17 d’octubre de 2016

La tardor dels poetes

Si hagués de triar una estació de l’any, em quedaria, sense dubtar-ho, amb la tardor. Em sembla l’època més rica en matisos, més subtil, més invitadora. Esdevé un entretemps estimulant, un recer entre les feixugueses de l’estiu i els rigors de l’hivern. La vida sembla adquirir un ritme calmós i assenyat, propici al recolliment i a la reflexió; però alhora segur, amb pas ferm i ple de possibilitats. Tot s’apaivaga i s’apropa, com si poguessis sentir el respir i el batec de cada cosa i de cada mot. El paisatge es revela esplèndid i encara es deixa caminar i contemplar (o admirar) sense presses ni esgarrifances.
Els poetes, no cal dir-ho, s’han fet ressò de tota aquesta riquesa sensitiva, de tot aquest potencial metafòric. Maragall, en el poema Tardor, dóna la benvinguda al mes d’octubre i parla de “les fredes transparències dels oreigs/ i els cap-tards del color de les violetes”. I per a Màrius Torres “Els cels més purs de l’any són els que fan/ els capaltards de l’autumne”. En l’obra de Vinyoli la tardor arriba quan “El vent d’aram tremola sobre les muntanyes” i, amatent a tot aquest suggeridor univers, escriu alguns dels seus millors poemes, com El graner morat o Amb gavardina grisa.

Però la tardor sempre em recorda els seus fruits i, per això, em duu inevitablement a Carner. És l’època de les darreres figues, que s’han de collir “de matinet”, quan encara són fresques i assaborir-les tot seguit, sota la mateixa figuera. Arriben les flamejants magranes “que, ben ferides, llencen un xàfec de robins” i que es poden menjar en amanides o a les acaballes de l’àpat, amb un glop de vi dolç. Es cullen els codonys, que són el “fruit més boterut” i dels quals se’n treuen postres delicioses i un licor excels i aromàtic: el codonyat. I se’ns ofereixen els fruits secs, protegits per la clova que cal esquerdar a cops de roc o esclovellar a queixalades: castanyes, ametlles, avellanes o nous. La poma, una de les fruites més versàtils i agraïdes, omple les cases per fer-ne coques, pastissos, o coure-les al forn amb sucre, llimona i canyella. És la fruita escollida “que es torna groga i vella i encara fa perfum”, com si contingués ella sola tota la tardor. I, és clar, els ceps lleven Els raïms immortals (el poema que clou Els fruits saborosos), que Carner converteix en símbol del pas del temps, de la joia i sofriment de la vida, de la maduresa i la nostàlgia, de la futilitat de certs desitjos, de la transformació constant i inexorable de la natura i dels humans. 

Diari de Girona, 16 d'octubre de 2016