30 de novembre de 2015

Som esclaus

Hauríem d’arrecerar-nos al sol d’hivern, com vellets venerables o lluerts furtius, mentre llegim, d’una tirada, novel·les trasbalsadores o rumiem sobre els misteris de l’existència. Hauríem de passar-nos la tardor a bosc, com senglars afamats, buscant bolets, trepitjant fullaraca, acariciant molsa i ensumant-ho tot fins que els pulmons ens esclatessin. Amb el bon temps, hauríem de matinar i passejar per camins flairosos i corriols amagats fins a trobar la mar i nedar i nedar i nedar. I, en comptes d’això, ens passem hores tancats en oficines sinistres, en magatzems freds, en locals comercials, en escoles tristes i tallers humits, com animalons espantadissos parapetats al cau. Ens passem hores cremant-nos els ulls davant l’ordinador o sota la llum groguenca d’un fluorescent. Consumim els dies pendents d’un telèfon, acatant ordres estúpides, entomant problemes i empassant-nos humiliacions i mesquineses de tota mena. 
Hauríem d’arribar a casa frescos i somrients, amb unes ganes boges d’abraçar els nostres fills i de jugar-hi i explicar-los contes i cantar i ballar junts. Hauríem de poder preparar cada àpat amb cura i gaudir de cada queixalada i d’una dilatada sobretaula. I després d’un glop de vi, llarg i persistent, treure el gos a passejar, sense pressa, sense neguits, i contemplar la posta de sol, o el cel esbandit per la tramuntana, o la nit estelada i impenetrable. I en el silenci més pregon, dia sí dia també, hauríem d’arrabassar la roba de la nostra parella i exhaurir-nos mútuament i, saciats, dormir planers i lliures, sense estar pendents sempre del tic-tac de la tauleta. Però arribem a casa tard, cansats i de mala llet. 

Ho fem tot per un sou que ens permeti continuar afrontant els deutes i consumint productes gairebé sempre prescindibles. Ens paguen prou per viure, però no tant com perquè deixem mai de treballar (aquella mentida potinera de la jubilació!). Ens tenen atrapats, collats. És una trampa. És un sistema pervers. Una mala ratxa, una malaltia, un imprevist qualsevol ens faria trontollar i ens posaria al llindar de la pobresa. De fet, entre nosaltres, que ens creiem classe mitjana, i els pobres amb prou feines hi ha uns metres de separació, mentre que els rics són lluny, milers, milions de quilòmetres lluny. Som, senzillament, esclaus. És una altra forma d’esclavitud, més estesa, més subtil, però irreversible, d’una fermesa que fa plorar. Ja no rebem fuetades ni portem cadenes, però la nostra pitjor condemna és la il·lusió de creure’ns lliures.

Diari de Girona, 29 de novembre de 2015


16 de novembre de 2015

El primer conte

A cals meus avis, en un armari que feia flaire de paper antic i roba neta, s’hi guardava un llibrot que jo amb prou feines podia sostenir. Cada cop que, de menut, els anava a veure, els demanava que em portessin fins a “l’armari dels tresors” i me’n baixessin el llibre de la lleixa. Tenia les tapes dures, en relleu, i jo en resseguia els contorns daurats amb cura, amb delit, com un avançament de les meravelles que ocultava. Es titulava Contes catalans il·lustrats i era l’objecte més antic, preuat i bell que jo havia conegut fins aleshores, un objecte gairebé sagrat que se m’apareixia sòlid i fràgil al mateix temps. Fins on m’arriba la memòria, va ser el primer llibre de la meva vida.
Era millor que qualsevol joc, que qualsevol joguet, fins i tot millor que algunes persones, perquè, a dins, hi cabia tot un món: En Patufet, La rateta que escombrava l’escaleta, El bon llenyataire, Sant Jordi i el drac, Els dos hereus... M’embadalien aquelles il·lustracions que omplien la pàgina amb colors vivíssims i rostres tan expressius, que semblaven saltar del paper i parlar-me només a mi. M’entretenia en la infinitat de detalls que poblaven cada racó, com si fossin filigranes medievals. Les lletres, en canvi, em feien força nosa perquè encara no sabia desxifrar-les, tot i que ja intuïa el poder que amagaven. Això sí, me’n sabia les històries de cap a peus, paraula per paraula, perquè me les havien explicat milers de vegades vora el foc o parant la fresca, estirat a terra o assegut a la falda d’algun adult. Tothom les contava diferent, tothom se les feia seves i hi posava el seu toc. Sempre eren iguals però sempre eren diferents.

Fins que vaig aprendre a llegir i ja no calia que me les expliqués ningú. De fet, no calia ni que m’atansessin el llibre, perquè, bo i posant-me de puntetes, ja hi arribava tot sol. Llavors desapareixia durant hores, isolat en qualsevol racó de la casa, en silenci, entotsolat. Era una sensació d’autosuficiència, amb un deix d’orgull, però també d’una plenitud i una pau absolutes, memorables. Suposo que aviat van venir altres contes i altres llibres i aquest, tan antic, tan preuat i tan bell, devia quedar perdut per sempre més en aquell armari que també es va perdre de la meva memòria. Però aquell llibre sempre va ser i serà el primer. I no sabeu el que donaria per tenir-lo avui a les mans, per tocar-lo, mirar-lo i tornar-lo a flairar. No sabeu el que donaria per asseure’m vora el foc amb la meva filla i llegir-lo plegats fins a l’hora de les bruixes.

Diari de Girona, 15 de novembre de 2015

Il·lustració de Pedro Osuna

2 de novembre de 2015

La Catalunya emprenyada

Hi ha dues fotos magnífiques de Jordi Borràs de la constitució del Parlament de Catalunya el passat 26 d’octubre. En una es veuen els membres de la CUP, amb Antoni Baños al centre i amb el puny alçat, cantant Els Segadors. Els seus rostres expressen joia, satisfacció, aquella plenitud dels grans moments. Els seus gestos denoten convenciment, solidesa, un compromís insubornable. És la imatge de la Catalunya il·lusionada, renovadora, engatjada, que deia Vinyoli.
L’altra foto, encara més eloqüent i reveladora, és la dels membres de Ciutadans en el mateix moment. Resten muts, amb cara de pomes agres, sense saber gairebé on mirar, incomodíssims. La seva cap de llista, Inés Arrimadas, manté els braços creuats, tancada, hermètica, amb la mirada desviada i la barbeta altiva. Davant seu altres diputats, entre ells Artur Mas, canten l’himne nacional de Catalunya, com ho fa també a la part de darrere el líder del PSC, Miquel Iceta. Ciutadans és la imatge de l’aïllament, de la irritació, de la rebequeria. Una imatge que contrasta amb la seva eufòria el dia de les eleccions, que els seus votants acompanyaven amb l’insòlit crit de “¡presidenta, presidenta!”. El més essencial de la foto no és que refusin de cantar l’himne nacional (això és anecdòtic i fins i tot còmic, com el nen que munta el numeret al mig del carrer), sinó que palesa amb tota rotunditat allò que el grup d’Arrimadas ha estat negant sistemàticament: que els partits sobiranistes tenen la majoria absoluta al Parlament i això cada dia serà més evident i més constatable. De cop i volta, la realitat s’imposa amb tota la cruesa i Ciutadans s’haurà d’emparar en els rampells i les rabioles de costum, tan demagògiques com infructuoses. És cert que tindrà al seu costat García Albiol, el corpulent milhomes que el PP ha escollit per espantar independentistes i immigrants a còpia d’amenaces, intimidacions i exabruptes. Però ja està, para de comptar. Dubto que el PSC, un partit amb una llarga trajectòria democràtica i que ha estat tan decisiu en la política catalana, els segueixi el joc brut. I encara menys ho farà Catalunya Sí que es Pot, que ja ha mostrat en més d’una ocasió tot un altre tarannà, que ha fet gestos d’acostament en votar Carme Forcadell com a presidenta del Parlament i que en alguns punts és molt probable que acabi coincidint amb la CUP.

Les fotos de Jordi Borràs revelen, més que mai, que el PP i sobretot Ciutadans ja no són la Catalunya silenciosa, sinó més aviat la Catalunya emprenyada.

Diari de Girona, 1 de novembre de 2015

Fotos: Jordi Borràs