30 de maig de 2016

Escultures humanes

Som l’aigua que hem begut, assedegats i suosos, i també aquella en què ens submergim com si volguéssim tornar als orígens més remots. Som el pa que mosseguem afamats o les menges que assaborim amb parsimònia. Tastem el vi vigorós d’una vinya feréstega que ja conreaven els nostres avantpassats i hi endevinem la pedra pissarrosa i les herbes boscanes. Xuclem gambes, escurem ossos, escopim espines. La nostra pell està colrada per milions de rajos de sol que ens han escalfat, socarrat i confortat. Guardem a cada replec del cos la pols i l’arena que sojornen arreu i aquelles cicatrius que un roc rebec o una arrel pèrfida ens van tatuar sense pietat.
Som la ventada eixordadora que ens sacseja i ens embulla la cabellera, que es fica cervell endins i resseca els llavis i clivella la pell. Hem entomat la pluja serena o torrencial fins a xopar-nos els cabells i esdevenir bassa i fang i rierol. Arraulits sota les mantes, hem assumit l’estrèpit de les tempestes amb la humilitat que ens exigia. Hem patit la calor abrusadora i xafogosa que ens fa panteixar i arrossegar com rèptils reumàtics, i també la fred purificadora que ens encarcara i fustiga, submisos. Hem vist volves de neu d’una blancor reveladora i pedregades apocalíptiques i temporals i aquell gebre finíssim que es desfà com polsim estel·lar.
Som l’ombra que ens acull a l’estiu i el recer assolellat que cerquem a l’hivern. Som la nit que no s’acaba. Som la llenya que hem cremat. Som la tarda allargassada. Hem crescut enfilant-nos a les branques d’arbres centenaris i saltant per camps de gira-sols i entre panotxes de blat de moro. Com bestioles salvatges, hem cobejat bolets i espàrrecs i móres i gerds silvestres. Hem flairat roses i romaní, hem xarrupat la menta i el poliol. Hem palpat l’escorça dels suros i la fredor dels minerals, hem acariciat la pell dels préssecs i ens hem fet pessigolles amb branquillons d’espígol. Els nostres peus s’han endurit a còpia de trepitjar camins pedregosos i les nostres mans desprenen l’aroma de la terra molla i del sotabosc humit. La nostra suor destil·la sofriment i joia, i va sembrant llavors entre els solcs.
Ara sabem que la nostra mirada només reposa quan contemplem el cel serè, la mar encalmada, els prats que verdegen o les muntanyes llunyanes de neus perpètues. Ara sabem que tot ens afaiçona i tot ens fa profit, que l’erosió matisa i ens poleix.

Som obres d’art. Escultures humanes esculpides per la natura i el temps.


Diari de Girona, 29 de maig de 2016

Escultura de Miquel S. Vilà