25 de juliol de 2016

Contra l'estiu

L’estiu està sobrevalorat, com tantes altres coses a la vida. Sí, té certa gràcia quan ets infant i t’estalvies estar engabiat durant hores en una aula. Té certa gràcia quan ets adolescent i només penses a sortir fins a hores petites. Però a mesura que passen els anys, l’estiu és una llosa cada cop més feixuga. De fet, és converteix en un període d’hibernació (sí, la paradoxa és flagrant) perquè el cos i la ment entren en un estat d’inactivitat i inèrcia, perquè acabem aïllant-nos del medi, que ens resulta hostil i desfavorable, a còpia d’aires condicionats i altres enginys, trucs i subterfugis.
Durant les hores de sol, que són moltes, interminables, ens arrosseguem amb desfici cercant ombres i corrents d’aire. La roba, si en portem, s’arrapa a la pell, i la pell, com un xiclet massa mastegat, s’enganxa al sofà, a la cadira, arreu. Les platges, el refugi somiat, són plenes a petar. Si ets capaç de trobar aparcament, encara hauràs de lluitar per un metre quadrat de tovallola, sota la qual s’amunteguen burilles i altres deixalles dels que t’han precedit. Es formen cues als supermercats, a la benzineres, als semàfors... Tot put a crema solar, suor i refregits. Les carreteres són intransitables, més atapeïdes de sonats que de costum. Els preus s’apugen escandalosament, com un assalt legal, però els serveis baixen de qualitat perquè estan saturats. Internet funciona a ritme tropical, falla la xarxa elèctrica i telefònica i, a sobre, t’has d’esperar més del compte perquè t’arreglin qualsevol avaria ja que la majoria d’empreses fan vacances. Es perd la gana i les ganes, la cervesa s’escalfa al primer glop, ni tan sols et ve de gust beure vi negre (una de les raons per les quals val la pena viure). Tot esdevé lent i carregós, com si la vida transcorregués a càmera lenta.

Quan per fi es colga el sol i pots respirar, els mosquits es fan amos i senyors de cada racó. Només cal que t’asseguis dos segons a fora, amb un llibre a les mans, perquè hagis de fugir torpedinat de pessigades. La xafogor, com un monstre invisible, ja ha conquerit cambres i carrers. Fas voltes i més voltes al llit, suós, inquiet, emprenyat, durant hores que cauen com cops de maça. De matinada, una petita treva et permet agafar el son, un son escàs, minso, trencadís com totes les coses belles. I aprofites per somiar una tardor plujosa i fresquívola que omplirà el bosc de bolets i matisos, una tardor que et permetrà passejar, escriure i llegir fins que l’ànima t’esclati de joia.

Diari de Girona, 24 de juliol de 2016