12 de desembre de 2016

L'última nit

L’última nit, el meu gos es va queixar tot el que no s’havia queixat durant els tretze anys de vida. Sempre havia estat un animal sofert, discretíssim, d’una humilitat pacífica. Però aquella nit el dolor i la impotència devien ser tan insuportables, que va gosar trencar el silenci i el nostre son. Ja no podia caminar, ni tan sols moure’s en el coixí on dormia. El seus ulls revelaven una súplica constant i la seva cua era l’única manera de demostrar que encara era viu, que ens entenia i s’alegrava de veure’ns. Del llit estant, vaig sentir els seus laments, uns udols tristíssims, lacerants, i vaig ser conscient que havia de ser l’última nit, que volia marxar i nosaltres li havíem de facilitar el camí. Vaig atiar el foc, que encara conservava el caliu, i vaig asseure’m al sofà amb el gos estirat a la falda. A poc a poc, es va anar calmant, mentre l’amanyagava lentament, una i una altra vegada, amb la resplendor i l’escalfor d’un foc que ja havia revifat i omplia la cambra d’ombres vacil·lants. Finalment, es va adormir, amb una respiració feixuga i inquieta, somicant de tant en tant en somnis. Aleshores vaig aprofitar per acomiadar-me’n i, sobretot, per donar-li les gràcies: per totes les passejades que havíem fet junts per la platja, pels camins de ronda, per boscos i rieres; pels bolets que havíem trobat i pels espàrrecs que havíem collit; per les lectures assegut als meus peus; per les jornades llarguíssimes mentre escrivia; per defensar-me, per obeir-me, per estimar-me. Jo també em vaig adormir, fins que em van despertar de nou els seus planys de sofriment.

L’endemà, a primera hora, vam trucar al veterinari. Vaig carregar-me el gos a coll i el vaig treure al carrer perquè orinés. Com sempre, dòcil, es var deixar fer, però, un cop a fora, només maldava per tornar a la tebior del sol que escalfava la sala. El vaig estirar al seu coixí, de cara al jardí on tant havia jugat, corregut o caçat bestioles. Encara vaig anar a buscar bolets un parell d’hores, com un altre ritual de comiat. Quan vaig tornar de bosc ja no em va moure la cua, només em va mirar amb un cansament infinit, resignat. No sé si em va reconèixer, però voldria creure que sí. El veterinari va arribar pels volts del migdia. Tot va ser molt ràpid i planer. El gos no es va queixar ni va oposar cap resistència. El sedant va actuar de seguida i el seu cos es va relaxar, alliberat. El vaig acariciar per darrera vegada i vaig respirar afligit però alleujat alhora: havia mort amb la mateixa dignitat i noblesa amb què havia viscut.

Diari de Girona, 11 de desembre de 2016 


Els atacs pirates a la costa gironina, mite i realitat

Pocs personatges històrics han fet tanta fortuna com els pirates, i no és cap acudit ni cap joc de paraules. Se n’han escrit un munt de novel·les i contes, se n’han rodat infinitat de pel·lícules, se’ls dediquen poemes i cançons, infants i adults es disfressen guarnits amb tots els seus tòpics... Però no fa pas gaire temps aquests personatges, ara embolcallats en una aureola de romanticisme, tenien atemorits els nostres avantpassats. Els pirates robaven, assassinaven, torturaven, violaven, segrestaven... i ho devastaven tot al seu pas. Durant molts segles, i especialment entre el XV i el XVII,  aquesta terra va viure sota l’amenaça constant de les seves ràtzies. La seva petjada encara és ben visible en l’arquitectura defensiva, en les llegendes que van generar i en els topònims que els evoquen. Fins i tot algunes expressions populars són prou eloqüents: “Fer més por que una fragata de moros” o “Haver-hi moros a la costa”, evidentment referides als pirates otomans o barbarescos.
Molts pobles costaners es van haver d’allunyar de la mar per fugir dels pirates i van cercar punts enlairats i estratègics per avançar-se als seus atacs. Així van néixer les torres de guaita o de defensa, conegudes també popularment com a “torres de moros”, que encara avui s’alcen a moltes viles marineres i masos dels voltants. Per una banda,  les torres servien per vigilar i detectar la presència de l’enemic; llavors s’alertava els vilatans mitjançant fogueres que s’encenien al terrat i l’avís es propagava entre les poblacions veïnes d’una torre a una altra. La llegenda explica que la torre del Mal Ús de Calonge es diu precisament així perquè el seu vigilant es va adormir i no va avisar la resta de torres. Aquestes construccions, però, eren també un refugi en cas d’atac i des del seu interior, a través de les espitlleres, es podia repel·lir l’enemic amb trets o llançant-li oli roent o aigua bullint. Disposaven fins i tot d’un planta que es podia utilitzar d’habitatge en cas que l’assalt es prolongués durant uns dies.
Una de les ràtzies més impressionants i cruels que va patir la nostra costa va començar la tarda del divendres 5 d’octubre de 1543, quan vint galeres i tres fustes van desembarcar a Cadaqués. Els pirates van cremar i robar casa per casa i van derruir l’església de Santa Maria després de saquejar-la. L’endemà la víctima fou Roses, que també va ser arrasada; els danys serien tan greus que la vila va començar el procés de  fortificació l’any següent. L’escomesa va continuar després fins a Palamós, que els dies 7 i 8 va ser bombardejat i reduït gairebé a cendres. El poble trigaria anys a refer-se i molts veïns es van dispersar pels pobles i masos de les rodalies. El notari de Palafrugell, que va formar part de la milícia d’ajuda als palamosins, va deixar constància de l’atrocitat dels pirates: gent cremada, torturada, esquarterada o mutilada omplia els desolats carrers de la vila.
Sovint els pirates segrestaven pescadors o terrassans i els venien després com a esclaus. En d’altres ocasions demanaven el pagament d’un rescat i, si no el rebien o no arribava a temps, mataven l’ostatge, com li va succeir a en Sagrera d’Esclanyà. Això va propiciar que alguns pobles creessin germandats que tenien la funció de negociar amb els segrestadors i reunir diners per pagar els rescats. A Begur, que disposava del Bací dels Catius (captius), s’explica la llegenda d’un pescador de sa Riera que fou alliberat perquè, amb un ungüent secret, va curar el mal d’ull al capitost dels pirates.
Torres de guaita, muralles, milícies populars, entitats de captius... res no semblava prou eficient per aturar els pirates i corsaris (els primers actuaven per lliure, mentre que els segons ho feien sota la protecció d’un Estat). Masovers, pescadors, corallers, comerciants, tots en patien les escomeses i sovint les seves demandes als poders polítics eren desateses, com la de construir una torre de defensa a les illes Medes, punt estratègic i sovint dominat per la pirateria. Per això, en algunes ocasions, els habitants de la costa prenien decisions desesperades i s’enfrontaven directament als pirates, més amb enginy i ràbia, que no pas amb capacitat bèl·lica o organitzativa. Novament les llegendes ens ofereixen exemples d’aquestes accions. Els pagesos de la torre Ferrana i rodalies, prop de l’Estartit, van posar un parany als pirates: els van deixar la taula parada i vi en abundància, i es va amagar. Quan els pirates van estar ben tips i borratxos, els van atacar per sorpresa i els van matar sense pietat. Una altra llegenda ens explica que Bernat de Cabrera va mobilitzar els blanencs per lluitar contra els pirates i va aconseguir derrotar-los. Per escarmentar els seus enemics va fer construir una gegantina creu amb les calaveres dels pirates degollats per tal que fos ben ostensible des de la mar i cap més vela enemiga s’acostés a Blanes.
La toponímia també reflecteix la dilatada presència de la pirateria a les nostres costes. A Mont-ras hi trobem la cala del Crit, que segons la llegenda deu el seu nom al crit que va proferir una noia quan el pirata Amara intentava violar-la. Finalment el pirata la va decapitar i va rentar la sang del seu sabre a la font que hi havia just al costat, indret que des d’aleshores va ser conegut com la Font Morisca. El mas del qual provenia la dissortada noia, encara s’anomena cas Gall Perich o mas dels Moros. Altres topònims que recorden la pirateria són cala Morisca de Tossa de Mar o la cova del Pirata a Portbou.

L’ombra de Barba-rossa
Segurament el pirata més conegut i temut va ser el turc Barba-rossa. El seu veritable nom era Khair ed-Din, va néixer a Mitilene, Lesbos, el 1465 i va morir a Constantinoble el 1546. Barba-rossa, pirata, corsari i almirall, va deixar darrere seu un rastre criminal i una llegenda que encara perviu. S’explica, per exemple, que va ser present als atacs de Cadaqués, Roses i Palamós, tot i que l’únic que sabem del cert és que les embarcacions pertanyien a la seva flota. També són múltiples les versions llegendàries de la seva mort: algunes expliquen que les naus del papa Pau III el van acorralar a les illes Medes i, malgrat que es va convertir al cristianisme per salvar la vida, el van torturar fins a matar-lo; d’altres, en canvi, afirmen que va morir després d’una brutal batalla a les illes Formigues que va tenyir la mar de sang, per això les seves roques tenen una tonalitat rogenca. Fins i tot diuen que va trobar la seva fi en l’emboscada de la Torre Ferrana.

El seu protegit va ser Turgut Reis, conegut com a Dragut, de qui s’explica que va atacar Pals i va capturar un vailet que no havia tingut temps de refugiar-se a la torre de Mar amb la seva família. Al cap de poc, el va vendre com a esclau i des de llavors els seus pares, desconsolats, va anar de mal borràs. Al cap de molts d’anys, però, el noi va tornar a casa convertit en frare mercedari i va salvar la família de la misèria econòmica i moral en què havia caigut. Per la seva banda, Dragut fou capturat i enviat a galeres com a esclau fins que Barba-rossa va pagar un quantiós rescat per la seva alliberació. Dragut va morir a Malta el 1565, d’una canonada.

Ara, 8 de desembre de 2016