27 de juny de 2016

Jaume Canet, la màgia de l'obscur

Fa més de vint anys, el pintor Jaume Canet va il·lustrar el primer conte que vaig publicar. Em va fer una il·lusió immensa. Tots dos començàvem en aquest despietat i relliscós món de l’art i la literatura. I encara hi som, la qual cosa vol dir més del que sembla. La seva obra s’ha consolidat, s’ha fet ferma, densa, d’una presència i una personalitat inqüestionables. És una obra obsessiva i honesta, com ho són totes les que paguen la pena. Una obra que durant anys s’ha anat endinsant en conceptes i motius similars des de diverses perspectives i recursos diferents, sempre indagadora i rigorosa, cada cop més acurada, cada cop més lúcida. A veure si ho sé explicar...
Tan bon punt m’acosto a un quadre d’en Jaume Canet, em sento sacsejat. De vegades, moltes, m’hi perdo i no en voldria sortir: hi ha un univers suggeridor que provoca milers d’imatges, emocions i interrogants. D’altres, sense voler-ho del tot, m’hi rebel·lo perquè l’obra em trasbalsa fins a l’angoixa o em desorienta fins a la perplexitat. Sigui com sigui, la seva obra m’interpel·la sempre, em demana un esforç de comprensió, una complicitat i un compromís que van més enllà del mer plaer estètic. Alguns quadres destil·len una ironia subtilíssima que et fa somriure malgrat tot i tothom. D’altres són d’una cruesa desoladora, sense pal·liatius, com una patacada que et deixa capolat. Hi ha mala bava, sí, i crítica també, però mai res no és barroer ni gratuït, sinó que s’integra a l’obra amb elegància, amb intel·ligència i naturalitat. ¿Com s’ho fa?, em pregunto sovint. I aleshores observo aquelles formes inquietants, aquelles textures vives, aquells colors infinitament matisats, aquells éssers icònics i onírics, aquelles portes que amaguen foscor i alhora conviden... i intueixo tota la força lírica de la seva obra.

Un dia en Jaume em va comentar que li agradaria que els seus quadres fossin una aproximació a “la màgia de l’obscur”, és a dir, a la nostra part més inconscient i primitiva, allà on la raó sovint no hi sap accedir, allà on batega el més irreductible i essencial, on habita la paradoxa. Ho són. I tant! De la mateixa manera que la poesia de Vinyoli és una aproximació al “domini màgic”, a la paraula reveladora i transgressora. Per això, cada vegada que llegeixo el poema Domini màgic em ve al cap l’obra d’aquest pintor begurenc: “Pasturen per la nit roques i cabres,/ el riu encès es precipita al mar,/ l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;/ domini màgic, regne sublunar”.

Diari de Girona, 26 de juny de 2016

Fàbrica? de Jaume Canet

Revetlla entre bruixes i sirenes

És difícil situar amb precisió les arrels i els motius de la nit de Sant Joan, sobretot perquè s’hi barregen ingredients pagans, cristians i populars de diverses èpoques. Però sens dubte és una de les festes més conegudes i celebrades i sembla clar que està estretament vinculada al solstici d’estiu, època de renaixença i culte al sol, de dies llargs i nits curtes. Un dels components essencials d’aquesta celebració és el foc, com a l’element simbòlic del sol i també com a renovador i purificador de l’ànima, de les angoixes i les temences ancestrals. L’origen de les fogueres també resulta incert, tot i que era un ritual comú en moltes civilitzacions antigues, i sovint s’explica a través de llegendes d’inspiració religiosa. Una d’elles ens diu que quan la mare de sant Joan va infantar, va fer encendre una foguera al capdamunt d’un puig perquè tothom sabés la bona nova i des de llavors s’ha mantingut aquest costum. Sigui com sigui, no fa pas gaires anys encara es veien moltes fogueres arreu i la mainada encara es passava els dies previs a la festa recollint andròmines per alimentar un foc incitador que convidava a allargar la nit, a cantar i a ballar, hipnotitzats davant les seves flames bellugadisses.
El tòpic afirma que és una nit màgica, però més aviat caldria dir que és la nit del misteri, dels fets extraordinaris, dels desitjos atiats per les flames, pel caliu i per l’esclat de la natura. És una nit que dóna la benvinguda a un nou cicle vital que, almenys abans, guiava i marcava el feixuc dia a dia de la gent. La nit es presta a la disbauxa i al secretisme, però també propicia la manifestació d’allò més ocult, per això sorgeixen multitud d’éssers fantàstics, alguns malignes i d’altres més afables: bruixes, sirenes, follets, aloges, gambutzins, nyitus, llufes, menairons...
Les bruixes, per exemple, aprofiten la nit de Sant Joan per reunir-se i posar en pràctica alguns dels seus rituals i encanteris, ja que els seus poders s’accentuen a mesura que s’apropa la mitjanit. Ballen embogides al voltant d’una foguera i s’apleguen enmig del mar o en llocs apartats com el puig d’Alia o els Tres Rocs d’Amer, que no són altra cosa que tres lladres petrificats per voler robar els diners de l’ermita de sant Roc. Un altre tresor resta ocult a les coves del castell de Montsoriu, protegit per tres serpents i dames encantades, i només es pot aconseguir mentre sonen les dotze campanades a l’església de Breda. Per les terres del Ripollès hi transita un follet que entra sovint a les cases i sempre duu una pedra rodona i polida; la nit de Sant Joan és l’única oportunitat de prendre-l’hi i assegurar-se així una vida plena i feliç. Qui fracassa en qualsevol d’aquests intents, però, serà desventurat fins al dia de la seva mort (i potser més enllà).
També emergeixen les sirenes que habiten a la badia de Roses, les de les illes Formigues i les de la platja de Pals, tot i que val més eludir-les per no ser víctimes de les seves malifetes o seduccions. Les aloges o les dones d’aigua, així com les encantades, es mostren especialment actives aquesta nit, sobretot si hi ha fadrins a la vora. És el cas dels tres hereus de Viladrau, que van agafar una peça de roba de les paitides (així s’anomenen en aquell indret) i, tot estirant un de cada banda per endur-se-la, van esquinçar-la i van veure aleshores com es convertia en or. Algunes d’aquestes goges també poblen el bosc de les Estunes, a Porqueres, prop de l’estany de Banyoles, un lloc tan fabulós que el mateix Verdaguer hi fa referència al seu poema Canigó: “De les Estunes al fons/ lo teixen quatre aloges;/ llur teler és de cristall/ de vori la llançadora”.
La nit de Sant Joan és també la més favorable per endevinar el futur, per això els vells més savis de Cadaqués, si hi havia lluna plena, hi encaraven un mirall que sabia interpretar les seves respostes i conèixer l’esdevenidor. Aquesta era la nit que paria el mular, un immens cetaci, temut per tota la gent de mar. Deien que si el part del mular coincidia amb el d’alguna dona, potser el nadó no se’n sortiria i, encara que se’n sortís, seria desgraciat per sempre més. Mariners i pescadors, sempre supersticiosos, celebraven molts rituals aquesta nit, quan les aigües estan sempre encalmades, sobretot per allunyar la malastrugança i recordar els morts que la mar havia engolit.
La mitjanit és indicada per practicar tota mena de sortilegis, remeis, ordalies, endevinacions i malediccions a través de conjurs i de diversos elements de la natura. Així, les plantes, com el vesc o el trèvol de quatre fulles, es converteixen en elixirs, filtres amorosos o beuratges curatius. Els animals, com l’isard o les orenetes, adopten virtuts sobrenaturals; els minerals adquireixen propietats prodigioses, com si fossin éssers vius; i les estrelles desvelen mil secrets passats i futurs. Aquesta nit, els banys esdevenen reveladors i terapèutics i l’aigua de les fonts proporciona salut i jovenesa si es beu, com era corrent a la Garrotxa, tan bon punt se sent la primera campanada de la mitjanit. Els vents parlen a través dels seus bufecs, i la mar i la terra es barallen per imposar les seves lleis. Fins i tot, les pedres creixen i, si se sap interpretar el seu grinyol, es poden contestar les preguntes més complicades, com passava amb la Pedra Alta de la Vall d’Aro. Tot plegat, és una resposta lírica, poètica, a tot allò que escapa a la comprensió dels humans i una manera de conjurar les seves pors més atàviques.

Potser l’estrèpit dels petards i la resplendor dels coets ens ensordeix i ens enlluerna. Potser, tips de coca i de cava, només pensem en la gresca i la música que sona insistentment fins a hores petites. Deu ser per tot això que ja no sabem descobrir la poesia i la màgia que aquesta nit brollen arreu. Deu ser per això que els éssers fantàstics i entremaliats ens passen desapercebuts i som incapaços d’adonar-nos de tots els esdeveniments meravellosos que, de sobte, succeeixen al nostre voltant. Però encara hi som a temps. Només cal que avui, quan comenci a fosquejar, obrim els ulls, parem l’orella i ens deixem arrossegar per la imaginació: sentirem la rialla de les bruixes i, encara que llunyans, els cants de les sirenes.

Diari ARA, 23 de juny de 2016

13 de juny de 2016

Llagostes de Fornells

Fornells és un microcosmos: té una temperatura pròpia, un tarannà, una fauna i una flora. Ho pressents, ho intueixes, tan bon punt prens la carretera tortuosa que hi duu. Els revolts et permeten de veure la mar amb intermitències, mentre els pins, les oliveres i els garrofers et fan companyia. Sembla que tot jugui a fet i amagar, posposant el regal que t’espera. Arriba un moment que diries que el món s’acaba. I sí, s’acaba perquè en comença un altre de diferent que –un cop hi posis els peus– et seduirà per sempre més. Entendràs, llavors i només llavors, per què Josep Pla s’hi va retirar una bona temporada i va escriure: “Després de tant vagabundejar pel món i de tantes i inútils fatigues, calia aturar-se un moment i reposar una mica”.
El port, que abans era ocupat per la platja de Sa bassa Morta, queda ensotat, arrecerat, envoltat de cases que semblen penjades del no-res. La mar s’obre davant teu en mil colors (no hi ha manera de triar-ne cap, les aigües de Fornells són refractàries als adjectius). Sa punta des Mut, esguerrada pel Parador Nacional, sobreviu amb orgull a les ferides i empara la platja d’Aiguablava amb gelosia maternal. Nosaltres, però, enfilem roques i caminois i ens arribem fins al port de Ses Orats, que aplega en una minúscula cala tota la lírica que els humans som capaços d’assimilar. Llavors, ens banyem a la platja d’en Malaret, feta a mida de mainada i pares patidors.
Refets i refrescats, anem a trobar en Ramon, un pescador que porta la mar a la sang, com si cada generació anterior n’hi hagués injectat un raig. El trobem al port, trescant dins la barca. Ens convida a pujar-hi. Xerrem i xafardegem. La meva filla l’interroga sobre els peixos i la pesca. Abans de marxar, treu de l’aigua una nansa amb mitja dotzena de llagostes i les ensenya a la nena, que se les mira fascinada i espantada alhora, sobretot quan comencen a etzibar violentes cuades. En Ramon n’agafa un parell amb destresa, femelles, les més exuberants, les embolica amb draps xopats amb aigua de mar i ens les regala. Un dematí rodó.

A casa, encara es belluguen, desafiants, lluents, a sobre els marbres. Les guisem amb un sofregit lleuger, unes rodelles de rap i una picada que espesseix, lliga i enfosqueix el suc. Parem taula a defora, sota les moreres tofudes. Corre un aire suau i refrescant. El gust, la flaire i la textura d’aquestes llagostes conté tota la mar de Fornells i tota la nostra felicitat. Cal menjar-les en silenci.

Diari de Girona, 12 de juny de 2016