27 de juny de 2016

Jaume Canet, la màgia de l'obscur

Fa més de vint anys, el pintor Jaume Canet va il·lustrar el primer conte que vaig publicar. Em va fer una il·lusió immensa. Tots dos començàvem en aquest despietat i relliscós món de l’art i la literatura. I encara hi som, la qual cosa vol dir més del que sembla. La seva obra s’ha consolidat, s’ha fet ferma, densa, d’una presència i una personalitat inqüestionables. És una obra obsessiva i honesta, com ho són totes les que paguen la pena. Una obra que durant anys s’ha anat endinsant en conceptes i motius similars des de diverses perspectives i recursos diferents, sempre indagadora i rigorosa, cada cop més acurada, cada cop més lúcida. A veure si ho sé explicar...
Tan bon punt m’acosto a un quadre d’en Jaume Canet, em sento sacsejat. De vegades, moltes, m’hi perdo i no en voldria sortir: hi ha un univers suggeridor que provoca milers d’imatges, emocions i interrogants. D’altres, sense voler-ho del tot, m’hi rebel·lo perquè l’obra em trasbalsa fins a l’angoixa o em desorienta fins a la perplexitat. Sigui com sigui, la seva obra m’interpel·la sempre, em demana un esforç de comprensió, una complicitat i un compromís que van més enllà del mer plaer estètic. Alguns quadres destil·len una ironia subtilíssima que et fa somriure malgrat tot i tothom. D’altres són d’una cruesa desoladora, sense pal·liatius, com una patacada que et deixa capolat. Hi ha mala bava, sí, i crítica també, però mai res no és barroer ni gratuït, sinó que s’integra a l’obra amb elegància, amb intel·ligència i naturalitat. ¿Com s’ho fa?, em pregunto sovint. I aleshores observo aquelles formes inquietants, aquelles textures vives, aquells colors infinitament matisats, aquells éssers icònics i onírics, aquelles portes que amaguen foscor i alhora conviden... i intueixo tota la força lírica de la seva obra.

Un dia en Jaume em va comentar que li agradaria que els seus quadres fossin una aproximació a “la màgia de l’obscur”, és a dir, a la nostra part més inconscient i primitiva, allà on la raó sovint no hi sap accedir, allà on batega el més irreductible i essencial, on habita la paradoxa. Ho són. I tant! De la mateixa manera que la poesia de Vinyoli és una aproximació al “domini màgic”, a la paraula reveladora i transgressora. Per això, cada vegada que llegeixo el poema Domini màgic em ve al cap l’obra d’aquest pintor begurenc: “Pasturen per la nit roques i cabres,/ el riu encès es precipita al mar,/ l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;/ domini màgic, regne sublunar”.

Diari de Girona, 26 de juny de 2016

Fàbrica? de Jaume Canet