12 de desembre de 2016

L'última nit

L’última nit, el meu gos es va queixar tot el que no s’havia queixat durant els tretze anys de vida. Sempre havia estat un animal sofert, discretíssim, d’una humilitat pacífica. Però aquella nit el dolor i la impotència devien ser tan insuportables, que va gosar trencar el silenci i el nostre son. Ja no podia caminar, ni tan sols moure’s en el coixí on dormia. El seus ulls revelaven una súplica constant i la seva cua era l’única manera de demostrar que encara era viu, que ens entenia i s’alegrava de veure’ns. Del llit estant, vaig sentir els seus laments, uns udols tristíssims, lacerants, i vaig ser conscient que havia de ser l’última nit, que volia marxar i nosaltres li havíem de facilitar el camí. Vaig atiar el foc, que encara conservava el caliu, i vaig asseure’m al sofà amb el gos estirat a la falda. A poc a poc, es va anar calmant, mentre l’amanyagava lentament, una i una altra vegada, amb la resplendor i l’escalfor d’un foc que ja havia revifat i omplia la cambra d’ombres vacil·lants. Finalment, es va adormir, amb una respiració feixuga i inquieta, somicant de tant en tant en somnis. Aleshores vaig aprofitar per acomiadar-me’n i, sobretot, per donar-li les gràcies: per totes les passejades que havíem fet junts per la platja, pels camins de ronda, per boscos i rieres; pels bolets que havíem trobat i pels espàrrecs que havíem collit; per les lectures assegut als meus peus; per les jornades llarguíssimes mentre escrivia; per defensar-me, per obeir-me, per estimar-me. Jo també em vaig adormir, fins que em van despertar de nou els seus planys de sofriment.

L’endemà, a primera hora, vam trucar al veterinari. Vaig carregar-me el gos a coll i el vaig treure al carrer perquè orinés. Com sempre, dòcil, es var deixar fer, però, un cop a fora, només maldava per tornar a la tebior del sol que escalfava la sala. El vaig estirar al seu coixí, de cara al jardí on tant havia jugat, corregut o caçat bestioles. Encara vaig anar a buscar bolets un parell d’hores, com un altre ritual de comiat. Quan vaig tornar de bosc ja no em va moure la cua, només em va mirar amb un cansament infinit, resignat. No sé si em va reconèixer, però voldria creure que sí. El veterinari va arribar pels volts del migdia. Tot va ser molt ràpid i planer. El gos no es va queixar ni va oposar cap resistència. El sedant va actuar de seguida i el seu cos es va relaxar, alliberat. El vaig acariciar per darrera vegada i vaig respirar afligit però alleujat alhora: havia mort amb la mateixa dignitat i noblesa amb què havia viscut.

Diari de Girona, 11 de desembre de 2016 


Els atacs pirates a la costa gironina, mite i realitat

Pocs personatges històrics han fet tanta fortuna com els pirates, i no és cap acudit ni cap joc de paraules. Se n’han escrit un munt de novel·les i contes, se n’han rodat infinitat de pel·lícules, se’ls dediquen poemes i cançons, infants i adults es disfressen guarnits amb tots els seus tòpics... Però no fa pas gaire temps aquests personatges, ara embolcallats en una aureola de romanticisme, tenien atemorits els nostres avantpassats. Els pirates robaven, assassinaven, torturaven, violaven, segrestaven... i ho devastaven tot al seu pas. Durant molts segles, i especialment entre el XV i el XVII,  aquesta terra va viure sota l’amenaça constant de les seves ràtzies. La seva petjada encara és ben visible en l’arquitectura defensiva, en les llegendes que van generar i en els topònims que els evoquen. Fins i tot algunes expressions populars són prou eloqüents: “Fer més por que una fragata de moros” o “Haver-hi moros a la costa”, evidentment referides als pirates otomans o barbarescos.
Molts pobles costaners es van haver d’allunyar de la mar per fugir dels pirates i van cercar punts enlairats i estratègics per avançar-se als seus atacs. Així van néixer les torres de guaita o de defensa, conegudes també popularment com a “torres de moros”, que encara avui s’alcen a moltes viles marineres i masos dels voltants. Per una banda,  les torres servien per vigilar i detectar la presència de l’enemic; llavors s’alertava els vilatans mitjançant fogueres que s’encenien al terrat i l’avís es propagava entre les poblacions veïnes d’una torre a una altra. La llegenda explica que la torre del Mal Ús de Calonge es diu precisament així perquè el seu vigilant es va adormir i no va avisar la resta de torres. Aquestes construccions, però, eren també un refugi en cas d’atac i des del seu interior, a través de les espitlleres, es podia repel·lir l’enemic amb trets o llançant-li oli roent o aigua bullint. Disposaven fins i tot d’un planta que es podia utilitzar d’habitatge en cas que l’assalt es prolongués durant uns dies.
Una de les ràtzies més impressionants i cruels que va patir la nostra costa va començar la tarda del divendres 5 d’octubre de 1543, quan vint galeres i tres fustes van desembarcar a Cadaqués. Els pirates van cremar i robar casa per casa i van derruir l’església de Santa Maria després de saquejar-la. L’endemà la víctima fou Roses, que també va ser arrasada; els danys serien tan greus que la vila va començar el procés de  fortificació l’any següent. L’escomesa va continuar després fins a Palamós, que els dies 7 i 8 va ser bombardejat i reduït gairebé a cendres. El poble trigaria anys a refer-se i molts veïns es van dispersar pels pobles i masos de les rodalies. El notari de Palafrugell, que va formar part de la milícia d’ajuda als palamosins, va deixar constància de l’atrocitat dels pirates: gent cremada, torturada, esquarterada o mutilada omplia els desolats carrers de la vila.
Sovint els pirates segrestaven pescadors o terrassans i els venien després com a esclaus. En d’altres ocasions demanaven el pagament d’un rescat i, si no el rebien o no arribava a temps, mataven l’ostatge, com li va succeir a en Sagrera d’Esclanyà. Això va propiciar que alguns pobles creessin germandats que tenien la funció de negociar amb els segrestadors i reunir diners per pagar els rescats. A Begur, que disposava del Bací dels Catius (captius), s’explica la llegenda d’un pescador de sa Riera que fou alliberat perquè, amb un ungüent secret, va curar el mal d’ull al capitost dels pirates.
Torres de guaita, muralles, milícies populars, entitats de captius... res no semblava prou eficient per aturar els pirates i corsaris (els primers actuaven per lliure, mentre que els segons ho feien sota la protecció d’un Estat). Masovers, pescadors, corallers, comerciants, tots en patien les escomeses i sovint les seves demandes als poders polítics eren desateses, com la de construir una torre de defensa a les illes Medes, punt estratègic i sovint dominat per la pirateria. Per això, en algunes ocasions, els habitants de la costa prenien decisions desesperades i s’enfrontaven directament als pirates, més amb enginy i ràbia, que no pas amb capacitat bèl·lica o organitzativa. Novament les llegendes ens ofereixen exemples d’aquestes accions. Els pagesos de la torre Ferrana i rodalies, prop de l’Estartit, van posar un parany als pirates: els van deixar la taula parada i vi en abundància, i es va amagar. Quan els pirates van estar ben tips i borratxos, els van atacar per sorpresa i els van matar sense pietat. Una altra llegenda ens explica que Bernat de Cabrera va mobilitzar els blanencs per lluitar contra els pirates i va aconseguir derrotar-los. Per escarmentar els seus enemics va fer construir una gegantina creu amb les calaveres dels pirates degollats per tal que fos ben ostensible des de la mar i cap més vela enemiga s’acostés a Blanes.
La toponímia també reflecteix la dilatada presència de la pirateria a les nostres costes. A Mont-ras hi trobem la cala del Crit, que segons la llegenda deu el seu nom al crit que va proferir una noia quan el pirata Amara intentava violar-la. Finalment el pirata la va decapitar i va rentar la sang del seu sabre a la font que hi havia just al costat, indret que des d’aleshores va ser conegut com la Font Morisca. El mas del qual provenia la dissortada noia, encara s’anomena cas Gall Perich o mas dels Moros. Altres topònims que recorden la pirateria són cala Morisca de Tossa de Mar o la cova del Pirata a Portbou.

L’ombra de Barba-rossa
Segurament el pirata més conegut i temut va ser el turc Barba-rossa. El seu veritable nom era Khair ed-Din, va néixer a Mitilene, Lesbos, el 1465 i va morir a Constantinoble el 1546. Barba-rossa, pirata, corsari i almirall, va deixar darrere seu un rastre criminal i una llegenda que encara perviu. S’explica, per exemple, que va ser present als atacs de Cadaqués, Roses i Palamós, tot i que l’únic que sabem del cert és que les embarcacions pertanyien a la seva flota. També són múltiples les versions llegendàries de la seva mort: algunes expliquen que les naus del papa Pau III el van acorralar a les illes Medes i, malgrat que es va convertir al cristianisme per salvar la vida, el van torturar fins a matar-lo; d’altres, en canvi, afirmen que va morir després d’una brutal batalla a les illes Formigues que va tenyir la mar de sang, per això les seves roques tenen una tonalitat rogenca. Fins i tot diuen que va trobar la seva fi en l’emboscada de la Torre Ferrana.

El seu protegit va ser Turgut Reis, conegut com a Dragut, de qui s’explica que va atacar Pals i va capturar un vailet que no havia tingut temps de refugiar-se a la torre de Mar amb la seva família. Al cap de poc, el va vendre com a esclau i des de llavors els seus pares, desconsolats, va anar de mal borràs. Al cap de molts d’anys, però, el noi va tornar a casa convertit en frare mercedari i va salvar la família de la misèria econòmica i moral en què havia caigut. Per la seva banda, Dragut fou capturat i enviat a galeres com a esclau fins que Barba-rossa va pagar un quantiós rescat per la seva alliberació. Dragut va morir a Malta el 1565, d’una canonada.

Ara, 8 de desembre de 2016

28 de novembre de 2016

Gràcies

Un dels grans descobriments de l’adolescència és la música. No vull pas dir que la descobrim de cop i volta, com si no sabéssim que existís, sinó que de sobte pren un significat i una dimensió que abans, durant la infantesa, no tenia. La música passa de ser un entreteniment, un esbarjo, un accessori a convertir-se en un ingredient essencial de la nostra vida. En la música, de fet, sembla que ens hi vagi la vida, de tan endins que la sentim, de tant com la necessitem. Els meus pares no em van castigar gairebé mai, però si recordo algun càstig és el dia que em van prohibir escoltar música: ho vaig patir com una tragèdia. Durant l’adolescència i la joventut hi ha un afany per descobrir nous grups, per intercanviar-ne la informació, per fer-ne bandera i saturar qualsevol superfície de pòsters i fotografies dels teus ídols. Escoltar certa música vol dir formar part d’un determinat col·lectiu i compartir una visió del món, vol dir reforçar la teva individualitat i posicionar-te davant els companys. I tot això, si és possible, ha de culminar amb l’assistència als concerts, que són com l’esclat definitiu de llibertat i d’autoafirmació.
Recordo els primers discos de vinil que vaig comprar-me amb els diners que havia estalviat treballant a l’estiu, i sobretot recordo el primer equip de música que vaig col·locar amb un orgull reverencial en una cantonada de la meva habitació (segur que els veïns també se’n deuen recordar). Escoltar aquells grups que per a mi eren nous –si exceptuem els Beatles–, era com abastar una part oculta de l’existència, com entrar en una nova dimensió que m’aïllava, m’alliberava i m’enfortia alhora. Tot plegat tenia alguna cosa de místic, de ritual d’iniciació, de transgressió controlada.També era una forma de distanciar-me dels adults, de la majoria dels adults, i de provar d’entendre un allau de sentiments, sovint paradoxals, que m’atabalaven.

Fa vint-i-cinc anys jo ja no era un adolescent, però es va morir un dels ídols de la meva adolescència: Freddie Mercury. Queen era un d’aquells grups que sonava insistentment a la meva esquifida habitació, des del dia que el meu millor amic m’havia deixat escoltar A Night At The Opera. L’he tornat a escoltar amb una certa recança, sense esperar trobar-hi res d’especial, amb un xic de recel fins i tot. Potser només he tornat a posar aquell vinil gastat perquè la música sempre m’ha semblat una manera subtil però eficaç d’evocar el passat i també una manera directa i pura de donar les gràcies.

Diari de Girona, 27 de novembre de 2016 


15 de novembre de 2016

Joan Vinyoli i la poètica postsimbolista

Joan Vinyoli i la poètica postsimbolista
Diversos autors



Editorial: L'Avenç, novembre 2016
Pàgines: 352



Miquel Martín i Serra és autor de "Les influències filosòfiques en la poesia de Joan Vinyoli".


La veu intacta

Ara fa seixanta anys, Joan Vinyoli va publicar un llibre preciós, curull d’imatges potentíssimes, revelador i lúcid: El Callat. Es tracta d’una obra amb un alt contingut simbòlic i transcendent, amb un pròleg acurat i penetrant que reflexiona sobre la creació poètica i que ens explica com s’han concebut els poemes: “Una imperiosa, rara il·luminació verbal ha estat l’origen dels millors poemes d’aquest llibre”. El títol ens endinsa en l’àmbit d’allò que no es pot acabar d’expressar, sinó tan sols al·ludir, suggerir, “la quasi veu” del Callat, que connecta amb el jo poètic. El llibre, que Gabriel Ferrater va considerar d’“un nivell de simbolisme gairebé al·lucinat”, anuncia la gran obra poètica que Vinyoli serà capaç de bastir i anticipa algunes de les seves constants: el poder de la paraula, el domini màgic, l’exploració filosòfica... És un poemari que apareix poc després de l’arribada del poeta a Begur i que, per tant, desplega tota la força i la riquesa metafòrica del mar, com una veu que el crida i l’interpel·la per apropar-lo fins a les fondàries de l’existència: “torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar/ cridant-me sols, cridant-me”. Una obra cabdal que, tanmateix, va ser rebuda amb indiferència per molts sectors, cosa que va provocar en Vinyoli una sensació de buit i d’injustícia, fins al punt que, decebut i desorientat, va escriure aquestes paraules a Joan Oliver (Pere Quart): “No m’estimen. Oi que El Callat mereixia un altre tracte? El silenci em mata”.
Afortunadament, però, el temps ha posat Vinyoli i El Callat al lloc que els pertoca. La càtedra Joan Vinyoli de Poesia Contemporània de la Universitat de Girona ha organitzat per al proper dissabte 26 de novembre el col·loqui “Cap a la veu intacta”, a l’entorn d’El Callat, amb motiu del 60è aniversari de la primera edició del llibre. Aquest “col·loqui de tardor” se celebrarà a la Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners, uns dels indrets essencials en la trajectòria vital i poètica de Vinyoli, i comptarà amb la participació d’estudiosos i lectors de la seva obra: Josep M. Sala-Valldaura, Sam Abrams, Antoni Clapés, Narcís Figueras, Roger Canadell, Pep Solà, Joan i Josep Tàssies, Lourdes Godoy, Enric Pladevall i jo mateix. L’acte es clourà amb una lectura íntegra d’El Callat a càrrec d’Anna Maluquer, acompanyada del músic Marc Egea i la ballarina Paula Rísquez.  

Com es pot comprovar dia rere dia, som molts els que estimem Vinyoli i la seva veu, clara i ferma, roman intacta.

Diari de Girona, 13 de novembre de 2016


4 de novembre de 2016

Gimeno, pintor de l'Empordà

Ara fa cent anys el pintor Francesc Gimeno es va instal·lar a Begur, seduït per un paisatge que el reclamava amb una força incontestable. Va arribar-hi atret per aquella llum vigorosa i neta, sovint intensificada per una tramuntana severa; però també, em sembla, atret per un indret solitari, isolat, de perfils esquerps i feréstecs com el mateix artista. Gairebé en la indigència, com un eremita antic, es va allotjar als baixos d’una casa de Fornells, prop del port de ses Orats, aliè a les modes i als cercles artístics de l’època, sempre independent i introvertit. Curiosament, era la mateixa casa on Josep Pla es refugiaria després de la guerra, en una mena d’exili interior, també cercant la pau i el repòs (per cert, Pla va dedicar un “homenot” a Gimeno, en el qual definia el pintor com una mena d’ésser primitiu, tot instint i intuïció, i això potser va contribuir a crear-ne l’estereotip d’un autor maleït i marginal).
Gimeno, però, ja coneixia el paisatge empordanès perquè havia viscut a Torroella de Montgrí, on va arribar la tardor de 1887. Allà es va casar amb la filla de la fonda on s’hostatjava i allà va néixer el seu primer fill. Va retratar la vila i la seva gent amb una mirada audaç i penetrant, impulsiva però alhora suggeridora: Dia de mercat a Torroella i, sobretot, Un poble empordanès en són un bon exemple. L’atracció pel paisatge begurenc, tanmateix, va ser tan poderosa, que el pintor fins i tot es va plantejar de traslladar-s’hi definitivament amb tota la seva família. Així s’expressa en una carta d’aquell 1916 dirigida a la seva dona: “Hay por estas costas de Bagur puntos de vista de una poesía encantadora. Las playas de Fornells, Satuna y Sarriera son encantadoras y dulces, quietas...”.

D’aquella estada a Fornells en sorgeixen teles magnífiques, Aiguablava, Fornells (1916) o Begur (1917), que seran de les més elogiades per la crítica i que situen Gimeno entre els grans mestres del paisatgisme. Són obres austeres, seques, de pinzellada vivíssima, d’un traç enèrgic i d’un cromatisme punyent. Mostren perspectives agosarades que transmeten tota la salvatgia de la natura. Gimeno observa el paisatge amb agudesa, amb un esguard net, directe, però al mateix temps ple d’espiritualitat. És per això que les seves obres transmeten una profunda comunió amb el paisatge, una natura viva, humanitzada no només per la seva bellesa sinó també per la seva brutalitat o inclemència. Com en altres gran creadors, la natura i el paisatge adquireixen una dimensió lírica que ens transporta més enllà de la realitat física.

Diari de Girona, 30 d'octubre de 2016

Aiguablava

17 d’octubre de 2016

La tardor dels poetes

Si hagués de triar una estació de l’any, em quedaria, sense dubtar-ho, amb la tardor. Em sembla l’època més rica en matisos, més subtil, més invitadora. Esdevé un entretemps estimulant, un recer entre les feixugueses de l’estiu i els rigors de l’hivern. La vida sembla adquirir un ritme calmós i assenyat, propici al recolliment i a la reflexió; però alhora segur, amb pas ferm i ple de possibilitats. Tot s’apaivaga i s’apropa, com si poguessis sentir el respir i el batec de cada cosa i de cada mot. El paisatge es revela esplèndid i encara es deixa caminar i contemplar (o admirar) sense presses ni esgarrifances.
Els poetes, no cal dir-ho, s’han fet ressò de tota aquesta riquesa sensitiva, de tot aquest potencial metafòric. Maragall, en el poema Tardor, dóna la benvinguda al mes d’octubre i parla de “les fredes transparències dels oreigs/ i els cap-tards del color de les violetes”. I per a Màrius Torres “Els cels més purs de l’any són els que fan/ els capaltards de l’autumne”. En l’obra de Vinyoli la tardor arriba quan “El vent d’aram tremola sobre les muntanyes” i, amatent a tot aquest suggeridor univers, escriu alguns dels seus millors poemes, com El graner morat o Amb gavardina grisa.

Però la tardor sempre em recorda els seus fruits i, per això, em duu inevitablement a Carner. És l’època de les darreres figues, que s’han de collir “de matinet”, quan encara són fresques i assaborir-les tot seguit, sota la mateixa figuera. Arriben les flamejants magranes “que, ben ferides, llencen un xàfec de robins” i que es poden menjar en amanides o a les acaballes de l’àpat, amb un glop de vi dolç. Es cullen els codonys, que són el “fruit més boterut” i dels quals se’n treuen postres delicioses i un licor excels i aromàtic: el codonyat. I se’ns ofereixen els fruits secs, protegits per la clova que cal esquerdar a cops de roc o esclovellar a queixalades: castanyes, ametlles, avellanes o nous. La poma, una de les fruites més versàtils i agraïdes, omple les cases per fer-ne coques, pastissos, o coure-les al forn amb sucre, llimona i canyella. És la fruita escollida “que es torna groga i vella i encara fa perfum”, com si contingués ella sola tota la tardor. I, és clar, els ceps lleven Els raïms immortals (el poema que clou Els fruits saborosos), que Carner converteix en símbol del pas del temps, de la joia i sofriment de la vida, de la maduresa i la nostàlgia, de la futilitat de certs desitjos, de la transformació constant i inexorable de la natura i dels humans. 

Diari de Girona, 16 d'octubre de 2016

3 d’octubre de 2016

Víctor Català i Dostoievski

Víctor Català va mantenir una intensa relació epistolar amb Joan Maragall, Narcís Oller, Miquel Llor, Àngel Guimerà o Francesc Matheu. Les cartes ens revelen sovint la lluita interna de l’autora, que es refugiava rere un pseudònim masculí perquè “a cara descoberta em fóra impossible escriure una sola ratlla.” (carta a Narcís Oller, 15 de gener de 1903). També afirmava que, si hagués tingut la llibertat d’un home, hauria pogut portar una altra mena de vida i, en una carta a Maragall, es definia com una “persona reclosa que mai havia somniat amb anomenades literàries”.
Malgrat que també es lamenti de les seves llacunes culturals, de la seva manca de formació i de les seves poques i desafinades lectures, Caterina Albert es va formar i enriquir d’una manera autodidacta però molt sòlida: “(...) en Gorki, en Tolstoi, en Turguènev, en Txékhov, en Korolenko, tots els russos, en fi, són los novel·listes moderns que m’agraden més, per son intensíssim sentiment de la vida i per son art pur, sens extravagàncies, pose, peus forçats ni réclame de cap mena” (carta a Joan Maragall, 3 de febrer de 1904). Tot i que en aquest fragment no esmenta Dostoievski, entenc que Caterina Albert el devia tenir ben present, sobretot pel fet que l’autor rus estava convençut que “El llenguatge és el poble”. Dostoievski va amarar-se de la cultura popular, de la parla dels pagesos i de les mainaderes que explicaven contes, llegendes i rondalles; va recollir i va estar atent a diverses formes del folklore, sobretot les cançons i els poemes. I, com Caterina Albert, la seva prosa es va nodrir de totes aquestes fonts i es va recobrir de vivesa i d’una gran plasticitat.
És precisament aquest un dels aspectes de l’obra de Caterina Albert que més m’atrau: la riquesa lèxica, la consciència lingüística i l’atenció a la llengua popular: “A casa mateixa han vingut a portar-me el fons i la forma d’eixos drames: los conflictes de les passions primitives i l’aspra força de la seva llengua, quina riquesa de tonalitats no he sabut més que escarnir grollerament”, carta del març de 1909 adreçada a Joan Maragall. La preocupació perquè tot aquest capital lèxic no es perdés o s’oblidés va portar-la a recollir durant anys molts mots i expressions, ja que tenia ben clar que calia “agilitar el llenguatge i mantenir en plena vigència innombrables expressions castisses que el vocabulari arreplegadís i impur de les multituds ciutadanes aniria empenyent cap al no-res”.

Diari de Girona, 2 d'octubre de 2016


20 de setembre de 2016

Arròs de Pals

L’arròs a la cassola és un plat complicat encara que no ho sembli (com escriure, que és una activitat que només troben complicada els que s’hi dediquen). El seu èxit depèn de moltes subtileses, per això és tan fràgil i voluble. A casa, l’arròs a la cassola és l’arròs per antonomàsia i la seva preparació esdevé una petita festa. Hi participa una mica tothom: des del que pela i pica la ceba fins al que calcula la quantitat d’arròs segons els comensals, passant, és clar, pel que en domina el sofregit i la cocció. Perquè la clau d’un bon arròs a la cassola és el sofregit. El punt òptim del sofregit. Si no hi arribes, el plat surt fat, desmaiat, somort. Si et passes, amarga i carrega. Per aconseguir  l’excel·lència, cal torturar la ceba: ha de patir, però amb un sofriment supervisat, que mai no li provoqui el col·lapse. Per això la cocció ha de ser no només pausada sinó també controladíssima, atents sempre a les tonalitats i, sobretot, a l’olor, perquè cada mena de ceba adquireix el punt de cocció ideal de manera diferent (vull dir que el color de la ceba ens pot enganyar, però no pas la flaire).
Un altre element primordial de l’arròs a la cassola és el brou. De petit, havia vist com la meva àvia el preparava en una cassola d’aram. Em fascinaven les escórpores, crestudes, d’ulls sortits i vermellor encesa; m’aterria el congre, serp gruixuda i malcarada; m’encuriosien les aranyes, pel nom i per les escates pigallades o ratllades, com zebres o guepards marins. Ara, per a mi, és una excusa per endur-me la meva filla a les roques del port d’Esclanyà i agafar pallerides (a d’altres llocs en diuen pagellides), crancs pelosos i cargolins (els musclos són un record). Hi anem sempre a repèl de les aglomeracions, quan la mar es deixa veure i flairar, quan t’amares de quietud i ningú et mana la pressa amb la mirada.
No gosaria sintetitzar l’arròs a la cassola en una sola recepta, perquè tolera molts ingredients: costelló, salsitxes, conill, pollastre, sèpia o calamar, escamarlans, gambes, llagosta, cabra, llobregant, pèsols, pebrot... Ara, jo em decanto per estalviar la tomata del sofregit, que l’agreja, i afegir-hi la melsa de la sèpia, que el vivifica. M’inclino també per la dolçor de les gambes i la polpa del pebrot, perquè n’esponja els grans i mol·lifica aquella mica de suc que, de totes totes, ha de coronar el plat.

M’agrada grenyal, per descomptat. I –això és una concessió personalíssima i irrenunciable– vull que l’arròs sigui sempre i tothora de Pals.

Diari de Girona, 18 de setembre de 2016

5 de setembre de 2016

Mots de mar

M’he criat envoltat de mar i de vent, de pares i avis que parlaven salat. He escoltat milers d’històries sobre mariners i pescadors, sobre coves recòndites i peixos fantàstics, sobre tràngols i tempestes i naufragis. M’he educat entomant paraules precioses i precises, que ara, per desgràcia, sonen rares i llunyanes. He après a estimar els mots, a tractar-los amb respecte i pronunciar-los amb delicadesa, a amanyagar-los com una criatura. Em dol cada mot que es perd, em revolta cada paraula que s’arracona o s’estripa com si fos una camisa vella. M’alegra sentir i recuperar paraules i expressions oblidades, descobrir altres maneres de dir i, doncs, de veure la realitat. Les paraules em fan companyia, m’agombolen, em desperten records i mons, m’evoquen olors i gustos, em suggereixen contes i dites i estats d’ànim. Sempre m’envolta la seva salabror, com una segona pell, com una segona llar.
A casa, quan ens enfadem de valent, “agafem una cabrella” o “ens emprenyem com un cranc”. Quan algú està esverat o esvalotat, diem que “té guergal” (gregal). Si anem a algun lloc i no s’hi cap, posem per cas a tot arreu en ple agost, ens lamentem amb aquesta expressió: “Està ple com una garoina!”. Les persones molt morenes de pell són “negres com una caua” i tot allò eixarreït és “sec com un bacallà”. Si algú se n’aprofita dels altres o treu partit de certes situacions, com ho fa tants corruptes que ens manen, li retraiem que sempre “vagi darrere de peix mort”. Preferim, doncs, que la gent es guanyi la vida dignament i honradament, és a dir, que “qui vulgui menjar peix, es mulli es cul”. De tant en tant, ensopeguem amb individus que creuen saber-ho tot o que ens menyspreen o ens escarneixen, però nosaltres ens els mirem en silenci, soferts, amb un punt d’ironia, i tot just pensem: “Ja pujaràs a bordo...”.

Però a casa, tot sovint, ens sentim com una illa remota, com una reserva estranya, mig exòtica mig folklòrica, de vegades, invisible. I ens sembla que tot aquest gavadal de paraules, dites, comparacions, expressions i proverbis no podrà creuar mai les aigües i arribar a d’altres terres. Potser el que passa és que aquells que haurien de contribuir a preservar i difondre tota aquesta riquesa i bellesa lingüística “no saben a quina mar naveguen”. O pitjor encara, potser el gran problema, el veritable problema, és que les coses més boniques i més valuoses ens passen desapercebudes perquè “cada vegada hi ha més gent que no veu aigua en mar”.

Diari de Girona, 4 de setembre de 2016

La meua àvia (al centre) sargint les xarxes a Sa Riera a mitjans dels anys cinquanta (Josep Carreras)

23 d’agost de 2016

La tierra de mi padre

        La tierra de mi padre, tozuda y robusta, se encarama a la montaña para poder ver el mar. Se pierde entre valles y recovecos, entre bancales de almendros y campos de olivos, cruzados por acequias y senderos. Áspera y pizarrosa, no teme ni a la nieve ni a las sequías y el tomillo crece compacto y perfumado. Las nubes son huidizas y, de vez en cuando, ansías tocar el cielo. Pero las cumbres de nieves perpetuas lo custodian, siempre celosas, porque otro no hay tan limpio, tan azul, tan puro. Las noches de verano son apacibles y frescas. La oscuridad es silencio y las voces, haciendo eco, se propagan por las quebradas. El aire de la sierra, seco, purificador, te ensancha los pulmones y te deja dormir hasta el alba.
        Los pueblos, blanquísimos y menudos, desafían los barrancos y retienen unos nombres tan exóticos, con reminiscencias árabes, que suenan inauditos. En los callejones empinados y estrechos, las flores cuelgan de los balcones y de las ventanas mientras los perros, indolentes, dormitan en los portales. Extendidos sobre los tejados grisáceos, se secan pimientos y almendras e higos al sol, y el aire se llena de aromas dulces y sedantes. Entre villa y villa, como un oasis, te acoge una venta: se bebe el vino de la tierra, mineral y potente, se saborean los jamones que, colgados del techo, se curan siguiendo un método ancestral. Se ríe, se charla, se canta. Entonces entiendes a su gente, de ojos oscuros y melosos, de piel tostada y manos inquietas. Gente que habla deprisa, con un deje de ironía, con diminutivos y palabras propias que endulzan una historia sufrida, escrita en el aislamiento y el olvido.
     Perdidos en las hondonadas, ocultos tras las higueras y los viñedos, descansan los cortijos. Son aldeas remotas, dispersas, que acogían un puñado de familias víctimas del caciquismo y la injusticia. Son establos y cuadras y gallineros, y casas en ruinas repletas de memoria, que dejan ver las vigas de madera y los cañizos recubiertos con losas y arcilla. Negras de hollín, algunas chimeneas resisten obstinadas, testigos de comidas y tertulias alrededor de sus brasas. Aún se adivinan los hornos de piedra donde cocían el pan y los senderos que conducían a la fuente y a la huerta. Si cierras los ojos, puedes oír los cencerros de los rebaños, el rebuzno de los mulos que, tercos, a todas partes llegaban, y la algazara de los vecinos los días de fiesta. Puedes intuir todavía aquella existencia dura, pero digna, el hechizo de una tierra que no da tregua pero que nunca se olvida. Porque todavía hay gente, como mi padre, que me lo puede contar y convertirlo en relato.

Diari de Girona, 21 de agosto de 2016

Albondón




22 d’agost de 2016

La terra del meu pare

La terra del meu pare, tossuda i ferrenya, s’enfila fins a la muntanya per poder veure la mar. Es perd entre valls i giragonses, entre feixes d’ametllers i camps d’oliveres, creuades per sèquies i corriols. Aspra i pissarrosa, no tem ni la neu ni les sequeres i la farigola hi creix compacta i perfumada. Els núvols són fugissers i, de tant en tant, frises per tocar el cel. Però els cims de neus perpètues el custodien, sempre gelosos, perquè no n’hi ha cap de tan net, de tan blau, de tan pur. Les nits d’estiu són plàcides i fresques. La foscor és silenci i les veus, tot fent eco, es propaguen per les comalades. L’aire de la serra, sec, purificador, t’eixampla els pulmons i et deixa dormir fins a trenc d’alba.
Els pobles, blanquíssims i menuts, desafien els barrancs i tenen uns noms tan exòtics, amb reminiscències àrabs, que sonen inaudits. En els carrerons costeruts i estrets, les flors pengen dels balcons i de les finestres mentre els gossos, indolents, dormisquegen en els portals. Estesos sobre els terrats grisosos, s’assequen pebrots i ametlles i figues al sol, i l’aire s’omple de sentors dolces i sedants. Entre vila i vila, com un oasi, t’acull una venta: s’hi beu el vi de la terra, mineral i potent, s’hi tasten els pernils que, penjats del sostre, s’assequen seguint un mètode ancestral. S’hi riu, s’hi xerra, s’hi canta. Llavors entens la seva gent, d’ulls foscos i melosos, de pell bruna i mans inquietes. Gent que parla de pressa, amb un deix d’ironia, amb diminutius i paraules pròpies que endolceixen una història soferta, escrita en l’aïllament i l’oblit.

Perduts en les fondalades, ocults rere les figueres i les vinyes, descansen els cortijos. Són llogarrets remots, dispersos, que acollien un grapat de famílies víctimes del caciquisme i la injustícia. Són corts i quadres i galliners, i cases enrunades plenes de memòria, que deixen veure les bigues de fusta i els encanyissats recoberts amb lloses i argila. Negres de sutge, algunes llars de foc resisteixen obstinades, testimonis d’àpats i tertúlies a l’entorn del seu caliu. Encara s’hi endevinen els forns de pedra on coïen el pa i els caminois que menaven a la font i a l’horta. Si tanques els ulls, pots sentir els esquellots dels ramats, el bram dels muls que arribaven arreu i la xerinola dels veïns els dies de festa. Pots intuir encara aquella existència dura, però digna, l’encís d’una terra que no dóna treva però que mai no s’oblida. Perquè encara hi ha gent, com el meu pare, que m’ho pot explicar i convertir-ho en relat.

Diari de Girona, 21 de setembre de 2016





8 d’agost de 2016

Nits de fabulosa riquesa

Hi ha molta gent, molta, que no hi veu ni en plena claror del dia. Els poetes, en canvi, saben veure-hi fins i tot en l’obscuritat més pregona. Segurament perquè, com recorden els versos de Salvat-Papasseit: “Res no és mesquí/ ni cap hora és isarda,/ ni és fosca la ventura de la nit”. O, com proposa Vinyoli, “entrem en la foscúria que germina”. Així J.V. Foix, un dels poetes que amb més lucidesa ha tractat la nit, va escriure: “Entre negrors veig mil camins oberts/ I els ulls clucs, de nit, ateny els ports segurs”. A Sol, i de dol, Foix va dedicar uns sonets esplèndids a les nits, que esdevenen instants reveladors, signes de transcendència i de comunió, gènesi i justificació d’una vida més plena, més intensa: “La Nit, diem; i el cor comú batega/ brillen els ulls i l’esperança neix”.
Josep Carner va escriure també un magnífic poema titulat Nocturn. És un poema d’una gran subtilesa i elegància, que ens atrapa i ens embolcalla des dels primers versos perquè ens interpel·la i ens fa partícips dels misteris de la nit: “¿Quines són les imatges/ que al fons s’agiten de les vostres nits?”. Entre la realitat i el somni, entre l’al·lucinació i el record, el poeta vagareja per la foscor i ens ofereix imatges superbes fins arribar al desenllaç, amb la lluna –un altre gran símbol líric– com a protagonista. La nit transforma la realitat, mostra altres senyals i racons, fa sorgir altres éssers i emergir emocions ocultes, sempre còmplice i transgressora. Així ho explica el mateix Carner a Novetat en la nit: “Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!/ Tot el món es diria incorporal”.

Molts altres poetes han cantat les delícies o els enigmes de la nit. Sobretot de les nits d’estiu, quan el temps permet admirar el cel i la mar, en recolliment i en silenci (si més no abans, quan no hi havia tanta contaminació lumínica ni ambiental). Joan Vinyoli, per exemple, frisava per passar l’estiu a Begur i, des del mirador de Sant Ramon o des del cim del castell, contemplar “la nit dels fars i de les barques a l’encesa/ del cel altíssim estelat”. Li agradava sobretot presenciar les llàgrimes de Sant Llorenç, la pluja d’estrelles que es produeix en ple estiu. La nit és cau de secrets, evocadora de records, instigadora d’aventures. Com tan bé sabia Vinyoli, la nit atrapa i sedueix, fins al punt que canvia la mirada d’aquells que la saben observar: “És per això que vago sempre/ sota el silenci de les constel·lacions/ d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa”.

Diari de Girona, 7 d'agost de 2016
Josep Carner

25 de juliol de 2016

Contra l'estiu

L’estiu està sobrevalorat, com tantes altres coses a la vida. Sí, té certa gràcia quan ets infant i t’estalvies estar engabiat durant hores en una aula. Té certa gràcia quan ets adolescent i només penses a sortir fins a hores petites. Però a mesura que passen els anys, l’estiu és una llosa cada cop més feixuga. De fet, és converteix en un període d’hibernació (sí, la paradoxa és flagrant) perquè el cos i la ment entren en un estat d’inactivitat i inèrcia, perquè acabem aïllant-nos del medi, que ens resulta hostil i desfavorable, a còpia d’aires condicionats i altres enginys, trucs i subterfugis.
Durant les hores de sol, que són moltes, interminables, ens arrosseguem amb desfici cercant ombres i corrents d’aire. La roba, si en portem, s’arrapa a la pell, i la pell, com un xiclet massa mastegat, s’enganxa al sofà, a la cadira, arreu. Les platges, el refugi somiat, són plenes a petar. Si ets capaç de trobar aparcament, encara hauràs de lluitar per un metre quadrat de tovallola, sota la qual s’amunteguen burilles i altres deixalles dels que t’han precedit. Es formen cues als supermercats, a la benzineres, als semàfors... Tot put a crema solar, suor i refregits. Les carreteres són intransitables, més atapeïdes de sonats que de costum. Els preus s’apugen escandalosament, com un assalt legal, però els serveis baixen de qualitat perquè estan saturats. Internet funciona a ritme tropical, falla la xarxa elèctrica i telefònica i, a sobre, t’has d’esperar més del compte perquè t’arreglin qualsevol avaria ja que la majoria d’empreses fan vacances. Es perd la gana i les ganes, la cervesa s’escalfa al primer glop, ni tan sols et ve de gust beure vi negre (una de les raons per les quals val la pena viure). Tot esdevé lent i carregós, com si la vida transcorregués a càmera lenta.

Quan per fi es colga el sol i pots respirar, els mosquits es fan amos i senyors de cada racó. Només cal que t’asseguis dos segons a fora, amb un llibre a les mans, perquè hagis de fugir torpedinat de pessigades. La xafogor, com un monstre invisible, ja ha conquerit cambres i carrers. Fas voltes i més voltes al llit, suós, inquiet, emprenyat, durant hores que cauen com cops de maça. De matinada, una petita treva et permet agafar el son, un son escàs, minso, trencadís com totes les coses belles. I aprofites per somiar una tardor plujosa i fresquívola que omplirà el bosc de bolets i matisos, una tardor que et permetrà passejar, escriure i llegir fins que l’ànima t’esclati de joia.

Diari de Girona, 24 de juliol de 2016


22 de juliol de 2016

Pescadors lliures i vocacionals

Des del menjador contemplem tota la cala de sa Tuna, arrecerada per s’Eixugador i sa punta des Plom, una vista que el poeta J.V. Foix va immortalitzar en un sonet de Sol, i de dol. A la platja ja hi ha gent que para el sol i una sola barca, la d’en Llorenç Sais, que porta el seu nom perquè el seu pare li va construir quan tot just tenia un any. En Llorenç (1970) ha vist aquest paisatge des que va néixer, però el vol tenir sempre present: “Vaig fer arreglar la casa i vaig procurar que totes les finestres miressin a mar. Viure aquí és un premi”. Té molt clar que el millor de la seva feina és que és amo del seu temps. Però també té molt clar que és una feina solitària i arriscada: “En mar una persona sola no és res”. A quarts de set del vespre surt a calar i a quarts de sis del matí lleva les peces. Segons la temporada, va al calamar i pesca també amb tresmall, sobretot peix de roca, que a Begur té molta anomenada: molla negra, rascassa, escórpora... Però en Llorenç pensa que massa sovint els diners que reben pel peix estan molt lluny del preu de mercat i no té clar que aquest tipus de pesca pugui subsistir en aquestes condicions, limitada a més per l’espai i les pressions del turisme.
En Francesc Pi (1973), de can Florian de sa Riera, va estudiar mecànica però va acabar triant l’ofici de pescador perquè “no em volia passar la vida tancat entre quatre parets. La feina d’en mar és dura, però lliure”. De menut ja sortia amb una xalana a rem i calava prop de la platja. Igual que en Llorenç, encara ha vist els seus pares i avis llevar a mans, mentre que ara es lleven les peces amb una màquina hidràulica que facilita molt la feina. En Francesc surt de l’Estartit i va a la pesca del sonso. Diu que fa dos anys que se’n pesca poc i que aquests darrers anys han estat complicats per una sèrie d’entrebancs administratius i mediambientals amb la Unió Europa. “Vam estar mesos sense poder pescar i en aquesta feina has d’estar preparat, tant anímicament com econòmicament, per passar moments així. Ara m’he comprat una altra barca per anar al tresmall i la llagosta i poder combinar la pesca”, m’explica seriós. Finalment els pescadors van decidir crear una comissió i pagar de la seva butxaca un estudi científic per valorar la viabilitat de la pesca del sonso. L’estudi es va enviar a Brussel·les, va ser aprovat i des de llavors es duen a terme captures restringides i amb un cens tancat, cosa que ha permès una pesca sostenible. “La pesca en general hauria d’anar en aquesta línia, tots hi sortiríem guanyant”, conclou.
En Ramon Deulofeu (1968) també es plany de la pesca indiscriminada que practiquen sobretot les grans embarcacions d’arrossegament: “Per agafar quatre peixos grossos, en maten milers de petits i malmenen el fons marí”. M’ho explica tot trafegant dins la barca, al port de Fornells, i es nota de seguida que li apassiona la seva feina: “Ja de petit tenia ganes de plegar d’estudi i sortir amb el bot. Quan ets al mig del mar, en silenci, sol, i veus com es pon el sol... això no té preu”. Em comenta que l’esforç físic cada vegada és menor i que la tècnica ha revolucionat les tasques: segons el color, l’espessor, la forma i la densitat, la sonda els informa quin peix ha detectat i en quina fondària i quantitat es troba. Es queixa, però, que l’Administració colla molt els pescadors professionals i en canvi és molt permissiva amb la pesca recreativa, que sovint no compleix les normes i, fins i tot, en algunes ocasions acaba venent el peix i els fa una competència deslleial. Segons l’època de l’any, en Ramon pesca bonítol, lluç i sobretot congre. A l’estiu va a la llagosta, el llobregant, el rap, la rascassa, el rom... Pesca amb palangre i tresmall. “La meva pesca sempre és tradicional i m’agrada fer les coses ben fetes. Al mercat de Palafrugell només hi venc el que pesco jo, perquè això és un segell de qualitat i de producte de proximitat”, afirma amb satisfacció.
El seu pare no volia que es dediqués a la pesca sinó que estudiés, però en Joan Massaguer (1984) va seguir la tradició i la vocació familiars, encara que al principi de sortir a pescar confessa que es marejava. “Porto aquesta feina a la sang i quan estic uns dies sense veure el mar, el trobo a faltar”, em diu amb un somriure. Li sap greu que el turisme hagi anat arraconant la pesca tradicional, perquè considera que és part de la nostra cultura i del nostre tarannà. Creu també que les grans superfícies comercials han perjudicat molt els pescadors com ell, perquè han fet baixar la qualitat i el preu dels productes. Ara treballa sol a l’Estartit, amb una barca petita, i pesca amb palangre i sobretot amb l’armallada. A la primavera va a la sèpia, el roger i el calamar; a l’estiu es dedica al peix de roca i la llagosta: “Encara que tingui la sonda, m’agrada guiar-me per les senyes a l’hora de pescar, si no et perds la part més bonica d’aquesta feina i tot el paisatge que t’envolta”. M’explica que a la tardor hi ha molt de peix però, com que no hi ha tanta demanda, els preus baixen. És un ferm defensor de la pesca sostenible i artesanal: “Els primers que no hem de voler sobreexplotar el mar som nosaltres, els pescadors, val més fer deu calades en comptes de vint i assegurar-te el peix durant més dies”.
En Lluís Sureda (1963) i en Josep Lluís Sureda (1971) són cosins, de can Curru de l’Escala, una llarga nissaga de pescadors. Tota la vida han viscut vinculats al mar, jugant a la platja, veient sargir les xarxes a la mare i pendents de si hi havia hagut una bona calada perquè el pare o l’avi arribessin contents a casa. Practiquen la pesca d’encerclament amb teranyina: sardina i anxova, peix blau. Tots dos creuen que caldria una major coordinació i regulació de la pesca entre totes les confraries de l’Estat perquè així rendibilitzarien millor les captures i els preus no serien tan fluctuants. S’estimen la seva feina, encara que hagin de treballar de nit, en condicions complicades, amb resultats incerts i els sigui difícil conciliar la vida laboral amb la vida familiar. Sobretot s’estimen la llibertat i la plenitud que els regala el mar i la pesca, i el fet que “cada dia és diferent”. Les barques, els ormejos i la maquinària han millorat molt i les tasques ja no són tan feixugues com abans, però per contra es queixen de la infinitat d’entrebancs burocràtics que els posen: inspeccions, revisions, recomptes de peix, un munt de paperassa... Es miren tots dos, amb una certa resignació, però amb complicitat i fermesa, i em diuen: “Però no sabríem fer altra feina que aquesta. El mar és la nostra vida. Hi hem crescut, hi hem après a pescar i ens hi guanyem el pa... I quan morim, que ens hi deixin reposar tranquils”.

Els pescadors de Josep Pla

En el llibre Un viatge frustrat Pla explica la seva relació amb els avantpassats dels tres pescadors de Begur. Després d’embarcar en un gussi a Calella, Pla i l’Hermós s’aturen al port de ses Orats, a Fornells, i sopen i descansen a casa de Francesc Romaní, conegut com a Xicu Caló, oncle-besavi de Ramon Deulofeu. L’endemà fan escala a sa Riera i improvisen un àpat i una llarga sobretaula a can Florian Pi, besavi d’en Francesc Pi. Ja de tornada, preparen un suquet de rascassa a sa Tuna, a casa de Pere Sais, a qui Pla anomena Pere Pagell, besavi de Llorenç Sais.

Diari ARA, 21 de juliol de 2016



11 de juliol de 2016

"Los Cinco"

Aquesta setmana vaig penjar al Facebook la portada d’un dels llibres que van marcar la meva infantesa: Los Cinco junto al mar. Explicava que l’havia llegit un estiu, estirat a terra, amb la frescor de les rajoles, prop d’un ventilador, d’una tirada, abstret, captivat. Ho recordo amb nitidesa, com si hagués passat ahir, perquè després vaig llegir-me’n tota la col·lecció amb fal·lera. El meu post de seguida va rebre un munt de comentaris: molta altra gent s’havia engrescat amb la lectura gràcies a les aventures de The Famous Five, títol original de les novel·les que Enid Blyton va escriure entre 1942 i 1963. Tothom recordava els germans Julian, Dick i Anne i la seva cosina George, amb l’inseparable gos Timmy. Cinc personatges que, anessin on anessin de vacances, sempre es veien immersos en misteris enrevessats i que berenaven menges tan estranyes com pastissos i galetes de gingebre i bevien te. Alguns comentaris van recordar també la saga de Los Siete Secretos, de la mateixa autora, i Los Hollister, d’Andrew E. Svenson.
Però el més sorprenent i enriquidor va ser la reacció espontània i en cadena que es va generar a partir del meu post. Molts altres lectors van començar a penjar els seus llibres d’infantesa: Aventura en la isla, de la mateixa Enid Blyton; Mi familia y otros animales, de Gerald Durrell; Viatge al país dels lacets, de Sebastià Sorribas; Els tres investigadors, de Robert Arthur; El misteri de Buster Keaton de Miquel Obiols; Mi vida subterránea, de Norbert Casteret, també obres de Salgari, de Verne, de London, de Carroll, de Dickens... Tots explicaven, amb un deix de nostàlgia, on, quan i com els havien llegit (alguns detalls ens queden gravats), per què els havien seduït tant, com els havien influït, amb quina passió devoraven aquelles pàgines i quina mena de satisfacció i orgull sentien en acabar-lo.

No sé què sentiria avui si tornés a llegir els llibres de Los Cinco. No sé si oferien uns continguts gaire apropiats, no sé si abusaven dels estereotips i exhibien algunes conductes sexistes, classistes o racistes, com alguns crítics retreuen a l’autora; no sé si eren històries adotzenades i sense vigor literari. És molt poblable que ara ho trobés tot una mica carrincló i somrigués amb aquella condescendència que ens atorga l’edat i l’experiència lectora. Sobretot m’agradaria saber si aquestes novel·letes han resistit el pas del temps i encara podrien engrescar els nostres fills amb la mateixa intensitat amb què ens van engrescar a nosaltres.

Diari de Girona, 10 de juliol de 2016


27 de juny de 2016

Jaume Canet, la màgia de l'obscur

Fa més de vint anys, el pintor Jaume Canet va il·lustrar el primer conte que vaig publicar. Em va fer una il·lusió immensa. Tots dos començàvem en aquest despietat i relliscós món de l’art i la literatura. I encara hi som, la qual cosa vol dir més del que sembla. La seva obra s’ha consolidat, s’ha fet ferma, densa, d’una presència i una personalitat inqüestionables. És una obra obsessiva i honesta, com ho són totes les que paguen la pena. Una obra que durant anys s’ha anat endinsant en conceptes i motius similars des de diverses perspectives i recursos diferents, sempre indagadora i rigorosa, cada cop més acurada, cada cop més lúcida. A veure si ho sé explicar...
Tan bon punt m’acosto a un quadre d’en Jaume Canet, em sento sacsejat. De vegades, moltes, m’hi perdo i no en voldria sortir: hi ha un univers suggeridor que provoca milers d’imatges, emocions i interrogants. D’altres, sense voler-ho del tot, m’hi rebel·lo perquè l’obra em trasbalsa fins a l’angoixa o em desorienta fins a la perplexitat. Sigui com sigui, la seva obra m’interpel·la sempre, em demana un esforç de comprensió, una complicitat i un compromís que van més enllà del mer plaer estètic. Alguns quadres destil·len una ironia subtilíssima que et fa somriure malgrat tot i tothom. D’altres són d’una cruesa desoladora, sense pal·liatius, com una patacada que et deixa capolat. Hi ha mala bava, sí, i crítica també, però mai res no és barroer ni gratuït, sinó que s’integra a l’obra amb elegància, amb intel·ligència i naturalitat. ¿Com s’ho fa?, em pregunto sovint. I aleshores observo aquelles formes inquietants, aquelles textures vives, aquells colors infinitament matisats, aquells éssers icònics i onírics, aquelles portes que amaguen foscor i alhora conviden... i intueixo tota la força lírica de la seva obra.

Un dia en Jaume em va comentar que li agradaria que els seus quadres fossin una aproximació a “la màgia de l’obscur”, és a dir, a la nostra part més inconscient i primitiva, allà on la raó sovint no hi sap accedir, allà on batega el més irreductible i essencial, on habita la paradoxa. Ho són. I tant! De la mateixa manera que la poesia de Vinyoli és una aproximació al “domini màgic”, a la paraula reveladora i transgressora. Per això, cada vegada que llegeixo el poema Domini màgic em ve al cap l’obra d’aquest pintor begurenc: “Pasturen per la nit roques i cabres,/ el riu encès es precipita al mar,/ l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;/ domini màgic, regne sublunar”.

Diari de Girona, 26 de juny de 2016

Fàbrica? de Jaume Canet

Revetlla entre bruixes i sirenes

És difícil situar amb precisió les arrels i els motius de la nit de Sant Joan, sobretot perquè s’hi barregen ingredients pagans, cristians i populars de diverses èpoques. Però sens dubte és una de les festes més conegudes i celebrades i sembla clar que està estretament vinculada al solstici d’estiu, època de renaixença i culte al sol, de dies llargs i nits curtes. Un dels components essencials d’aquesta celebració és el foc, com a l’element simbòlic del sol i també com a renovador i purificador de l’ànima, de les angoixes i les temences ancestrals. L’origen de les fogueres també resulta incert, tot i que era un ritual comú en moltes civilitzacions antigues, i sovint s’explica a través de llegendes d’inspiració religiosa. Una d’elles ens diu que quan la mare de sant Joan va infantar, va fer encendre una foguera al capdamunt d’un puig perquè tothom sabés la bona nova i des de llavors s’ha mantingut aquest costum. Sigui com sigui, no fa pas gaires anys encara es veien moltes fogueres arreu i la mainada encara es passava els dies previs a la festa recollint andròmines per alimentar un foc incitador que convidava a allargar la nit, a cantar i a ballar, hipnotitzats davant les seves flames bellugadisses.
El tòpic afirma que és una nit màgica, però més aviat caldria dir que és la nit del misteri, dels fets extraordinaris, dels desitjos atiats per les flames, pel caliu i per l’esclat de la natura. És una nit que dóna la benvinguda a un nou cicle vital que, almenys abans, guiava i marcava el feixuc dia a dia de la gent. La nit es presta a la disbauxa i al secretisme, però també propicia la manifestació d’allò més ocult, per això sorgeixen multitud d’éssers fantàstics, alguns malignes i d’altres més afables: bruixes, sirenes, follets, aloges, gambutzins, nyitus, llufes, menairons...
Les bruixes, per exemple, aprofiten la nit de Sant Joan per reunir-se i posar en pràctica alguns dels seus rituals i encanteris, ja que els seus poders s’accentuen a mesura que s’apropa la mitjanit. Ballen embogides al voltant d’una foguera i s’apleguen enmig del mar o en llocs apartats com el puig d’Alia o els Tres Rocs d’Amer, que no són altra cosa que tres lladres petrificats per voler robar els diners de l’ermita de sant Roc. Un altre tresor resta ocult a les coves del castell de Montsoriu, protegit per tres serpents i dames encantades, i només es pot aconseguir mentre sonen les dotze campanades a l’església de Breda. Per les terres del Ripollès hi transita un follet que entra sovint a les cases i sempre duu una pedra rodona i polida; la nit de Sant Joan és l’única oportunitat de prendre-l’hi i assegurar-se així una vida plena i feliç. Qui fracassa en qualsevol d’aquests intents, però, serà desventurat fins al dia de la seva mort (i potser més enllà).
També emergeixen les sirenes que habiten a la badia de Roses, les de les illes Formigues i les de la platja de Pals, tot i que val més eludir-les per no ser víctimes de les seves malifetes o seduccions. Les aloges o les dones d’aigua, així com les encantades, es mostren especialment actives aquesta nit, sobretot si hi ha fadrins a la vora. És el cas dels tres hereus de Viladrau, que van agafar una peça de roba de les paitides (així s’anomenen en aquell indret) i, tot estirant un de cada banda per endur-se-la, van esquinçar-la i van veure aleshores com es convertia en or. Algunes d’aquestes goges també poblen el bosc de les Estunes, a Porqueres, prop de l’estany de Banyoles, un lloc tan fabulós que el mateix Verdaguer hi fa referència al seu poema Canigó: “De les Estunes al fons/ lo teixen quatre aloges;/ llur teler és de cristall/ de vori la llançadora”.
La nit de Sant Joan és també la més favorable per endevinar el futur, per això els vells més savis de Cadaqués, si hi havia lluna plena, hi encaraven un mirall que sabia interpretar les seves respostes i conèixer l’esdevenidor. Aquesta era la nit que paria el mular, un immens cetaci, temut per tota la gent de mar. Deien que si el part del mular coincidia amb el d’alguna dona, potser el nadó no se’n sortiria i, encara que se’n sortís, seria desgraciat per sempre més. Mariners i pescadors, sempre supersticiosos, celebraven molts rituals aquesta nit, quan les aigües estan sempre encalmades, sobretot per allunyar la malastrugança i recordar els morts que la mar havia engolit.
La mitjanit és indicada per practicar tota mena de sortilegis, remeis, ordalies, endevinacions i malediccions a través de conjurs i de diversos elements de la natura. Així, les plantes, com el vesc o el trèvol de quatre fulles, es converteixen en elixirs, filtres amorosos o beuratges curatius. Els animals, com l’isard o les orenetes, adopten virtuts sobrenaturals; els minerals adquireixen propietats prodigioses, com si fossin éssers vius; i les estrelles desvelen mil secrets passats i futurs. Aquesta nit, els banys esdevenen reveladors i terapèutics i l’aigua de les fonts proporciona salut i jovenesa si es beu, com era corrent a la Garrotxa, tan bon punt se sent la primera campanada de la mitjanit. Els vents parlen a través dels seus bufecs, i la mar i la terra es barallen per imposar les seves lleis. Fins i tot, les pedres creixen i, si se sap interpretar el seu grinyol, es poden contestar les preguntes més complicades, com passava amb la Pedra Alta de la Vall d’Aro. Tot plegat, és una resposta lírica, poètica, a tot allò que escapa a la comprensió dels humans i una manera de conjurar les seves pors més atàviques.

Potser l’estrèpit dels petards i la resplendor dels coets ens ensordeix i ens enlluerna. Potser, tips de coca i de cava, només pensem en la gresca i la música que sona insistentment fins a hores petites. Deu ser per tot això que ja no sabem descobrir la poesia i la màgia que aquesta nit brollen arreu. Deu ser per això que els éssers fantàstics i entremaliats ens passen desapercebuts i som incapaços d’adonar-nos de tots els esdeveniments meravellosos que, de sobte, succeeixen al nostre voltant. Però encara hi som a temps. Només cal que avui, quan comenci a fosquejar, obrim els ulls, parem l’orella i ens deixem arrossegar per la imaginació: sentirem la rialla de les bruixes i, encara que llunyans, els cants de les sirenes.

Diari ARA, 23 de juny de 2016

13 de juny de 2016

Llagostes de Fornells

Fornells és un microcosmos: té una temperatura pròpia, un tarannà, una fauna i una flora. Ho pressents, ho intueixes, tan bon punt prens la carretera tortuosa que hi duu. Els revolts et permeten de veure la mar amb intermitències, mentre els pins, les oliveres i els garrofers et fan companyia. Sembla que tot jugui a fet i amagar, posposant el regal que t’espera. Arriba un moment que diries que el món s’acaba. I sí, s’acaba perquè en comença un altre de diferent que –un cop hi posis els peus– et seduirà per sempre més. Entendràs, llavors i només llavors, per què Josep Pla s’hi va retirar una bona temporada i va escriure: “Després de tant vagabundejar pel món i de tantes i inútils fatigues, calia aturar-se un moment i reposar una mica”.
El port, que abans era ocupat per la platja de Sa bassa Morta, queda ensotat, arrecerat, envoltat de cases que semblen penjades del no-res. La mar s’obre davant teu en mil colors (no hi ha manera de triar-ne cap, les aigües de Fornells són refractàries als adjectius). Sa punta des Mut, esguerrada pel Parador Nacional, sobreviu amb orgull a les ferides i empara la platja d’Aiguablava amb gelosia maternal. Nosaltres, però, enfilem roques i caminois i ens arribem fins al port de Ses Orats, que aplega en una minúscula cala tota la lírica que els humans som capaços d’assimilar. Llavors, ens banyem a la platja d’en Malaret, feta a mida de mainada i pares patidors.
Refets i refrescats, anem a trobar en Ramon, un pescador que porta la mar a la sang, com si cada generació anterior n’hi hagués injectat un raig. El trobem al port, trescant dins la barca. Ens convida a pujar-hi. Xerrem i xafardegem. La meva filla l’interroga sobre els peixos i la pesca. Abans de marxar, treu de l’aigua una nansa amb mitja dotzena de llagostes i les ensenya a la nena, que se les mira fascinada i espantada alhora, sobretot quan comencen a etzibar violentes cuades. En Ramon n’agafa un parell amb destresa, femelles, les més exuberants, les embolica amb draps xopats amb aigua de mar i ens les regala. Un dematí rodó.

A casa, encara es belluguen, desafiants, lluents, a sobre els marbres. Les guisem amb un sofregit lleuger, unes rodelles de rap i una picada que espesseix, lliga i enfosqueix el suc. Parem taula a defora, sota les moreres tofudes. Corre un aire suau i refrescant. El gust, la flaire i la textura d’aquestes llagostes conté tota la mar de Fornells i tota la nostra felicitat. Cal menjar-les en silenci.

Diari de Girona, 12 de juny de 2016