17 d’octubre de 2016

La tardor dels poetes

Si hagués de triar una estació de l’any, em quedaria, sense dubtar-ho, amb la tardor. Em sembla l’època més rica en matisos, més subtil, més invitadora. Esdevé un entretemps estimulant, un recer entre les feixugueses de l’estiu i els rigors de l’hivern. La vida sembla adquirir un ritme calmós i assenyat, propici al recolliment i a la reflexió; però alhora segur, amb pas ferm i ple de possibilitats. Tot s’apaivaga i s’apropa, com si poguessis sentir el respir i el batec de cada cosa i de cada mot. El paisatge es revela esplèndid i encara es deixa caminar i contemplar (o admirar) sense presses ni esgarrifances.
Els poetes, no cal dir-ho, s’han fet ressò de tota aquesta riquesa sensitiva, de tot aquest potencial metafòric. Maragall, en el poema Tardor, dóna la benvinguda al mes d’octubre i parla de “les fredes transparències dels oreigs/ i els cap-tards del color de les violetes”. I per a Màrius Torres “Els cels més purs de l’any són els que fan/ els capaltards de l’autumne”. En l’obra de Vinyoli la tardor arriba quan “El vent d’aram tremola sobre les muntanyes” i, amatent a tot aquest suggeridor univers, escriu alguns dels seus millors poemes, com El graner morat o Amb gavardina grisa.

Però la tardor sempre em recorda els seus fruits i, per això, em duu inevitablement a Carner. És l’època de les darreres figues, que s’han de collir “de matinet”, quan encara són fresques i assaborir-les tot seguit, sota la mateixa figuera. Arriben les flamejants magranes “que, ben ferides, llencen un xàfec de robins” i que es poden menjar en amanides o a les acaballes de l’àpat, amb un glop de vi dolç. Es cullen els codonys, que són el “fruit més boterut” i dels quals se’n treuen postres delicioses i un licor excels i aromàtic: el codonyat. I se’ns ofereixen els fruits secs, protegits per la clova que cal esquerdar a cops de roc o esclovellar a queixalades: castanyes, ametlles, avellanes o nous. La poma, una de les fruites més versàtils i agraïdes, omple les cases per fer-ne coques, pastissos, o coure-les al forn amb sucre, llimona i canyella. És la fruita escollida “que es torna groga i vella i encara fa perfum”, com si contingués ella sola tota la tardor. I, és clar, els ceps lleven Els raïms immortals (el poema que clou Els fruits saborosos), que Carner converteix en símbol del pas del temps, de la joia i sofriment de la vida, de la maduresa i la nostàlgia, de la futilitat de certs desitjos, de la transformació constant i inexorable de la natura i dels humans. 

Diari de Girona, 16 d'octubre de 2016

3 d’octubre de 2016

Víctor Català i Dostoievski

Víctor Català va mantenir una intensa relació epistolar amb Joan Maragall, Narcís Oller, Miquel Llor, Àngel Guimerà o Francesc Matheu. Les cartes ens revelen sovint la lluita interna de l’autora, que es refugiava rere un pseudònim masculí perquè “a cara descoberta em fóra impossible escriure una sola ratlla.” (carta a Narcís Oller, 15 de gener de 1903). També afirmava que, si hagués tingut la llibertat d’un home, hauria pogut portar una altra mena de vida i, en una carta a Maragall, es definia com una “persona reclosa que mai havia somniat amb anomenades literàries”.
Malgrat que també es lamenti de les seves llacunes culturals, de la seva manca de formació i de les seves poques i desafinades lectures, Caterina Albert es va formar i enriquir d’una manera autodidacta però molt sòlida: “(...) en Gorki, en Tolstoi, en Turguènev, en Txékhov, en Korolenko, tots els russos, en fi, són los novel·listes moderns que m’agraden més, per son intensíssim sentiment de la vida i per son art pur, sens extravagàncies, pose, peus forçats ni réclame de cap mena” (carta a Joan Maragall, 3 de febrer de 1904). Tot i que en aquest fragment no esmenta Dostoievski, entenc que Caterina Albert el devia tenir ben present, sobretot pel fet que l’autor rus estava convençut que “El llenguatge és el poble”. Dostoievski va amarar-se de la cultura popular, de la parla dels pagesos i de les mainaderes que explicaven contes, llegendes i rondalles; va recollir i va estar atent a diverses formes del folklore, sobretot les cançons i els poemes. I, com Caterina Albert, la seva prosa es va nodrir de totes aquestes fonts i es va recobrir de vivesa i d’una gran plasticitat.
És precisament aquest un dels aspectes de l’obra de Caterina Albert que més m’atrau: la riquesa lèxica, la consciència lingüística i l’atenció a la llengua popular: “A casa mateixa han vingut a portar-me el fons i la forma d’eixos drames: los conflictes de les passions primitives i l’aspra força de la seva llengua, quina riquesa de tonalitats no he sabut més que escarnir grollerament”, carta del març de 1909 adreçada a Joan Maragall. La preocupació perquè tot aquest capital lèxic no es perdés o s’oblidés va portar-la a recollir durant anys molts mots i expressions, ja que tenia ben clar que calia “agilitar el llenguatge i mantenir en plena vigència innombrables expressions castisses que el vocabulari arreplegadís i impur de les multituds ciutadanes aniria empenyent cap al no-res”.

Diari de Girona, 2 d'octubre de 2016