7 d’octubre de 2015

Defectes virtuosos

Invertim moltes hores i esforços intentant dissimular, apaivagar o senzillament anul·lar el que considerem els nostres defectes, siguin físics, psicològics o morals, i resulta que potser tot el que havíem de fer era aprendre a treure’n profit. No és fàcil adonar-nos-en ni posar-ho en pràctica, que consti, i potser la nostra educació hauria de tenir-ho molt més en compte i oferir-nos claus per gestionar-ho (una llacuna més, ja no ve d’aquí). Sigui com sigui, un cop s’han inventariat i assumit aquests defectes ja no esdevé tan complicat com sembla. De fet, una de les primeres coses que un descobreix és que la ratlla que separa els defectes de les virtuts és primíssima, summament subtil i extremadament voluble. Per una banda, totes aquelles característiques que conformen la nostra personalitat i la nostra aparença són rebudes i interpretades de maneres molt diverses –i fins i tot oposades– per part de la gent amb qui ens relacionem en circumstàncies i nivells ben diferents. Per altra banda, i aquí sorgeix el més interessant del cas, els defectes i les virtuts poden combinar-se de manera harmoniosa, alimentar-se mútuament, complementar-se, i fins i tot poden transformar-se amb una certa pràctica i perícia. M’explico.
Algunes imperfeccions físiques, com aquelles que ens torturen durant l’adolescència, per exemple, esdevenen amb el temps una part tan indestriable i distintiva de nosaltres mateixos que, en comptes de fer-nos nosa, sembla més aviat que ens afavoreixin. I el mateix podem dir de les imperfeccions del nostre caràcter i comportament, sobretot quan aprenem a dosificar-les i reconduir-les. Una persona, obsessiva, posem per cas, pot aplicar aquesta obsessió a feines tan absorbents com la creació artística, que requereix un grau de perfeccionisme gairebé malaltís. Aquell que sovint és víctima del seu excés d’orgull també es pot fer més fort i resistent precisament gràcies a aquest orgull. L’impacient sol ser puntual perquè no suporta esperar els altres; el poruc sol ser prudent i previngut ni que sigui per la mateixa por; l’hipocondríac va més sovint al metge i, tal vegada, sorteja així la malaltia que tant el preocupa...

Al cap i a la fi, tot sembla una qüestió d’equilibri, una fórmula que barreja autocrítica i honestedat amb una certa dosi de perspicàcia. Segurament som massa severs o massa immobilistes amb els nostres defectes i amb els dels altres i potser, només potser, un enfocament menys dual i rígid, ens evitaria molts problemes i frustracions.

Diari de Girona, 4 d'octubre de 2015