28 de novembre de 2016

Gràcies

Un dels grans descobriments de l’adolescència és la música. No vull pas dir que la descobrim de cop i volta, com si no sabéssim que existís, sinó que de sobte pren un significat i una dimensió que abans, durant la infantesa, no tenia. La música passa de ser un entreteniment, un esbarjo, un accessori a convertir-se en un ingredient essencial de la nostra vida. En la música, de fet, sembla que ens hi vagi la vida, de tan endins que la sentim, de tant com la necessitem. Els meus pares no em van castigar gairebé mai, però si recordo algun càstig és el dia que em van prohibir escoltar música: ho vaig patir com una tragèdia. Durant l’adolescència i la joventut hi ha un afany per descobrir nous grups, per intercanviar-ne la informació, per fer-ne bandera i saturar qualsevol superfície de pòsters i fotografies dels teus ídols. Escoltar certa música vol dir formar part d’un determinat col·lectiu i compartir una visió del món, vol dir reforçar la teva individualitat i posicionar-te davant els companys. I tot això, si és possible, ha de culminar amb l’assistència als concerts, que són com l’esclat definitiu de llibertat i d’autoafirmació.
Recordo els primers discos de vinil que vaig comprar-me amb els diners que havia estalviat treballant a l’estiu, i sobretot recordo el primer equip de música que vaig col·locar amb un orgull reverencial en una cantonada de la meva habitació (segur que els veïns també se’n deuen recordar). Escoltar aquells grups que per a mi eren nous –si exceptuem els Beatles–, era com abastar una part oculta de l’existència, com entrar en una nova dimensió que m’aïllava, m’alliberava i m’enfortia alhora. Tot plegat tenia alguna cosa de místic, de ritual d’iniciació, de transgressió controlada.També era una forma de distanciar-me dels adults, de la majoria dels adults, i de provar d’entendre un allau de sentiments, sovint paradoxals, que m’atabalaven.

Fa vint-i-cinc anys jo ja no era un adolescent, però es va morir un dels ídols de la meva adolescència: Freddie Mercury. Queen era un d’aquells grups que sonava insistentment a la meva esquifida habitació, des del dia que el meu millor amic m’havia deixat escoltar A Night At The Opera. L’he tornat a escoltar amb una certa recança, sense esperar trobar-hi res d’especial, amb un xic de recel fins i tot. Potser només he tornat a posar aquell vinil gastat perquè la música sempre m’ha semblat una manera subtil però eficaç d’evocar el passat i també una manera directa i pura de donar les gràcies.

Diari de Girona, 27 de novembre de 2016 


15 de novembre de 2016

Joan Vinyoli i la poètica postsimbolista

Joan Vinyoli i la poètica postsimbolista
Diversos autors



Editorial: L'Avenç, novembre 2016
Pàgines: 352



Miquel Martín i Serra és autor de "Les influències filosòfiques en la poesia de Joan Vinyoli".


La veu intacta

Ara fa seixanta anys, Joan Vinyoli va publicar un llibre preciós, curull d’imatges potentíssimes, revelador i lúcid: El Callat. Es tracta d’una obra amb un alt contingut simbòlic i transcendent, amb un pròleg acurat i penetrant que reflexiona sobre la creació poètica i que ens explica com s’han concebut els poemes: “Una imperiosa, rara il·luminació verbal ha estat l’origen dels millors poemes d’aquest llibre”. El títol ens endinsa en l’àmbit d’allò que no es pot acabar d’expressar, sinó tan sols al·ludir, suggerir, “la quasi veu” del Callat, que connecta amb el jo poètic. El llibre, que Gabriel Ferrater va considerar d’“un nivell de simbolisme gairebé al·lucinat”, anuncia la gran obra poètica que Vinyoli serà capaç de bastir i anticipa algunes de les seves constants: el poder de la paraula, el domini màgic, l’exploració filosòfica... És un poemari que apareix poc després de l’arribada del poeta a Begur i que, per tant, desplega tota la força i la riquesa metafòrica del mar, com una veu que el crida i l’interpel·la per apropar-lo fins a les fondàries de l’existència: “torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar/ cridant-me sols, cridant-me”. Una obra cabdal que, tanmateix, va ser rebuda amb indiferència per molts sectors, cosa que va provocar en Vinyoli una sensació de buit i d’injustícia, fins al punt que, decebut i desorientat, va escriure aquestes paraules a Joan Oliver (Pere Quart): “No m’estimen. Oi que El Callat mereixia un altre tracte? El silenci em mata”.
Afortunadament, però, el temps ha posat Vinyoli i El Callat al lloc que els pertoca. La càtedra Joan Vinyoli de Poesia Contemporània de la Universitat de Girona ha organitzat per al proper dissabte 26 de novembre el col·loqui “Cap a la veu intacta”, a l’entorn d’El Callat, amb motiu del 60è aniversari de la primera edició del llibre. Aquest “col·loqui de tardor” se celebrarà a la Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners, uns dels indrets essencials en la trajectòria vital i poètica de Vinyoli, i comptarà amb la participació d’estudiosos i lectors de la seva obra: Josep M. Sala-Valldaura, Sam Abrams, Antoni Clapés, Narcís Figueras, Roger Canadell, Pep Solà, Joan i Josep Tàssies, Lourdes Godoy, Enric Pladevall i jo mateix. L’acte es clourà amb una lectura íntegra d’El Callat a càrrec d’Anna Maluquer, acompanyada del músic Marc Egea i la ballarina Paula Rísquez.  

Com es pot comprovar dia rere dia, som molts els que estimem Vinyoli i la seva veu, clara i ferma, roman intacta.

Diari de Girona, 13 de novembre de 2016


4 de novembre de 2016

Gimeno, pintor de l'Empordà

Ara fa cent anys el pintor Francesc Gimeno es va instal·lar a Begur, seduït per un paisatge que el reclamava amb una força incontestable. Va arribar-hi atret per aquella llum vigorosa i neta, sovint intensificada per una tramuntana severa; però també, em sembla, atret per un indret solitari, isolat, de perfils esquerps i feréstecs com el mateix artista. Gairebé en la indigència, com un eremita antic, es va allotjar als baixos d’una casa de Fornells, prop del port de ses Orats, aliè a les modes i als cercles artístics de l’època, sempre independent i introvertit. Curiosament, era la mateixa casa on Josep Pla es refugiaria després de la guerra, en una mena d’exili interior, també cercant la pau i el repòs (per cert, Pla va dedicar un “homenot” a Gimeno, en el qual definia el pintor com una mena d’ésser primitiu, tot instint i intuïció, i això potser va contribuir a crear-ne l’estereotip d’un autor maleït i marginal).
Gimeno, però, ja coneixia el paisatge empordanès perquè havia viscut a Torroella de Montgrí, on va arribar la tardor de 1887. Allà es va casar amb la filla de la fonda on s’hostatjava i allà va néixer el seu primer fill. Va retratar la vila i la seva gent amb una mirada audaç i penetrant, impulsiva però alhora suggeridora: Dia de mercat a Torroella i, sobretot, Un poble empordanès en són un bon exemple. L’atracció pel paisatge begurenc, tanmateix, va ser tan poderosa, que el pintor fins i tot es va plantejar de traslladar-s’hi definitivament amb tota la seva família. Així s’expressa en una carta d’aquell 1916 dirigida a la seva dona: “Hay por estas costas de Bagur puntos de vista de una poesía encantadora. Las playas de Fornells, Satuna y Sarriera son encantadoras y dulces, quietas...”.

D’aquella estada a Fornells en sorgeixen teles magnífiques, Aiguablava, Fornells (1916) o Begur (1917), que seran de les més elogiades per la crítica i que situen Gimeno entre els grans mestres del paisatgisme. Són obres austeres, seques, de pinzellada vivíssima, d’un traç enèrgic i d’un cromatisme punyent. Mostren perspectives agosarades que transmeten tota la salvatgia de la natura. Gimeno observa el paisatge amb agudesa, amb un esguard net, directe, però al mateix temps ple d’espiritualitat. És per això que les seves obres transmeten una profunda comunió amb el paisatge, una natura viva, humanitzada no només per la seva bellesa sinó també per la seva brutalitat o inclemència. Com en altres gran creadors, la natura i el paisatge adquireixen una dimensió lírica que ens transporta més enllà de la realitat física.

Diari de Girona, 30 d'octubre de 2016

Aiguablava