19 d’octubre de 2015

El dipòsit buit

L’altre dia, mentre conduïa pels carrers d’un poble qualsevol, un Audi blanc i atrotinat em feia la vida impossible. El seu conductor semblava absolutament perdut, desorientat, frenava d’improvís, arrencava a batzegades i en cap moment senyalitzava les maniobres. Vaig estar a punt de tocar el clàxon en més d’una ocasió, però el meu tarannà assossegat i pacient ho va impedir. A la fi, es va aturar, sense posar l’intermitent, és clar, en una zona reservada als taxis i amb el cotxe mig entravessat. En avançar-lo, me’l vaig mirar de reüll: el conduïa un home gran i em vaig alegrar de no haver-lo atabalat i també de perdre’l de vista.
Dos carrers més avall, vaig parar a fer gasolina. Quan sortia de pagar, em vaig trobar el mateix cotxe blanc just darrere del meu, gairebé a tocar. Vaig sospirar. En va baixar un senyor amb jaqueta de punt, pantalons amb ratlla mil·limètrica i sabates enllustrades. El vaig reconèixer de seguida: era un dels meus primers professors a l’institut. Caminava encorbat, insegur, arrossegant lleugerament els peus. Malgrat la primera impressió d’elegància i polidesa que causava la seva vestimenta, s’hi podia detectar certa deixadesa, aquella roba bona però envellida. Duia el cabell greixós i la seva cara, no sé com ni per què, mostrava la derrota o la claudicació amb una nitidesa indiscutible. Era la mateixa persona que, força anys enrere, ens tenia atemorits o potser més aviat intimidats amb la seva disciplina una mica fora de lloc i de temps. Era el mateix professor que apareixia davant els nostres ulls com un colós: alt, fort, inexpugnable. Centrava més les energies a marcar les distàncies entre ell i nosaltres, que no pas a fer-nos agradar o si més no entendre la seva assignatura. Explicava d’una forma mecànica, desapassionada, però en canvi renyava, castigava, humiliava o suspenia amb un entusiasme i una energia envejables. Mai no vaig entrar en aquell univers de números i fórmules amb què omplia les pissarres. Si mai em tocava sortir a fer algun d’aquells exercicis incomprensibles, tremolava de cap a peus i no temia tant els suspensos com els escarnis que el professor em dedicava davant la resta de companys. Em vaig empassar les llàgrimes més d’un cop i les seves classes van ser, cada vegada més, un turment.

Com que no se’n sortia amb la mànega, un noi de la gasolinera li va omplir el dipòsit i l’exprofessor va entrar, ranquejant, al cotxe. Però aquella carraca passada de moda no se li engegava i vaig veure com el seu rostre es contreia en una ganyota d’impotència i desconcert. Em va fer una pena infinita.

Diari de Girona, 18 d'octubre de 2015

7 d’octubre de 2015

Defectes virtuosos

Invertim moltes hores i esforços intentant dissimular, apaivagar o senzillament anul·lar el que considerem els nostres defectes, siguin físics, psicològics o morals, i resulta que potser tot el que havíem de fer era aprendre a treure’n profit. No és fàcil adonar-nos-en ni posar-ho en pràctica, que consti, i potser la nostra educació hauria de tenir-ho molt més en compte i oferir-nos claus per gestionar-ho (una llacuna més, ja no ve d’aquí). Sigui com sigui, un cop s’han inventariat i assumit aquests defectes ja no esdevé tan complicat com sembla. De fet, una de les primeres coses que un descobreix és que la ratlla que separa els defectes de les virtuts és primíssima, summament subtil i extremadament voluble. Per una banda, totes aquelles característiques que conformen la nostra personalitat i la nostra aparença són rebudes i interpretades de maneres molt diverses –i fins i tot oposades– per part de la gent amb qui ens relacionem en circumstàncies i nivells ben diferents. Per altra banda, i aquí sorgeix el més interessant del cas, els defectes i les virtuts poden combinar-se de manera harmoniosa, alimentar-se mútuament, complementar-se, i fins i tot poden transformar-se amb una certa pràctica i perícia. M’explico.
Algunes imperfeccions físiques, com aquelles que ens torturen durant l’adolescència, per exemple, esdevenen amb el temps una part tan indestriable i distintiva de nosaltres mateixos que, en comptes de fer-nos nosa, sembla més aviat que ens afavoreixin. I el mateix podem dir de les imperfeccions del nostre caràcter i comportament, sobretot quan aprenem a dosificar-les i reconduir-les. Una persona, obsessiva, posem per cas, pot aplicar aquesta obsessió a feines tan absorbents com la creació artística, que requereix un grau de perfeccionisme gairebé malaltís. Aquell que sovint és víctima del seu excés d’orgull també es pot fer més fort i resistent precisament gràcies a aquest orgull. L’impacient sol ser puntual perquè no suporta esperar els altres; el poruc sol ser prudent i previngut ni que sigui per la mateixa por; l’hipocondríac va més sovint al metge i, tal vegada, sorteja així la malaltia que tant el preocupa...

Al cap i a la fi, tot sembla una qüestió d’equilibri, una fórmula que barreja autocrítica i honestedat amb una certa dosi de perspicàcia. Segurament som massa severs o massa immobilistes amb els nostres defectes i amb els dels altres i potser, només potser, un enfocament menys dual i rígid, ens evitaria molts problemes i frustracions.

Diari de Girona, 4 d'octubre de 2015