23 de febrer de 2016

Pirates

La majoria de nens, i molts adults, senten fascinació pels pirates. Hi deu ajudar molt la imatge estereotipada que se’n desprèn de la literatura, dels contes i llegendes i, sobretot, del cinema: l’ull tapat, la pota de pal i el garfi, l’alfange lluent, el llarga vista, la indumentària llampant i, és clar, el símbol de la calavera, que s’ha convertit en una icona, en una marca. Els pirates encarnen la llibertat, la rebel·lia, perquè no se sotmeten a normes ni a rutines ni a cap autoritat: poden navegar i gaudir del viatge, poden emborratxar-se i ballar fins a la matinada, poden lliurar-se als seus instints i desitjos sense cap mena de recança ni condemna. Qui no voldria ser pirata, doncs? Per això els nens els dibuixen i juguen a trobar el mapa del tresor mentre s’imaginen que parlen amb un lloro assegut a la seva espatlla. Per això tanta gent fa ostentació dels seus símbols o es disfressa de pirata quan arriba el Carnaval. Per això la ficció hi torna una i mil vegades.
Però els pirates no van ser altra cosa que lladres, traficants d’esclaus, assassins i violadors. La nostra costa, els nostres pobles, la nostra gent, en van patir, i molt. L’octubre de 1543, només per posar un exemple prou ben documentat, les naus de Khair ed-Din, conegut com a Barba-rossa, van saquejar i cremar Cadaqués i Roses. L’atac va ser tan violent, que el gremi de pescadors de Cadaqués va haver d’assumir la reconstrucció de l’església a còpia de tributs eclesiàstics sobre la pesca. I l’atac de Roses va provocar la fortificació de la vila tot just l’any següent. Els pirates van arribar a Palamós dos dies després: van devastar la població, que quedaria greument minvada i trigaria anys a refer-se. El notari de Palafrugell, que va prendre part en la milícia per ajudar els palamosins, va deixar testimoni de les atrocitats comeses pels pirates: cossos calcinats, decapitats, mutilats, esquarterats, assagetats. Una altra població especialment castigada per la pirateria va ser Begur, que, com altres viles, va haver de construir torres de guaita i defensa per protegir-se dels seus atacs. Les escomeses pirates hi eren tan freqüents i els saquejos i segrestos tan constants, que els begurencs van crear el Bací dels Catius, una entitat que havia de negociar amb els segrestadors i ajudar a pagar els rescats.

Sembla, però, que els tòpics, les distorsions, les manipulacions i els oblits acaben convertint els botxins en herois. I per desgràcia, no només ha passat amb els pirates.

Diari de Girona, 21 de febrer de 2016

El pirata Barba-rossa

8 de febrer de 2016

Llei de vida

Costa tant, desfer-se del sofà! Pots canviar qualsevol altre moble i no et suscitarà tanta recança. Pots substituir la nevera, el rentaplats, la rentadora, fins i tot l’ordinador o l’equip de música i cap sentiment de nostàlgia o culpa t’assetjarà tan insidiosament. Però el sofà conté massa història, massa intimitat, és confident de molts secrets i còmplice de molts instants. El teu cos hi ha deixat empremta, com un fòssil; els teus dits l’han tocat i tacat; la seva pell i la teva s’han transferit l’olor i el dolor.
Ara ja no llueix com abans, és clar, està gastat i contrafet, sí, i s’enfonsa quan hi seus, i el reposacaps ja no és mòbil. Té algun trau, alguna guixada, i les queixalades de quan els gossos eren cadells s’hi veuen més que mai. Quan el mous per netejar, grinyola com si es queixés o com si plorés. Fa pena i l’hauríem de jubilar. Però llavors recordo que hi he llegit llibres preciosos, colpidors, que m’han enriquit i transformat la vida. Hi he reflexionat sobre moltes coses i hi he concebut novel·les i contes i articles i tot allò que la literatura m’ha demanat. A la llum d’una espelma, hi he vist pel·lícules trasbalsadores, poètiques i també notícies esgarrifoses i partits del Barça que m’han fet saltar i cridar com un home boig. Extasiat, abstret, hi he contemplat el pas de les estacions mentre la música sonava llunyana i em preguntava què podia haver-hi millor que restar hores i hores allà assegut i rendit. Aquest sofà, que ara amb prou feines se sosté, ha acollit molts amics i hi hem mantingut converses apassionades i apassionants que s’han allargat fins a la matinada, sempre amb una ampolla de vi, per descomptat. M’ha regalat migdiades antològiques, memorables, i m’ha albergat sense cap retret quan els insomnis o les angúnies se’m menjaven de viu en viu.

Ja no és còmode i s’hi agafa mal d’esquena, és cert. Les potes es deformen cada dia un xic més i la carcassa deu estar a punt d’esfondrar-se. L’hem de canviar, no hi ha més remei. Però llavors recordo que hi he bressolat la meva filla, acabada de néixer; li he donat el seu primer biberó i, d’ençà, li he explicat milions de contes asseguda a la meva falda. Hi hem rigut junts, tota la família, hi hem jugat, discutit, i sobretot hi hem estimat, i molt. Tot això ho rumio mentre uns nois se’n duen el sofà vell i n’entren un de nou, flonjo, suau, invitador, que d’aquí uns anys grinyolarà i em provocarà uns sentiments semblants. És el que la meva mare en diria “llei de vida”.

Diari de Girona, 7 de febrer de 2016