Escultures humanes

Som l’aigua que hem begut, assedegats i suosos, i també aquella en què ens submergim com si volguéssim tornar als orígens més remots. Som el pa que mosseguem afamats o les menges que assaborim amb parsimònia. Tastem el vi vigorós d’una vinya feréstega que ja conreaven els nostres avantpassats i hi endevinem la pedra pissarrosa i les herbes boscanes. Xuclem gambes, escurem ossos, escopim espines. La nostra pell està colrada per milions de rajos de sol que ens han escalfat, socarrat i confortat. Guardem a cada replec del cos la pols i l’arena que sojornen arreu i aquelles cicatrius que un roc rebec o una arrel pèrfida ens van tatuar sense pietat.

Som la ventada eixordadora que ens sacseja i ens embulla la cabellera, que es fica cervell endins i resseca els llavis i clivella la pell. Hem entomat la pluja serena o torrencial fins a xopar-nos els cabells i esdevenir bassa i fang i rierol. Arraulits sota les mantes, hem assumit l’estrèpit de les tempestes amb la humilitat que ens exigia. Hem patit la calor abrusadora i xafogosa que ens fa panteixar i arrossegar com rèptils reumàtics, i també la fred purificadora que ens encarcara i fustiga, submisos. Hem vist volves de neu d’una blancor reveladora i pedregades apocalíptiques i temporals i aquell gebre finíssim que es desfà com polsim estel·lar.

Som l’ombra que ens acull a l’estiu i el recer assolellat que cerquem a l’hivern. Som la nit que no s’acaba. Som la llenya que hem cremat. Som la tarda allargassada. Hem crescut enfilant-nos a les branques d’arbres centenaris i saltant per camps de gira-sols i entre panotxes de blat de moro. Com bestioles salvatges, hem cobejat bolets i espàrrecs i móres i gerds silvestres. Hem flairat roses i romaní, hem xarrupat la menta i el poliol. Hem palpat l’escorça dels suros i la fredor dels minerals, hem acariciat la pell dels préssecs i ens hem fet pessigolles amb branquillons d’espígol. Els nostres peus s’han endurit a còpia de trepitjar camins pedregosos i les nostres mans desprenen l’aroma de la terra molla i del sotabosc humit. La nostra suor destil·la sofriment i joia, i va sembrant llavors entre els solcs.

Ara sabem que la nostra mirada només reposa quan contemplem el cel serè, la mar encalmada, els prats que verdegen o les muntanyes llunyanes de neus perpètues. Ara sabem que tot ens afaiçona i tot ens fa profit, que l’erosió matisa i ens poleix.

Som obres d’art. Escultures humanes esculpides per la natura i el temps.

Diari de Girona, 29 de maig de 2016

Escultura de Miquel S. Vilà

Aprenents de robot

        Explica Gaziel a les seves memòries, Tots els camins duen a Roma, que el trasllat de la família des de Sant Feliu de Guíxols a Barcelona va ser traumàtic. Especialment per a ell, que aleshores era un nen acostumat a passar-se hores rondant per la platja, jugant i xerrant amb els pescadors. Un nen que de tant en tant “feia rodó” a l’escola i se n’anava amb els amics a pescar o a capturar crancs per les roques. Quan relata aquestes vivències, amb una finor deliciosa, sempre em vénen al cap aquells vailets de Ruyra o de Mark Twain que van a parar trampes per als ocells o s’embarquen en un bot riu avall o mar endins. El cas és que aquell canvi devia ser molt dolorós, perquè Gaziel en torna a parlar a Sant Feliu de la Costa Brava. Es compara amb una flor que l’han trasplantada a un clima, una terra i un ambient que li són hostils. Evoca la soledat, la rigidesa, l’absurda disciplina “en aquella mena de presons que en deien pensionats per a nens de casa bona”. Recorda la gana, la fred, l’enyorança que el colpeix entre aquelles parets humides i escrostonades.

Josep Pla, fill també de família benestant, descriu unes impressions similars a Girona, un llibre de records, quan va estar internat als Maristes estudiant el batxillerat: una atmosfera opressiva, una pedagogia obsoleta, una violència gratuïta, una absoluta desemparança. Pla arriba a la conclusió que tot hi era “arbitrari, fred, corromput i tronat”. Les lectures, les amistats i les escapades a la ciutat són la seva via de desfogament i, després de la visita a un bordell amb un grup de companys, li costaran l’expulsió del col·legi.

Però potser un dels casos més extrems és el de Roald Dahl. L’escriptor gal·lès, de pares noruecs, es va educar en diferents internats britànics per desig del pare, que va morir quan l’escriptor tenia poc més de tres anys. Dahl va patir també la solitud i l’enyor que havien patit Gaziel i Pla, i fins i tot intentava atenuar-ho escrivint un munt de cartes a la seva mare. Però Dahl, a més, va ser víctima de tortures i vexacions per part d’alguns professors i sobretot per part d’alumnes més grans (amb la connivència del professorat). Alguns dels seus contes relaten, de manera escruixidora, aquestes vivències.

        Gaziel afirma que totes aquelles pràctiques estava encaminades a formar aprenents de robot. Era una manera d’educar en la por i la submissió. Una manera d’arrabassar l’esperit crític i la creativitat. De vegades tinc la sensació que han canviat els mètodes però que, en molts casos, encara es continuen formant robots. 

Diari de Girona, 15 de maig de 2016

Foix i la Costa Brava

Segurament els primers contactes de J.V. Foix amb la Costa Brava es remunten als anys 1922 i 1923. El poeta visita la cala de Sa Tuna, a Begur, amb un grup d’amics, entre els quals hi ha el pintor Josep Obiols. Al cap d’uns dies s’hi afegeix Carles Riba i es lliuren a la contemplació del paisatge, a les converses reposades, amatents sempre al parlar salat d’aquells pocs pescadors que poblen la cala remota i primitiva. Fan una sortida en barca, en plena nit, i Foix queda absolutament fascinat per aquelles aigües denses i tranquil·les, per les llums que reverberen arreu, pel silenci que tot ho abraça. I escriu: “Aquest vespre ha estat un vespre d’eternitat. Vull dir que tots el recordarem com el millor dels instants i, quan serem més grans, potser com l’Instant”. Pensa, també, que a Salvat-Papasseit i a Garcés els hauria encantat aquella barquejada.

Atret pel que n’havia escrit Josep Pla i pel que n’explicaven Josep Maria de Sagarra i Alexandre Plana, l’estiu de 1924 Foix comença les estades al Port de la Selva. De primer s’allotja a la fonda Comerç, però al cap dels anys s’hi acaba comprant una casa de pescadors i no deixarà d’anar-hi fins a la seva mort. Foix fa tertúlia al cafè de la Marina amb altres intel·lectuals i artistes que freqüenten la zona. Passeja pels carrerons de la vila i de tant en tant la fa petar amb en Luard, el mític pescador que en coneix cada secret. Sovint, surt en barca fins al cap de Creus i recorre les cales i racons més amagats tot escoltant les històries que li expliquen els mariners i amarant-se d’aquella natura feréstega i misteriosa.

Tant les experiències viscudes a Begur com les del Port de la Selva quedaran àmpliament reflectides en la seva obra. Hi ha tres poemes, però, que em tenen el cor robat. Un està dedicat a Josep Obiols, en record de la seva estada a Sa Tuna, i rememora un passeig amb bot per sa punta des Plom i es cap Sa Sal fins a “Copsar el respir del món en cala closa”. Els altres dos, separats per un grapat d’anys, estan dedicats a Carles Riba. Els tres sonets evoquen una nit d’estiu, una comunió profunda amb el paisatge, un retorn a la unitat primigènia, una absoluta compenetració de les ànimes, quan llenguatge i realitat es fonen en el tot. Són poemes d’una bellesa sublim i d’una fondària aclaparadora. S’han de llegir moltes vegades, a poc a poc, mastegant-los, paint-los. El premi, però, és immens i et transporta “més enllà del morir/ quan les negres frescors són un florir/ d’aigües i veus, i focs, en mar coberta”.

Diari de Girona, 1 de maig de 2016