, un mestre d’idees anarquistes i gran cultura; així com el consol i el plaer intel·lectual que li ha proporcionat sempre la literatura i l’escriptura. L’any 1963 va quedar finalista del premi Nadal amb La charca en la ciudad, que narrava les misèries dels republicans que van patir l’exili i els camps de concentració (va haver-hi certa polèmica amb el jurat: segurament la novel·la no va guanyar perquè revelava unes veritats massa incòmodes. En canvi, es va publicar a l’Argentina sense el consentiment de l’autora). Sovint recorda que el seu marit l’esperonava a escriure i era el primer lector i crític dels seus llibres. Als anys noranta va començar a escriure per primer cop en català i va publicar una saga de novel·les policíaques que tenen com a protagonistes dos portantveus del segle XVI.
Fins i tot diria que la Teresa ha sabut assimilar i transformar els moments difícils, fins i tot tràgics, que va haver de viure, per tal que la fessin més forta, més sàvia i l’ajudessin a prendre decisions i superar dubtes. L’assassinat per part dels nazis d’un seu company jueu de la universitat l’any 1942, per exemple, la va empènyer a col·laborar amb la Resistència i jugar-se la vida esquivant la Gestapo per fer d’enllaç i passar informació. Tampoc no va dubtar de fer costat al seu marit en la lluita antifranquista o defensar els seus principis pedagògics, sovint incompresos per massa innovadors. Quan l’observo, tot i el pas dels anys, encara veig aquella noia perseverant que, malgrat els obstacles i les privacions, es va matricular a la universitat francesa, on es va llicenciar en Filosofia i Literatura Comparada. Encara veig la dona honesta i valenta que va rebutjar la condecoració del govern francès perquè havia reconegut la dictadura de Franco. I és que la Teresa no ha deixat mai de mirar-se la realitat amb ulls crítics i aquesta actitud, que és la base del coneixement i la integritat, l’ha fet lliure.

Aquest 7 de febrer la Teresa ha fet 96 anys. La mirada perspicaç i inquieta no l’ha abandonat mai. Independent i compromesa, amatent a tot el que passa al món, viu, envoltada de records i llibres, a la mateixa casa que Pallach i ella van triar i al mateix poble, Esclanyà, on el seu marit volia ser enterrat. La Teresa m’explica que va conèixer Pallach a l’exili, a Cotlliure, el 15 de juliol de 1948, i que al cap de dos mesos ja eren casats. L’any següent, naixia la seva filla Antònia i, tot i les circumstàncies adverses, ho recorda com un període feliç. Afegeix que des del primer moment que van començar a parlar amb Pallach, ja van saber que no se separarien fins a la mort. Una mort sobtada que va trasbalsar la família i va estroncar la carrera d’un dels pedagogs i polítics més sòlids i lúcids de casa nostra. Pallach estava convençut que la política també era pedagogia, per això va combinar sempre les dues activitats. I la Teresa afegeix: “Estava convençut que la solució dels mals de la humanitat passava per una bona educació, per tenir bones escoles i saber formar bé els alumnes. I jo també ho penso”. Tenim molta feina a fer, pel bé dels nostres fills, però també per agraïment a gent com la Teresa.

Ara, 16 de febrer de 2017

La vocació indomable de Bertrana

Prudenci Bertrana va passar tota la seva vida “entre la terra i els núvols”, tal com va titular la trilogia autobiogràfica que inclou L’hereu, El vagabund i L’impenitent. És a dir, Bertrana va viure entre el desig i la crua realitat, entre els somnis i els obstacles que hi posaven fre, entre la vocació artística (primer pictòrica i després literària) i les exigències quotidianes. I, segons ens explica ell mateix, no se’n va sortir mai del tot: gairebé sempre va patir una situació econòmica precària, amb feines inestables i mal pagades, amb problemes legals i drames familiars constants. Sempre va enyorar la vida pura i senzilla del camp, l’arcàdia infantil del seu mas Espriu, a l’Esparra; sempre va veure la ciutat com una amenaça, com un pou de corrupció i hipocresia on, per altra banda, havia de recórrer si volia guanyar-se la vida.
Una mica empès pels problemes que havia tingut a Girona i una mica per les promeses periodístiques que li feien des de la capital, va instal·lar-se a Barcelona, primer sol i després amb la seva dona i els quatre fills. Al cap de poc ja va veure clar que la professionalització de l’artista era una il·lusió dolorosa i ho va plasmar en un article del 1913: “A Catalunya és possible tot menys fer-se un sou escrivint pel gust d’escriure”. A Barcelona, el sentiment d’enyorança, tant de la natura com de Girona, es va anar afermant, engrandit per la deshumanització de la ciutat i les privacions que torturaven Bertrana i a les quals sempre va atribuir la malaltia i la mort de tres dels seus quatre fills. Amb tot, va continuar fidel a la seva crida literària, fidel a uns principis ideològics, vitals i morals que li van ocasionar greus dificultats i moltes frustracions. Però Bertrana va saber mantenir la coherència, la quota de marginalitat i perspectiva que tot escriptor ha de retenir per escriure amb llibertat i rigor.

En l’epíleg de L’impenitent, del 1939, dos anys abans de morir, va deixar escrites unes paraules que justifiquen una vida i una obra: “S’ha deixat endur per una vocació irresistible, per una mena d’apostolat que no sap pas si és sublim o ridícul, i mai no ha pogut vinclar l’espinada davant d’un polític, ni fer estades a les antesales dels personatges influents, ni sotmetre’s a les exigències dels mercaders de la literatura amena, ni del públic que la compra per matar el temps. El jove que l’escolta troba admirable que no hagi volgut perdre en aquest temps la seva salvatge independència, ni escriure res que no li sortís del cor”.

Diari de Girona, 19 de febrer de 2017


6 de febrer de 2017

Teresa Juvé

Aquest dimarts 7 de febrer la Teresa Juvé farà 96 anys. Viu, acompanyada del seu gos, a Esclanyà, a la mateixa casa que s’havien construït amb el seu marit, el pedagog i polític Josep Pallach. El carrer porta el nom de Pallach, que va morir en aquest poble ara fa quaranta anys. “Quan ell es va morir, la literatura i l’escriptura em van servir de refugi”, em va comentar una vegada. Però la Teresa sempre parla amb serenitat, amb una fortalesa lúcida, amb un deix d’ironia i crítica, si cal. La seva mirada és neta, viva, amarada d’experiència i saviesa. Enraona pausadament, però convençuda, conscient del que ha viscut i per què ha fet el que ha fet.
Va néixer a Madrid, i va aprendre el català gràcies a les cançons que li cantava el seu pare i als poemes de Maragall, de Verdaguer o de Carner que li recitava. Sempre diu que va tenir sort d’estudiar a la Institución Libre de Enseñanza i a l’Institut-Escola Ausiàs March i que d’aquí, i dels bons professors, li ve la passió per la literatura i per la pedagogia. Però la guerra civil ho va estroncar tot i la Teresa es va exiliar a Tolosa. El seu pare i el seu germà van acabar al camp de concentració d’Argelers i ella va recollir totes aquestes vivències a la novel·la L’aiguamort a la ciutat. Quan va saber que els nazis havien assassinat un seu company jueu de la universitat, va començar a col·laborar amb la Resistència tot fent d’agent d’enllaç i jugant-s’hi la vida més d’un cop. Els exiliats tenien l’esperança que, amb el triomf dels Aliats, la dictadura franquista s’ensorraria, però res no va canviar i la Teresa confessa que “era com si alguna cosa, dins nostre, s’hagués mort per sempre més” (més endavant rebutjaria una condecoració com a protesta perquè el govern francès havia reconegut la dictadura de Franco). Amb tot, va conèixer Pallach i va saber de seguida que ja no se separarien mai més i així va ser: van compartir l’interès per la pedagogia, per la literatura i pel compromís polític i democràtic. Tots dos van ser molt actius en la lluita contra el franquisme i ell fins i tot va ser empresonat. Des de llavors, la Teresa ha continuat escrivint, reflexionant i llegint amb el mateix esperit crític de sempre:”Amb els llibres que compro ara, me n’adono que el màrqueting ho domina tot”.

Cada vegada que parlo amb ella, l’admiro més, l’entenc millor. La Teresa Juvé hauria d’anar a totes les escoles, instituts i universitats del país a explicar la seva experiència, el seu compromís i els ferms valors que han guiat la seva vida. D’això, i no d’altres bertranades, se’n diu educar.

Diari de Girona, 5 de febrer de 2017


23 de gener de 2017

El mas abandonat

Com si tinguéssim una brúixola interna, quan érem petits sempre acabàvem en un mas abandonat que s’alçava als afores del poble. A dins ja no hi quedava res, només pols i runa i, a la llar, unes estelles carbonitzades com a darrer vestigi dels que hi havien viscut. L’interior desprenia una flaire acre, barreja d’humitat i pedra antiga, a la qual ja ens havíem habituat. Al seu voltant, les romegueres s’hi estenien ensalvatgides i cobrien del tot el que algun dia havia estat el safareig o l’abeurador. Només s’hi podia accedir per un corriol que nosaltres, a còpia de passar-hi, havíem obert com si fóssim exploradors en una jungla de Salgari, cosa que sempre rememoràvem com una fita i a crits.
Hi solíem anar sortint d’estudi, amb la bicicleta, pedalant alhora que queixalàvem una llesca de pa amb xocolata (no sé com no ens trencàvem la crisma, que deien els adults). Era el lloc de reunió de la colla: quan no sabies on era algú, segur que el trobaves allà. Ara que hi penso, no hi fèiem gaire res, en aquell lloc, només matar l’estona, amb un avorriment infinit i col·lectiu fins que decidíem on aniríem després. Només tinc el record de dues fetes prou emocionants: un dia vam trobar un toixó en un racó de l’entrada i, sense reconèixer que estàvem morts de por, el vam estar burxant amb una branca fins que vam descobrir que el que estava mort era el pobre animal; l’altra aventura va passar una nit d’estiu, quan hi vam anar amb llanternes i cada ombra i cada fressa ens semblava una amenaça paorosa.

El que més ens agradava, però, era que plogués perquè així ens podíem aixoplugar en alguna de les estances i sentir com les gotes repicaven a la teulada. Llavors, teníem la sensació que allò era casa nostra. I, encara que no ho diguéssim, tots recordàvem les paraules que els adults ens havien repetit milers de vegades: “Algun dia us caurà el teulat al cim i haurem de córrer tots”. I tenien raó: la teulada es va esfondrar; però això va succeir quan nosaltres ja érem adolescents i havíem perdut l’interès per aquell lloc. Durant anys l’edifici es va anar enrunant i la vegetació se’l va engolir sencer, però jo encara hi anava de tant en tant a córrer o a buscar espàrrecs. L’altre dia, tot passejant, vaig veure que havien estassat els verals del mas amb la intenció posar-hi tanques i edificar-hi. Vaig girar cua i me’n vaig tornar a casa indignat, potser perquè em va semblar que, d’alguna manera, profanaven els meus records.

Diari de Girona, 22 de gener de 2017

9 de gener de 2017

Passar en net

Als de la meva generació encara ens feien fer una tasca escolar que sempre vaig trobar tan ridícula com inútil: passar en net. Havíem, doncs, de tenir dues llibretes: una era més senzilla i basta, amb poques planes, de grapes i cobertes primes, que gairebé sempre acabava rebregada, guixada, tacada; l’altra, més gruixuda i d’espiral, tenia cobertes resistents i treballades i havia de romandre tothora impecable. La feina, la de debò, la fèiem a la llibreta “d’en brut”, que n’hi dèiem. Aquella era la llibreta on apreníem a còpia d’errors, on fèiem provatures i gargots, on es reflectien els nostres èxits i fracassos i, per tant, els nostres progressos i el nostre aprenentatge. Llavors, un cop tot estava corregit i revisat pel mestre, ho passàvem (com copistes medievals) a la llibreta “d’en net”. Ho fèiem amb una cura reverencial, perquè ja no hi havia segones oportunitats ni marge per a l’error. Així, doncs, aquesta llibreta era impol·luta i perfecta, però també era pura aparença, una mistificació: les redaccions no tenien faltes, els dibuixos mai no sortien de la ratlla i tots els problemes estaven ben resolts. Era com un trofeu que ensenyàvem als pares quan s’acabava el curs.

Avui he recordat aquelles llibretes a propòsit de la comptabilitat anual, que és una mica com l’acabament del curs dels adults, multiplicada per la irracionalitat de la burocràcia. M’hi ha fet pensar allò tan barroer i enganyós del sou brut i el sou net. Tant si ets autònom com assalariat, l’un reflecteix de debò la nostra feina, tots els esforços que hi esmercem, el que creiem just que hauríem de cobrar pel servei que oferim. Per això, quan et contracten per a alguna feina, sempre et diuen el sou brut, com un esquer, com una il·lusió efímera i trencadissa. Per això, també, el que surt a les estadístiques i a les mitjanes és el seu brut, engreixat com un garrí, perquè el poder adquisitiu d’aquest país no sembli tan miserable. Però resulta que aquest sou brut s’acaba aprimant de manera escandalosa i grotesca a còpia de retencions, de deduccions, d’impostos i altres conceptes que ni entenem ni serviria de res entendre (si més no en el meu cas). Al final, com a la llibreta en net, només roman una petita part de la feina, com una ficció, com un somni estroncat; només resten uns guanys escarransits que fan venir ganes de plorar i que, com molts anys enrere, et deixen aquella sensació tan amarga, entre l’absurd i la presa de pèl.

Diari de Girona, 8 de gener de 2017

2 de gener de 2017

Conte de Nadal

L’any 1843 Charles Dickens va escriure Conte de Nadal (A Christmas Carol), una de les seves obres més conegudes i segurament una de les més versionades i, sovint, mal interpretades. L’obra es va publicar en plena època victoriana, és a dir, en una Anglaterra marcada pel colonialisme i la revolució industrial i, doncs, per una mena d’optimisme econòmic que d’alguna manera anticipava el capitalisme desbocat que ara ens fa anar de bòlit. Però era també una època dominada pel puritanisme i la doble moral; una societat patriarcal i fortament classista. De fet, una de les raons que va portar Dickens a escriure Conte de Nadal fou les pèssimes condicions en què vivien molts infants del seu país. Aquell mateix any el govern britànic havia publicat un informe sobre la duresa del treball infantil i Dickens, enfurismat i trist, va decidir escriure un pamflet de denúncia. Afortunadament, però, s’hi va repensar i va idear una obra de ficció que, com ell mateix va dir en una carta a un amic, “tindrà vint vegades més força”.
Dickens ja havia denunciat el treball infantil a Oliver Twist i tornaria a mostrar les misèries de la classe obrera a Temps difícils. Però ara buscava un cop d’efecte, una obra que arribés al públic amb una potència insospitada, que el sacsegés i fes trontollar els principis i conviccions de tot un país. Per això va publicar l’obra uns dies abans de Nadal i per això es va servir d’Ebenezer Scrooge, un personatge avar i arrogant que utilitza la resta de persones per al seu benefici material. Un personatge que, fet i fet, encarna la manera d’actuar de tota una societat. Dickens, a través de l’aparició de tres espectres, fa viatjar Scrooge fins al passat per veure com era d’infant i de jove, abans de corrompre’s; el fa veure les penúries del present en la figura del fill del seu treballador que, per falta de recursos, emmalalteix i està a punt de morir; i finalment li mostra el seu propi futur: mort, menystingut i escarnit. Tot plegat fa reflexionar el protagonista de l’obra i el porta a actuar amb generositat i gratitud.

Ens pot semblar una història ensucrada i, sobretot, molt llunyana, però avui encara es practica l’explotació infantil a molts països. Al nostre, les dones maltractades moren a mans de les seves parelles, i hi ha un munt de gent gran desatesa i amb pensions esquifides i d’infants desnodrits. Avui, diada de Nadal, alguns podran celebrar-ho ben poc perquè han estat desnonats, no tenen feina o els sous miserables que reben només els donen per malviure. Malauradament, encara hi ha massa Ebenezer Scrooge al món. 

Diari de Girona, 25 de desembre de 2016