11 de gener de 2016

El balancí

Abans, a totes les cases hi havia un balancí. Alguns eren molt senzills i rudimentaris mentre d’altres eren encoixinats, entapissats i ostentosos. N’hi havia de fusta treballada i decorats amb filigranes, que presidien el rebedor o la sala d’estar. N’hi havia de reixeta, amb tot de formes arrodonides com còdols i amb llistons arquejats que es corbaven com si fossin les banyes d’un mufló. N’hi havia d’antiquíssims, que havien anat passant de generació en generació i, malgrat els pedaços i els adobaments, desafiaven els pas dels anys amb molta dignitat. Cruixien lleugerament en balancejar-se, amb un lament dolç i monòton que esdevenia hipnòtic, i hom acaronava les corbes polides i brunyides dels braços amb una joia gairebé extàtica. Les àvies s’hi asseien a fer ganxet en les llargues tardes d’hivern i, amb les agulles i els cabdells a la falda, hi pesaven figues durant hores, davant la llar que crepitava. La mainada, barroera i sempre inquieta, hi jugava com si fos un gronxador i en posava a prova la resistència i l’equilibri. Fins i tot el gat s’hi arraulia, en els comptats moments que el seient restava ociós. Perquè el balancí era molt cobejat i tots els membres de la casa es delien per abandonar-s’hi, i fins i tot les visites se’l miraven de reüll amb l’escassa esperança que els convidessin a asseure-s’hi.

Aquest any els Reis, amb un bon gust exquisit, me n’han portat un, de balancí. És discret, sense artificis, d’una fusta que, segons la llum, recorda la tonalitat d’un pinetell. Al matí, quan el sol entra a dolls pel finestral, l’encaro al jardí i contemplo els arbres esquelètics i els moixons que s’acosten a picotejar entre l’herbam. Llavors llegeixo, bado, llegeixo. O corregeixo els escrits que tinc entre mans i rumio en els que encara estan per fer. I em gronxo inquiet, irritat o cofoi. Havent dinat, m’hi assec i prou, només un moment i només atent al lleu balanceig i l’escarritx de la fusta contra la rajola. Surto a caminar per esbargir la ment i desentumir el cos. Però al cap d’unes hores hi he de tornar, perquè m’agrada, i molt, veure com el sol es va ponent i la llum canvia i els colors s’alteren i els matisos m’enganyen fins que tot es torna fosc i he d’encendre el llum i el foc. Aleshores l’acosto a la llar i aprofito per consultar el correu i vagarejar una estona per Internet. El balancí llueix amb les flames i el reflex de la pantalla, espetega com les estelles i em bressola com si marqués el ritme de la meva vida per sempre més.

Diari de Girona, 10 de gener de 2016