3 d’octubre de 2016

Víctor Català i Dostoievski

Víctor Català va mantenir una intensa relació epistolar amb Joan Maragall, Narcís Oller, Miquel Llor, Àngel Guimerà o Francesc Matheu. Les cartes ens revelen sovint la lluita interna de l’autora, que es refugiava rere un pseudònim masculí perquè “a cara descoberta em fóra impossible escriure una sola ratlla.” (carta a Narcís Oller, 15 de gener de 1903). També afirmava que, si hagués tingut la llibertat d’un home, hauria pogut portar una altra mena de vida i, en una carta a Maragall, es definia com una “persona reclosa que mai havia somniat amb anomenades literàries”.
Malgrat que també es lamenti de les seves llacunes culturals, de la seva manca de formació i de les seves poques i desafinades lectures, Caterina Albert es va formar i enriquir d’una manera autodidacta però molt sòlida: “(...) en Gorki, en Tolstoi, en Turguènev, en Txékhov, en Korolenko, tots els russos, en fi, són los novel·listes moderns que m’agraden més, per son intensíssim sentiment de la vida i per son art pur, sens extravagàncies, pose, peus forçats ni réclame de cap mena” (carta a Joan Maragall, 3 de febrer de 1904). Tot i que en aquest fragment no esmenta Dostoievski, entenc que Caterina Albert el devia tenir ben present, sobretot pel fet que l’autor rus estava convençut que “El llenguatge és el poble”. Dostoievski va amarar-se de la cultura popular, de la parla dels pagesos i de les mainaderes que explicaven contes, llegendes i rondalles; va recollir i va estar atent a diverses formes del folklore, sobretot les cançons i els poemes. I, com Caterina Albert, la seva prosa es va nodrir de totes aquestes fonts i es va recobrir de vivesa i d’una gran plasticitat.
És precisament aquest un dels aspectes de l’obra de Caterina Albert que més m’atrau: la riquesa lèxica, la consciència lingüística i l’atenció a la llengua popular: “A casa mateixa han vingut a portar-me el fons i la forma d’eixos drames: los conflictes de les passions primitives i l’aspra força de la seva llengua, quina riquesa de tonalitats no he sabut més que escarnir grollerament”, carta del març de 1909 adreçada a Joan Maragall. La preocupació perquè tot aquest capital lèxic no es perdés o s’oblidés va portar-la a recollir durant anys molts mots i expressions, ja que tenia ben clar que calia “agilitar el llenguatge i mantenir en plena vigència innombrables expressions castisses que el vocabulari arreplegadís i impur de les multituds ciutadanes aniria empenyent cap al no-res”.

Diari de Girona, 2 d'octubre de 2016