11 de juliol de 2016

"Los Cinco"

Aquesta setmana vaig penjar al Facebook la portada d’un dels llibres que van marcar la meva infantesa: Los Cinco junto al mar. Explicava que l’havia llegit un estiu, estirat a terra, amb la frescor de les rajoles, prop d’un ventilador, d’una tirada, abstret, captivat. Ho recordo amb nitidesa, com si hagués passat ahir, perquè després vaig llegir-me’n tota la col·lecció amb fal·lera. El meu post de seguida va rebre un munt de comentaris: molta altra gent s’havia engrescat amb la lectura gràcies a les aventures de The Famous Five, títol original de les novel·les que Enid Blyton va escriure entre 1942 i 1963. Tothom recordava els germans Julian, Dick i Anne i la seva cosina George, amb l’inseparable gos Timmy. Cinc personatges que, anessin on anessin de vacances, sempre es veien immersos en misteris enrevessats i que berenaven menges tan estranyes com pastissos i galetes de gingebre i bevien te. Alguns comentaris van recordar també la saga de Los Siete Secretos, de la mateixa autora, i Los Hollister, d’Andrew E. Svenson.
Però el més sorprenent i enriquidor va ser la reacció espontània i en cadena que es va generar a partir del meu post. Molts altres lectors van començar a penjar els seus llibres d’infantesa: Aventura en la isla, de la mateixa Enid Blyton; Mi familia y otros animales, de Gerald Durrell; Viatge al país dels lacets, de Sebastià Sorribas; Els tres investigadors, de Robert Arthur; El misteri de Buster Keaton de Miquel Obiols; Mi vida subterránea, de Norbert Casteret, també obres de Salgari, de Verne, de London, de Carroll, de Dickens... Tots explicaven, amb un deix de nostàlgia, on, quan i com els havien llegit (alguns detalls ens queden gravats), per què els havien seduït tant, com els havien influït, amb quina passió devoraven aquelles pàgines i quina mena de satisfacció i orgull sentien en acabar-lo.

No sé què sentiria avui si tornés a llegir els llibres de Los Cinco. No sé si oferien uns continguts gaire apropiats, no sé si abusaven dels estereotips i exhibien algunes conductes sexistes, classistes o racistes, com alguns crítics retreuen a l’autora; no sé si eren històries adotzenades i sense vigor literari. És molt poblable que ara ho trobés tot una mica carrincló i somrigués amb aquella condescendència que ens atorga l’edat i l’experiència lectora. Sobretot m’agradaria saber si aquestes novel·letes han resistit el pas del temps i encara podrien engrescar els nostres fills amb la mateixa intensitat amb què ens van engrescar a nosaltres.

Diari de Girona, 10 de juliol de 2016