18 d’abril de 2016

Maduixes

Quan érem petits, el meu pare teniu cura d’un hort immens. Les regues es perdien en línies i línies paral·leles fins als confins dels camps d’userda i blat, que un pagès del mas proper llaurava encara amb un matxo vell i borni. Tot al voltant, hi creixien, ufanosos, els fruiters: figueres de coll de senyora, pruners, cirerers, presseguers... i un perer amb peres de Sant Joan, que protegíem amb un espantaocells estrafolari. En un costat, sota l’ombra d’un ametller centenari, s’hi alçava una barraca on es guardaven les eines, el motocultor, les llavors i, en pots de vidre empolsinats, uns productes de coloraines que, com un sortilegi, servien per protegir les plantes i fertilitzar la terra. A tocar de la barraca hi havia un antic safareig on els lluerts paraven el sol i on el meu germà i jo ens banyàvem a l’estiu. L’aigua hi era tan gèlida, sortida directament d’un pou profundíssim, que ens fiblava la carn i ens embalbia tot el cos. Mesells, però, ens hi estàvem fins que la tarda es desmaiava rere les alzines que envoltaven la riera on bastíem les nostres cabanyes i aventures. Llavors, embolicats amb una tovallola, corríem darrere la barraca i, a cops de cavic, aconseguíem unes arrels delicioses, dolces i aromàtiques, que mastegàvem amb fruïció: regalíssia.

A l’estiu sempre tornàvem a casa amb un cistell de tomates de pera, una mata d’enciam, ceba tendra i una embosta de ravenets i pebrots, perquè la meva mare en preparés una amanida que només ella sabia preparar. A la primavera ens feien collir faves i pèsols i, el pitjor de pot, esclovellar-los; però pagava la pena quan senties l’aroma mentolada d’aquella cassola de terrissa. Al juny ajudàvem a cavar les patates i anar-les col·locant en caixes per passar l’hivern, quan l’hort s’esmorteïa i amb prou feines hi posàvem els peus. Un any, el meu pare ens va donar unes llavors de maduixera que el meu germà i jo vam plantar en un racó, sota un caqui. Hi anàvem cada tarda, en sortir d’estudi, i ens miràvem aquella terra estovada i humida esperant el miracle. Un dia, per fi, van aparèixer els primers brots i vam córrer a explicar-ho als nostres pares amb una barreja d’orgull i joia que poques vegades he sentit a la vida. Amb els temps, les maduixeres es van anar estenent com a mostra irrefutable del nostre triomf i llevaven unes maduixes exquisides, lleugerament àcides. Només cal que flairi i queixali una maduixa, com ho estic fent ara mateix, perquè tot això torni, precís, imparable i nítid, com aquella aigua que brollava del pou.

Diari de Girona, 17 d'abril de 2016


4 d’abril de 2016

Escoles Velles

El recordo –però potser no ho era– com un edifici laberíntic i descomunal, que feia olor de rajoles esterrejades i fusta vella. S’hi arribava per un carreró estret com una androna i s’hi entrava per un portal enreixat que grinyolava igual que els portals de les cases embruixades i els palaus. Havies de pujar uns graons irregulars i llavors el pati apareixia amb tota la seva esplendor: uns arbres altíssims (moreres, til·lers?), de soques gegantesques i ombra imprescindible, atapeïen l’espai, retingut entre les eixides de les cases properes, les torres de guaita i, més llunyà, l’ineludible castell. El terra era polsós, ple de clots i pedretes, però ens permetia fer-hi corredisses arriscades i, als més grans, partits de futbol i altres jocs als quals no sabria posar nom perquè cada dia eren diferents. En un cantó, com un penya-segat, el pati s’acabava bruscament: era un sot, una mena de soterrani ple d’andròmines on la pilota anava a parar tot sovint. Hi teníem prohibit de baixar, és clar, i sempre havíem d’avisar l’adult més proper perquè la rescatés, però jo ho hauria donat tot per saber què hi havia rere aquella escala misteriosa que es perdia en la foscor. A l’altra banda, incrustada a la paret de pedra, rajava una font que provocava més conflictes i batusses que qualsevol joc o juguesca. A dins, en canvi, tot em semblava igual: passadissos llargs que feien ressonar les veus i aules i aules que jo veia immenses i ombrívoles. No sé si és per les fotos que n’he vist, més que no pas pels records que en guardo, però tinc la sensació que l’únic que destacava en aquella grisor eren els guixos de colors que es feien servir amb comptagotes.

Vaig anar molt poc a aquelles escoles, que en deien nacionals, perquè aviat van quedar petites i obsoletes i se’n van construir unes de noves: modernes, assolellades, alegres, que aplegaven alumnes de tots els pobles veïns. Aquell edifici, però, on també hi havia la casa dels mestres, sempre s’ha anomenat les Escoles Velles. Ara fa vint-i-cinc anys es va remodelar i es va convertir en un centre que, com un batec, concentra i difon les activitats culturals de Begur. Acull la biblioteca, l’arxiu històric, l’emissora de ràdio, la sala d’exposicions i la guarderia, els infants de la qual juguen al mateix pati on jo jugava. De vegades, a través de la finestra, els veig córrer entre uns arbres que deuen veure tan alts com jo els veia i m’imagino que, algun dia, els seus records seran tan vagues com els meus.

Diari de Girona, 3 d'abril de 2016
Les Escoles Velles en l'actualitat