23 d’agost de 2016

La tierra de mi padre

        La tierra de mi padre, tozuda y robusta, se encarama a la montaña para poder ver el mar. Se pierde entre valles y recovecos, entre bancales de almendros y campos de olivos, cruzados por acequias y senderos. Áspera y pizarrosa, no teme ni a la nieve ni a las sequías y el tomillo crece compacto y perfumado. Las nubes son huidizas y, de vez en cuando, ansías tocar el cielo. Pero las cumbres de nieves perpetuas lo custodian, siempre celosas, porque otro no hay tan limpio, tan azul, tan puro. Las noches de verano son apacibles y frescas. La oscuridad es silencio y las voces, haciendo eco, se propagan por las quebradas. El aire de la sierra, seco, purificador, te ensancha los pulmones y te deja dormir hasta el alba.
        Los pueblos, blanquísimos y menudos, desafían los barrancos y retienen unos nombres tan exóticos, con reminiscencias árabes, que suenan inauditos. En los callejones empinados y estrechos, las flores cuelgan de los balcones y de las ventanas mientras los perros, indolentes, dormitan en los portales. Extendidos sobre los tejados grisáceos, se secan pimientos y almendras e higos al sol, y el aire se llena de aromas dulces y sedantes. Entre villa y villa, como un oasis, te acoge una venta: se bebe el vino de la tierra, mineral y potente, se saborean los jamones que, colgados del techo, se curan siguiendo un método ancestral. Se ríe, se charla, se canta. Entonces entiendes a su gente, de ojos oscuros y melosos, de piel tostada y manos inquietas. Gente que habla deprisa, con un deje de ironía, con diminutivos y palabras propias que endulzan una historia sufrida, escrita en el aislamiento y el olvido.
     Perdidos en las hondonadas, ocultos tras las higueras y los viñedos, descansan los cortijos. Son aldeas remotas, dispersas, que acogían un puñado de familias víctimas del caciquismo y la injusticia. Son establos y cuadras y gallineros, y casas en ruinas repletas de memoria, que dejan ver las vigas de madera y los cañizos recubiertos con losas y arcilla. Negras de hollín, algunas chimeneas resisten obstinadas, testigos de comidas y tertulias alrededor de sus brasas. Aún se adivinan los hornos de piedra donde cocían el pan y los senderos que conducían a la fuente y a la huerta. Si cierras los ojos, puedes oír los cencerros de los rebaños, el rebuzno de los mulos que, tercos, a todas partes llegaban, y la algazara de los vecinos los días de fiesta. Puedes intuir todavía aquella existencia dura, pero digna, el hechizo de una tierra que no da tregua pero que nunca se olvida. Porque todavía hay gente, como mi padre, que me lo puede contar y convertirlo en relato.

Diari de Girona, 21 de agosto de 2016

Albondón




22 d’agost de 2016

La terra del meu pare

La terra del meu pare, tossuda i ferrenya, s’enfila fins a la muntanya per poder veure la mar. Es perd entre valls i giragonses, entre feixes d’ametllers i camps d’oliveres, creuades per sèquies i corriols. Aspra i pissarrosa, no tem ni la neu ni les sequeres i la farigola hi creix compacta i perfumada. Els núvols són fugissers i, de tant en tant, frises per tocar el cel. Però els cims de neus perpètues el custodien, sempre gelosos, perquè no n’hi ha cap de tan net, de tan blau, de tan pur. Les nits d’estiu són plàcides i fresques. La foscor és silenci i les veus, tot fent eco, es propaguen per les comalades. L’aire de la serra, sec, purificador, t’eixampla els pulmons i et deixa dormir fins a trenc d’alba.
Els pobles, blanquíssims i menuts, desafien els barrancs i tenen uns noms tan exòtics, amb reminiscències àrabs, que sonen inaudits. En els carrerons costeruts i estrets, les flors pengen dels balcons i de les finestres mentre els gossos, indolents, dormisquegen en els portals. Estesos sobre els terrats grisosos, s’assequen pebrots i ametlles i figues al sol, i l’aire s’omple de sentors dolces i sedants. Entre vila i vila, com un oasi, t’acull una venta: s’hi beu el vi de la terra, mineral i potent, s’hi tasten els pernils que, penjats del sostre, s’assequen seguint un mètode ancestral. S’hi riu, s’hi xerra, s’hi canta. Llavors entens la seva gent, d’ulls foscos i melosos, de pell bruna i mans inquietes. Gent que parla de pressa, amb un deix d’ironia, amb diminutius i paraules pròpies que endolceixen una història soferta, escrita en l’aïllament i l’oblit.

Perduts en les fondalades, ocults rere les figueres i les vinyes, descansen els cortijos. Són llogarrets remots, dispersos, que acollien un grapat de famílies víctimes del caciquisme i la injustícia. Són corts i quadres i galliners, i cases enrunades plenes de memòria, que deixen veure les bigues de fusta i els encanyissats recoberts amb lloses i argila. Negres de sutge, algunes llars de foc resisteixen obstinades, testimonis d’àpats i tertúlies a l’entorn del seu caliu. Encara s’hi endevinen els forns de pedra on coïen el pa i els caminois que menaven a la font i a l’horta. Si tanques els ulls, pots sentir els esquellots dels ramats, el bram dels muls que arribaven arreu i la xerinola dels veïns els dies de festa. Pots intuir encara aquella existència dura, però digna, l’encís d’una terra que no dóna treva però que mai no s’oblida. Perquè encara hi ha gent, com el meu pare, que m’ho pot explicar i convertir-ho en relat.

Diari de Girona, 21 de setembre de 2016





8 d’agost de 2016

Nits de fabulosa riquesa

Hi ha molta gent, molta, que no hi veu ni en plena claror del dia. Els poetes, en canvi, saben veure-hi fins i tot en l’obscuritat més pregona. Segurament perquè, com recorden els versos de Salvat-Papasseit: “Res no és mesquí/ ni cap hora és isarda,/ ni és fosca la ventura de la nit”. O, com proposa Vinyoli, “entrem en la foscúria que germina”. Així J.V. Foix, un dels poetes que amb més lucidesa ha tractat la nit, va escriure: “Entre negrors veig mil camins oberts/ I els ulls clucs, de nit, ateny els ports segurs”. A Sol, i de dol, Foix va dedicar uns sonets esplèndids a les nits, que esdevenen instants reveladors, signes de transcendència i de comunió, gènesi i justificació d’una vida més plena, més intensa: “La Nit, diem; i el cor comú batega/ brillen els ulls i l’esperança neix”.
Josep Carner va escriure també un magnífic poema titulat Nocturn. És un poema d’una gran subtilesa i elegància, que ens atrapa i ens embolcalla des dels primers versos perquè ens interpel·la i ens fa partícips dels misteris de la nit: “¿Quines són les imatges/ que al fons s’agiten de les vostres nits?”. Entre la realitat i el somni, entre l’al·lucinació i el record, el poeta vagareja per la foscor i ens ofereix imatges superbes fins arribar al desenllaç, amb la lluna –un altre gran símbol líric– com a protagonista. La nit transforma la realitat, mostra altres senyals i racons, fa sorgir altres éssers i emergir emocions ocultes, sempre còmplice i transgressora. Així ho explica el mateix Carner a Novetat en la nit: “Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!/ Tot el món es diria incorporal”.

Molts altres poetes han cantat les delícies o els enigmes de la nit. Sobretot de les nits d’estiu, quan el temps permet admirar el cel i la mar, en recolliment i en silenci (si més no abans, quan no hi havia tanta contaminació lumínica ni ambiental). Joan Vinyoli, per exemple, frisava per passar l’estiu a Begur i, des del mirador de Sant Ramon o des del cim del castell, contemplar “la nit dels fars i de les barques a l’encesa/ del cel altíssim estelat”. Li agradava sobretot presenciar les llàgrimes de Sant Llorenç, la pluja d’estrelles que es produeix en ple estiu. La nit és cau de secrets, evocadora de records, instigadora d’aventures. Com tan bé sabia Vinyoli, la nit atrapa i sedueix, fins al punt que canvia la mirada d’aquells que la saben observar: “És per això que vago sempre/ sota el silenci de les constel·lacions/ d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa”.

Diari de Girona, 7 d'agost de 2016
Josep Carner