25 de juliol de 2016

Contra l'estiu

L’estiu està sobrevalorat, com tantes altres coses a la vida. Sí, té certa gràcia quan ets infant i t’estalvies estar engabiat durant hores en una aula. Té certa gràcia quan ets adolescent i només penses a sortir fins a hores petites. Però a mesura que passen els anys, l’estiu és una llosa cada cop més feixuga. De fet, és converteix en un període d’hibernació (sí, la paradoxa és flagrant) perquè el cos i la ment entren en un estat d’inactivitat i inèrcia, perquè acabem aïllant-nos del medi, que ens resulta hostil i desfavorable, a còpia d’aires condicionats i altres enginys, trucs i subterfugis.
Durant les hores de sol, que són moltes, interminables, ens arrosseguem amb desfici cercant ombres i corrents d’aire. La roba, si en portem, s’arrapa a la pell, i la pell, com un xiclet massa mastegat, s’enganxa al sofà, a la cadira, arreu. Les platges, el refugi somiat, són plenes a petar. Si ets capaç de trobar aparcament, encara hauràs de lluitar per un metre quadrat de tovallola, sota la qual s’amunteguen burilles i altres deixalles dels que t’han precedit. Es formen cues als supermercats, a la benzineres, als semàfors... Tot put a crema solar, suor i refregits. Les carreteres són intransitables, més atapeïdes de sonats que de costum. Els preus s’apugen escandalosament, com un assalt legal, però els serveis baixen de qualitat perquè estan saturats. Internet funciona a ritme tropical, falla la xarxa elèctrica i telefònica i, a sobre, t’has d’esperar més del compte perquè t’arreglin qualsevol avaria ja que la majoria d’empreses fan vacances. Es perd la gana i les ganes, la cervesa s’escalfa al primer glop, ni tan sols et ve de gust beure vi negre (una de les raons per les quals val la pena viure). Tot esdevé lent i carregós, com si la vida transcorregués a càmera lenta.

Quan per fi es colga el sol i pots respirar, els mosquits es fan amos i senyors de cada racó. Només cal que t’asseguis dos segons a fora, amb un llibre a les mans, perquè hagis de fugir torpedinat de pessigades. La xafogor, com un monstre invisible, ja ha conquerit cambres i carrers. Fas voltes i més voltes al llit, suós, inquiet, emprenyat, durant hores que cauen com cops de maça. De matinada, una petita treva et permet agafar el son, un son escàs, minso, trencadís com totes les coses belles. I aprofites per somiar una tardor plujosa i fresquívola que omplirà el bosc de bolets i matisos, una tardor que et permetrà passejar, escriure i llegir fins que l’ànima t’esclati de joia.

Diari de Girona, 24 de juliol de 2016


22 de juliol de 2016

Pescadors lliures i vocacionals

Des del menjador contemplem tota la cala de sa Tuna, arrecerada per s’Eixugador i sa punta des Plom, una vista que el poeta J.V. Foix va immortalitzar en un sonet de Sol, i de dol. A la platja ja hi ha gent que para el sol i una sola barca, la d’en Llorenç Sais, que porta el seu nom perquè el seu pare li va construir quan tot just tenia un any. En Llorenç (1970) ha vist aquest paisatge des que va néixer, però el vol tenir sempre present: “Vaig fer arreglar la casa i vaig procurar que totes les finestres miressin a mar. Viure aquí és un premi”. Té molt clar que el millor de la seva feina és que és amo del seu temps. Però també té molt clar que és una feina solitària i arriscada: “En mar una persona sola no és res”. A quarts de set del vespre surt a calar i a quarts de sis del matí lleva les peces. Segons la temporada, va al calamar i pesca també amb tresmall, sobretot peix de roca, que a Begur té molta anomenada: molla negra, rascassa, escórpora... Però en Llorenç pensa que massa sovint els diners que reben pel peix estan molt lluny del preu de mercat i no té clar que aquest tipus de pesca pugui subsistir en aquestes condicions, limitada a més per l’espai i les pressions del turisme.
En Francesc Pi (1973), de can Florian de sa Riera, va estudiar mecànica però va acabar triant l’ofici de pescador perquè “no em volia passar la vida tancat entre quatre parets. La feina d’en mar és dura, però lliure”. De menut ja sortia amb una xalana a rem i calava prop de la platja. Igual que en Llorenç, encara ha vist els seus pares i avis llevar a mans, mentre que ara es lleven les peces amb una màquina hidràulica que facilita molt la feina. En Francesc surt de l’Estartit i va a la pesca del sonso. Diu que fa dos anys que se’n pesca poc i que aquests darrers anys han estat complicats per una sèrie d’entrebancs administratius i mediambientals amb la Unió Europa. “Vam estar mesos sense poder pescar i en aquesta feina has d’estar preparat, tant anímicament com econòmicament, per passar moments així. Ara m’he comprat una altra barca per anar al tresmall i la llagosta i poder combinar la pesca”, m’explica seriós. Finalment els pescadors van decidir crear una comissió i pagar de la seva butxaca un estudi científic per valorar la viabilitat de la pesca del sonso. L’estudi es va enviar a Brussel·les, va ser aprovat i des de llavors es duen a terme captures restringides i amb un cens tancat, cosa que ha permès una pesca sostenible. “La pesca en general hauria d’anar en aquesta línia, tots hi sortiríem guanyant”, conclou.
En Ramon Deulofeu (1968) també es plany de la pesca indiscriminada que practiquen sobretot les grans embarcacions d’arrossegament: “Per agafar quatre peixos grossos, en maten milers de petits i malmenen el fons marí”. M’ho explica tot trafegant dins la barca, al port de Fornells, i es nota de seguida que li apassiona la seva feina: “Ja de petit tenia ganes de plegar d’estudi i sortir amb el bot. Quan ets al mig del mar, en silenci, sol, i veus com es pon el sol... això no té preu”. Em comenta que l’esforç físic cada vegada és menor i que la tècnica ha revolucionat les tasques: segons el color, l’espessor, la forma i la densitat, la sonda els informa quin peix ha detectat i en quina fondària i quantitat es troba. Es queixa, però, que l’Administració colla molt els pescadors professionals i en canvi és molt permissiva amb la pesca recreativa, que sovint no compleix les normes i, fins i tot, en algunes ocasions acaba venent el peix i els fa una competència deslleial. Segons l’època de l’any, en Ramon pesca bonítol, lluç i sobretot congre. A l’estiu va a la llagosta, el llobregant, el rap, la rascassa, el rom... Pesca amb palangre i tresmall. “La meva pesca sempre és tradicional i m’agrada fer les coses ben fetes. Al mercat de Palafrugell només hi venc el que pesco jo, perquè això és un segell de qualitat i de producte de proximitat”, afirma amb satisfacció.
El seu pare no volia que es dediqués a la pesca sinó que estudiés, però en Joan Massaguer (1984) va seguir la tradició i la vocació familiars, encara que al principi de sortir a pescar confessa que es marejava. “Porto aquesta feina a la sang i quan estic uns dies sense veure el mar, el trobo a faltar”, em diu amb un somriure. Li sap greu que el turisme hagi anat arraconant la pesca tradicional, perquè considera que és part de la nostra cultura i del nostre tarannà. Creu també que les grans superfícies comercials han perjudicat molt els pescadors com ell, perquè han fet baixar la qualitat i el preu dels productes. Ara treballa sol a l’Estartit, amb una barca petita, i pesca amb palangre i sobretot amb l’armallada. A la primavera va a la sèpia, el roger i el calamar; a l’estiu es dedica al peix de roca i la llagosta: “Encara que tingui la sonda, m’agrada guiar-me per les senyes a l’hora de pescar, si no et perds la part més bonica d’aquesta feina i tot el paisatge que t’envolta”. M’explica que a la tardor hi ha molt de peix però, com que no hi ha tanta demanda, els preus baixen. És un ferm defensor de la pesca sostenible i artesanal: “Els primers que no hem de voler sobreexplotar el mar som nosaltres, els pescadors, val més fer deu calades en comptes de vint i assegurar-te el peix durant més dies”.
En Lluís Sureda (1963) i en Josep Lluís Sureda (1971) són cosins, de can Curru de l’Escala, una llarga nissaga de pescadors. Tota la vida han viscut vinculats al mar, jugant a la platja, veient sargir les xarxes a la mare i pendents de si hi havia hagut una bona calada perquè el pare o l’avi arribessin contents a casa. Practiquen la pesca d’encerclament amb teranyina: sardina i anxova, peix blau. Tots dos creuen que caldria una major coordinació i regulació de la pesca entre totes les confraries de l’Estat perquè així rendibilitzarien millor les captures i els preus no serien tan fluctuants. S’estimen la seva feina, encara que hagin de treballar de nit, en condicions complicades, amb resultats incerts i els sigui difícil conciliar la vida laboral amb la vida familiar. Sobretot s’estimen la llibertat i la plenitud que els regala el mar i la pesca, i el fet que “cada dia és diferent”. Les barques, els ormejos i la maquinària han millorat molt i les tasques ja no són tan feixugues com abans, però per contra es queixen de la infinitat d’entrebancs burocràtics que els posen: inspeccions, revisions, recomptes de peix, un munt de paperassa... Es miren tots dos, amb una certa resignació, però amb complicitat i fermesa, i em diuen: “Però no sabríem fer altra feina que aquesta. El mar és la nostra vida. Hi hem crescut, hi hem après a pescar i ens hi guanyem el pa... I quan morim, que ens hi deixin reposar tranquils”.

Els pescadors de Josep Pla

En el llibre Un viatge frustrat Pla explica la seva relació amb els avantpassats dels tres pescadors de Begur. Després d’embarcar en un gussi a Calella, Pla i l’Hermós s’aturen al port de ses Orats, a Fornells, i sopen i descansen a casa de Francesc Romaní, conegut com a Xicu Caló, oncle-besavi de Ramon Deulofeu. L’endemà fan escala a sa Riera i improvisen un àpat i una llarga sobretaula a can Florian Pi, besavi d’en Francesc Pi. Ja de tornada, preparen un suquet de rascassa a sa Tuna, a casa de Pere Sais, a qui Pla anomena Pere Pagell, besavi de Llorenç Sais.

Diari ARA, 21 de juliol de 2016



11 de juliol de 2016

"Los Cinco"

Aquesta setmana vaig penjar al Facebook la portada d’un dels llibres que van marcar la meva infantesa: Los Cinco junto al mar. Explicava que l’havia llegit un estiu, estirat a terra, amb la frescor de les rajoles, prop d’un ventilador, d’una tirada, abstret, captivat. Ho recordo amb nitidesa, com si hagués passat ahir, perquè després vaig llegir-me’n tota la col·lecció amb fal·lera. El meu post de seguida va rebre un munt de comentaris: molta altra gent s’havia engrescat amb la lectura gràcies a les aventures de The Famous Five, títol original de les novel·les que Enid Blyton va escriure entre 1942 i 1963. Tothom recordava els germans Julian, Dick i Anne i la seva cosina George, amb l’inseparable gos Timmy. Cinc personatges que, anessin on anessin de vacances, sempre es veien immersos en misteris enrevessats i que berenaven menges tan estranyes com pastissos i galetes de gingebre i bevien te. Alguns comentaris van recordar també la saga de Los Siete Secretos, de la mateixa autora, i Los Hollister, d’Andrew E. Svenson.
Però el més sorprenent i enriquidor va ser la reacció espontània i en cadena que es va generar a partir del meu post. Molts altres lectors van començar a penjar els seus llibres d’infantesa: Aventura en la isla, de la mateixa Enid Blyton; Mi familia y otros animales, de Gerald Durrell; Viatge al país dels lacets, de Sebastià Sorribas; Els tres investigadors, de Robert Arthur; El misteri de Buster Keaton de Miquel Obiols; Mi vida subterránea, de Norbert Casteret, també obres de Salgari, de Verne, de London, de Carroll, de Dickens... Tots explicaven, amb un deix de nostàlgia, on, quan i com els havien llegit (alguns detalls ens queden gravats), per què els havien seduït tant, com els havien influït, amb quina passió devoraven aquelles pàgines i quina mena de satisfacció i orgull sentien en acabar-lo.

No sé què sentiria avui si tornés a llegir els llibres de Los Cinco. No sé si oferien uns continguts gaire apropiats, no sé si abusaven dels estereotips i exhibien algunes conductes sexistes, classistes o racistes, com alguns crítics retreuen a l’autora; no sé si eren històries adotzenades i sense vigor literari. És molt poblable que ara ho trobés tot una mica carrincló i somrigués amb aquella condescendència que ens atorga l’edat i l’experiència lectora. Sobretot m’agradaria saber si aquestes novel·letes han resistit el pas del temps i encara podrien engrescar els nostres fills amb la mateixa intensitat amb què ens van engrescar a nosaltres.

Diari de Girona, 10 de juliol de 2016